Aviat farà deu anys, el desembre de 2010, va començar a Tunísia el moviment de protesta que es va convertir poc després en l’onada de revoltes coneguda com «les primaveres àrabs». Mohamed Bouazizi, un venedor de fruita de la localitat tunisiana de Sidi Bouzid, es va immolar amb foc en protesta pel maltractament de la policia local, que li havia requisat la mercaderia. La seva acció suïcida no era excepcional en una geografia dominada per les dictadures, la pobresa, l’arbitrarietat i la manca d’horitzons per als joves, però aquesta vegada va actuar com una espurna sobre llenya seca.
Les protestes van enderrocar, de primer, la dictadura tunisiana de Ben Ali, després van fer fora l’autòcrata egipci Hosni Mubarak i més tard el dèspota libi Muammar al–Gaddafi. També es van encendre protestes a Síria, aviat convertides en una llarga guerra civil que encara perdura. Al conjunt del món àrab, incloses les monarquies despòtiques del petroli, tots els règims van haver de fer mans i mànigues per reprimir les protestes o ofegar-les amb la compra de voluntats a base de subsidis.
Els joves àrabs volien democràcia i no estaven disposats a tolerar la successió dinàstica que preparaven els vells dictadors instal·lats des de feia decennis gràcies al suport més o menys implícit de les democràcies occidentals. S’havia trencat un vell i miserable contracte que garantia el subministrament d’energia, la seguretat i el control de la immigració i del terrorisme a canvi d’una actitud benèvola amb els seus comportaments despòtics.
PUBLICITAT
El resultat ha estat totalment decebedor. De primer, perquè només a Tunísia s’ha produït una transició democràtica, que ha donat lloc a un sistema polític pluralista acceptable. La guerra civil s’ha instal·lat com un modus vivendi a la Líbia dividida, el Iemen s’ha convertit en camp de batalla entre el xiisme iranià i el sunnisme saudita, i Síria ha quedat destruïda per una confrontació armada multipolar que ha permès el retorn de Rússia a la regió, la intensificació de l’intervencionisme iranià i l’aparició de Turquia com a potència regional.
Capgirament del model turc
Entre les decepcions més grans s’hi compta el capgirament del model turc, fa deu anys referència del que havia de ser un islamisme polític democràtic. Tots els països on s’estaven produint les revoltes buscaven la inspiració en la Turquia d’un Erdogan que volia entrar a la Unió Europea i encara no havia ensenyat les seves urpes il·liberals.
El fracàs dels Germans Musulmans egipcis, foragitats pels militars després de la seva desastrosa i sectària gestió política des del Govern, va assenyalar el camí del retrocés. La deriva autocràtica d’Erdogan prendria acceleració a partir d’aleshores. I la despòtica Aràbia Saudita, des de 2016 ajudada per Donald Trump, avançaria en la seva vocació directiva, en oberta competència amb la dictadura islàmica de la república xiïta de l’Iran.
Res del que ha succeït no s’explica sense l’absurda creença en les virtuts democratitzadores de les invasions militars de l’Afganistan i de l’Iraq, desenvolupada durant la presidència de George W. Bush. Tampoc no s’entén sense l’actitud del seu successor, Barack Obama, envers les dictadures, sense parar gaire esment en la inestabilitat i en les alternatives possibles per substituir-les. Finalment, la inhibició de Donald Trump, juntament amb el seu suport incondicional a la ultradreta israeliana i a les seves pretensions irredemptistes sobre Jerusalem i Cisjordània, és el que ha acabat de reblar el clau de la perillosa inestabilitat regional.
PUBLICITAT
Una nova Mediterrània ha sorgit d’aquests anys de transformacions geopolítiques. Els Estats Units n’han començat a marxar. Israel i les monarquies petrolieres estan a punt de segellar una mena d’«aliança atlàntica» contra l’Iran. Rússia torna a tenir bases navals i presència de tropes als territoris en guerra. Però el fet més rellevant és el ressorgiment d’una idea expansionista turca que troba com a referència històrica l’Imperi otomà.
República al gust d’Erdogan
L’emblema d’aquest canvi és la reconversió del museu i antiga basílica bizantina de Santa Sofia en mesquita, revertint així la decisió laica de Mustafà Kemal Atatürk, el fundador de la República de Turquia. L’islamisme polític és ara la ideologia oficial d’una república marcada per la personalitat d’Erdogan. Després d’exercir com a primer ministre d’una república parlamentària, ara és el cap de l’Estat d’una república presidencialista reformada al seu gust.
L’expansionisme d’Erdogan no és tan sols retòric. A les seves mans hi ha el control del flux de refugiats que volen arribar a Europa. En molts moments ha pogut controlar també l’entrada i sortida de terroristes gihadistes. L’exèrcit turc controla la franja síria adjacent a la seva frontera després de fer–ne fora els guerrillers kurds que combatien contra al-Assad. També intervé militarment a la guerra civil líbia, on dóna suport al govern de Trípoli. Les prospeccions petrolieres i gasistes sota el mar han donat peu també a incidents navals amb Grècia, Xipre i França.
Fa deu anys l’islamisme turc era una esperança que permetia plantejar, a governs com el de Rodríguez Zapatero, una Aliança de Civilitzacions per a la integració del món islàmic en l’horitzó de les democràcies liberals. Ara és un maldecap occidental, tant per a l’Aliança Atlàntica, de la qual Ankara és un soci important, com per a la Unió Europea, a la qual nominalment encara espera integrar-se. I ho és encara més gràcies a les afinitats i a les simpaties de Donald Trump amb dirigents autocràtics que tant se li assemblen com és el cas d’Erdogan.
