El mes de novembre farà cent cinquanta anys del naixement de Manuel de Falla i vuitanta de la seva mort a l’exili argentí. Sent com era un dels més grans compositors que ha donat Espanya, incorporat plenament als corrents europeus més avançats de començaments del segle XX, i amb una vinculació molt estreta amb Catalunya, des del Modernisme fins al moment més fèrtil de la creació musical, com va ser el període anterior a la Guerra Civil, semblaria, doncs, que se l’hauria de celebrar des de les grans institucions musicals del país. Com acostuma a passar, no és ben bé així.
Qui va matinar i fer els deures per explicar aquesta vinculació de l’autor d’El retablo de Maese Pedro ha estat l’Orquestra Simfònica Julià Carbonell de les Terres de Lleida que dirigeix Xavier Pagès Corella presentant el passat mes de març, primer a Barcelona, al Palau de la Música, i després a la seva seu, l’Auditori Enric Granados de la capital del Segrià, un programa amb obres de Robert Gerhard, Isaac Albéniz i el mateix director, per acabar amb El amor brujo en la seva versió original per a cantaora, que Falla va escriure per a Pastora Imperio, interpretat en aquest cas per Mayte Martín.
PUBLICITAT
Un fil conductor biogràfic directe lligava Gerhard, Albéniz i Falla. Tots tres havien estat deixebles del tortosí Felip Pedrell, el pare de la musicologia espanyola moderna i estudiós de la música tradicional. I a partir d’aquí hi havia un altre fil, en aquest cas temàtic, que ja lligava totes les obres del concert i és que bevien de melodies del folklore i, en particular, del flamenc. Eren la suite del ballet Alegrías del compositor vallenc; el concert per a piano i orquestra, Concierto fantástico, del de Camprodon que va interpretar magníficament Albert Guinovart; la Dansa flamenca (bulerías) de la suite Juan Latino del director d’orquestra, i la cèlebre obra del compositor gadità ja esmentada.
«Falla i Catalunya tenen una relació d’adopció bidireccional en el sentit vital i conceptual d’un músic andalús i alhora europeu», deia Jorge de Persia, primer director de l’Arxiu Manuel de Falla de Granada, musicòleg i crític, al seu discurs d’ingrés a l’Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi el 2024.
‘Pèl & Ploma’, a Cadis
La mare del músic, Maria Jesús Matheu, procedia d’una família de comerciants de Mataró instal·lada a Cadis. A casa hi arribaven llibres i revistes d’una Barcelona moderna que el 1888, amb l’Exposició Universal, havia ensenyat al món el seu poder industrial i cultural. Lector de Pèl & Ploma, la revista més representativa del Modernisme català creada al tombant de segle per Ramon Casas i Miquel Utrillo, a les seves pàgines Falla hi trobaria una figura que va ser cabdal en la creació del músic, el polifacètic Santiago Rusiñol.
La societat catalana va fer seu el músic andalús perquè el seu llenguatge musical li era afí, diu el musicòleg i crític Jorge de Persia.
Falla va estar lluny del rovell de l’ou del Modernisme, diu el musicòleg, «però el contacte amb aquelles idees i els referents propis d’aquest corrent artístic i de la societat catalana van tenir un gran impacte», la qual cosa va ajudar a dibuixar una personalitat artística i humana que aquella societat va saber apreciar i valorar «perquè el seu llenguatge musical li era afí. Aquesta ha estat la clau perquè l’‘adoptés’ i fes seu aquest músic andalús».
Amb poc més de vint anys, Falla se’n va anar de Cadis a Madrid on va viure a la mateixa escala que Amadeu Vives amb qui col·laboraria. Allà va conèixer Felip Pedrell i va ser alumne seu entre 1902 i 1904. Tanmateix, la ciutat no el satisfeia i, aconsellat pel mestre, va marxar a París. Allà, el pianista lleidatà Ricard Viñes el va posar en contacte amb el bo i millor del món musical francès. Va conèixer Paul Dukas, Claude Debussy, Maurice Ravel i una bona colla de catalans que hi vivien, Isaac Albéniz, Enric Granados, Miquel Llobet, Josep Maria Sert i Pablo Picasso. La Primera Guerra Mundial va fer que abandonés França i el 1915 va visitar Barcelona per primer cop. Hi tornaria moltes vegades.
