Al Festival de Salzburg sempre hi brilla una estrella. Fa pocs anys era la soprano Anna Netrebko. Ara i sense l’embafós glamur de la diva russa, aquell lloc l’ocupa la lituana Asmik Grigorian que s’ha coronat aquest any amb el paper verdià de Lady Macbeth. Ho ha fet molt ben acompanyada d’una colla de bones veus masculines encapçalades per Vladislav Sulimsky en el paper de Macbeth, amb la direcció potent de Philippe Jordan, una orquestra com la Filharmònica de Viena, i una posada en escena de Krzystof Warlikowski que no és gens fàcil d’explicar perquè costa trobar-hi l’òpera de Verdi inspirada en el Macbeth de Shakespeare.
La carrera de Grigorian a Salzburg va començar el 2017 amb el personatge de Marie a Wozzeck d’Alban Berg. Va continuar dos anys després amb una espectacular Salomé de l’òpera homònima de Richard Strauss. L’any 2020, tot i la covid, va ser Chrysothemis a Elektra, també de Strauss, i l’any passat va interpretar els tres papers protagonistes d’Il trittico de Giacomo Puccini. Tots, papers de gran dificultat.
Grigorian no és la soprano dramàtica d’agilitat que és el que tocaria per cantar Lady Macbeth. És una soprano lírica, però la seva gran capacitat expressiva s’adiu bé el paper de la dona ambiciosa i despietada, disposada a matar per aconseguir el què vol, però que alhora cau en la bogeria demostrant així la seva fragilitat. Cal dir que la posada en escena li va robar la seva primera aparició vocal quan llegeix la carta enviada per Macbeth comunicant-li els vaticinis que li han fet les bruixes. En aquest cas era el marit qui la declamava. Amb la seva veu, Grigorian era l’espurnejant dona victoriosa que canta el brindis del segon acte (Si colmi il calice), i en aquest cas ho feia en unes escales de music-hall, i era la dona inestable i inconsistent a l’escena del somnambulisme (Una macchia è qui tuttora…) del quart i últim acte.
Tots els papers masculins eren d’un nivell alt i homogeni. Al costat de Grigorian, el baríton Vladislav Sulimsky no va desmerèixer la seva parella teatral com tampoc ho va fer Tareq Nazmi en el paper de Banco, mentre el tenor Jonathan Tetelman va causar molt bona impressió com Macduff cantant Ah, la paterna mano.
Sulimsky (Macbeth) i Grigorian (Lady Macbeth), durant el preludi de ‘Macbeth’, al Festival de Salzburg. Fotografia de SF / Bernd Uhlig.
Al fossat Philippe Jordan substituïa a Franz Welser-Möst que havia hagut de renunciar per problemes de salut. El director suís va fer un Macbeth d’una gran intensitat fins i tot en els moments més íntims i els músics de la Filharmònica de Viena el van seguir a la perfecció. També ho va fer així el cor que era el de l’òpera de Viena que a Macbeth té el moment culminant quan canta Patria oppressa! Donades les grans dimensions de l’escenari del Grosses Festspielhaus les produccions d’aquesta òpera, i aquest cas no era diferent, acostumen a dividir el cor a banda i banda creant un bonic efecte estereofònic.
I ara, la posada en escena. L’art, tot l’art, ha de fer pensar, però no ha de fer trencar el cervell fent perdre de vista l’objecte d’aquest art. I això és el que passa en la posada en escena de Warlikowski. Són tants els inputs que presenta que al final la història exemplar del dany que comporta l’ambició pel poder i la violència que genera queda una mica perduda.
En una pantalla es veuen imatges, no moltes, de dues pel·lícules de Pier Paolo Pasolini, Èdip Rei i L’Evangeli segons Sant Mateu. La història d’Èdip és la que ha dictaminat l’oracle, el qual, traslladat a Macbeth, són les bruixes a les quals, tanmateix, Warlikowsi els hi escatima tot el caràcter màgic que Shakespeare i Verdi els donen. A l’altra pel·lícula també hi ha un oracle, l’àngel que anuncia a Maria que serà mare. El naixement del fill comporta la persecució dictada per Herodes de tots els nadons.
Els Macbeth no tenen fills. Mentre sona el preludi veiem a la dona que visita al ginecòleg i aquest, després d’examinar-la, conclou que és estèril. Així doncs, la frustració que li provoca seria l’element generador de la seva ambició perversa. Warlikowski omple l’escenari de nens i nenes, amb caretes o sense, fins i tot, a l’escena del banquet se serveix un nen rostit amb acompanyament de bròcoli. Però hi ha més. En algun moment Macbeth s’ha castrat. Tot això amb una escenografia típica del director d’escena, amb caixes-contenidors que es mouen horitzontalment en les diferents escenes. Deixem-ho aquí. Afortunadament, la música hi era tota i ben interpretada.