Falla ja era un compositor conegut en aquella primera visita havent estrenat obres importants com l’òpera La vida breve, Siete canciones populares españolas per a veu i piano, nombroses composicions per a aquest instrument i una primera versió d’El amor brujo. En una carta a un seu amic de Madrid li deia: «Estoy estupefacto de ver cómo me conocen aquí sin haber venido yo hasta ahora. Toda la gente que tiene relación con el teatro, música, etc. está amabilísima conmigo. No sé aún cuándo me iré».
Retrat del compositor Manuel de Falla realitzat a Barcelona l’any 1929 per Amadeu Mariné Vadalaco. Arxiu Fotogràfic de Barcelona
Sitges i Rusiñol
S’hi va quedar sis mesos. Rusiñol el va convidar a treballar i gaudir del silenci de Sitges i allà va revisar novament El amor brujo, però, sobretot, es va centrar en l’orquestració dels Nocturns, una obra que hauria començat el 1909 i que es convertiria en Noches en los Jardines de España. Falla es va inspirar en les pintures de jardins de Rusiñol aplegades al volum Jardins d’Espanya, però no eren només els quadres la font de la seva obra musical. Eren les idees. De Persia diu: «Rusiñol havia explicat de manera concisa la seva idea del jardí: “era el paisatge posat en poesia”, una definició que transitava des de l’àmbit de la descripció (el paisatge) al de l’evocació (el jardí)». Era una estètica que també adoptarien Albéniz i Debussy. No és casualitat, doncs, que el 1920 compongués Homenaje a Debussy i ho fes per al seu amic, el guitarrista Miquel Llobet.
L’autor de ‘Noches en los jardines de España’ va adoptar una estètica basada en la idea de l’evocació que Rusiñol tenia del jardí.
El 1925 Falla estrena Psyche al Palau, i el 1926, el Concerto per a clavecí i cinc instruments. L’Orquestra Pau Casals interpretava les seves obres. També la Banda Municipal, que dirigia Joan Lamote de Grignon, ho feia adaptant-les a la seva formació. Aquell any va conèixer una obra a la qual dedicaria vint anys de la seva vida sense acabar-la. Era el poema èpic L’Atlàntida, de Jacint Verdaguer.
El 1927, Barcelona li va retre diversos homenatges i ell en va organitzar d’altres per honorar Albéniz i Verdaguer, al cementiri de Montjuïc. I també Granados, compositor a qui, onze anys abans, Falla havia acompanyat quan embarcava per anar als Estats Units, viatge del qual l’autor de Goyescas no tornaria.
PUBLICITAT
Amb la convulsió de la Guerra Civil i l’inici de la Segona Guerra Mundial, una colla d’amics catalans i institucions de l’Argentina van col·laborar en el viatge de Falla cap a l’exili. El 2 d’octubre de 1939, el compositor embarcava al Neptunia, al port de Barcelona. A l’arribada a Buenos Aires, retrobaria amics catalans que també havien emigrat forçosament com el compositor Jaume Pahissa i la soprano Conxita Badia.
Antifranquistes i franquistes
La figura de Falla, la seva música, però també el seu compromís ètic, van ser tan importants a Catalunya que el 1947, en una postguerra plena de misèria cultural —i de l’altra—, una colla de compositors amb inquietuds fora del cànon imposat pel franquisme van crear el Círculo Manuel de Falla sota l’aixopluc de l’Institut Francès de Barcelona. En formaven part Josep Casanovas, Josep Cercós, Juan Eduardo Cirlot, Joan Comellas, Josep Maria Mestres Quadreny, Anna Ricci, Manuel Valls i Albert Blancafort, entre altres. El Círculo va durar deu anys i va mantenir viu el lligam entre la música i l’ideari del compositor gadità i Catalunya.
En paral·lel a aquella voluntat d’obertura, el règim va voler fer seva la figura i el prestigi del compositor. Va encarregar a Ernesto Halffter que acabés la cantata escènica L’Atlàntida, la qual es va estrenar el 1962 al Liceu. I als anys 70, la cara de Falla va acabar sent la imatge dels bitllets de cent pessetes, i la de Verdaguer ho va ser del de cinc-centes.
