«Joan Clos és l’alcalde de la recuperació urbanística del litoral, l’alcalde del retorn del Tibidabo a la Ciutat; el de l’aprovació de la Carta Municipal; el de l’obertura de la Diagonal fins al mar; el de la xarxa de biblioteques, i dels equipaments per a tots els barris; el del Parc de la Recerca Biomèdica; l’alcalde que, com ningú, ha sabut entendre la necessitat de Barcelona, de ser innovadora, atrevida, oberta, cosmopolita, metropolitana i gran.» Aquesta descripció de Jordi Hereu, en el traspàs de funcions de setembre de 2006, és potser un dels millors resums que s’han fet del mandat de Joan Clos com a alcalde de la ciutat. Com afirmava el seu successor, la Barcelona de 2006 era «ben diferent de la de fa deu anys».

Si hi ha deu anys que han canviat radicalment la morfologia física i demogràfica de la nostra ciutat van ser aquells. L’any 1996 només hi havia 29.000 persones estrangeres vivint a Barcelona (l’1,9 % de la població), l’any 2006 eren més de 260.000 (el 15,9 % del total). L’any 1996 s’havien fet les rondes i la Vila Olímpica, però encara no havia començat la gran transformació del 22@ que portaria la Diagonal fins al mar i guanyaria nous quilòmetres de litoral. Una transformació de prop de dues-centes hectàrees que ha tingut un profund impacte no només urbanístic, sinó econòmic i social, a la nostra ciutat.

Aquesta gran transformació va deixar una empremta a la ciutat que encara avui perdura. La ciutat, com apuntàvem en un article del núm. 51 de política&prosa, va guanyar població i habitatges, platges i parcs, places hoteleres i centres de convencions, seus de noves empreses i centres de recerca. La Barcelona d’avui seria diferent sense la gran transformació liderada per Joan Clos. Però aquelles grans actuacions per les quals pot ser recordat l’alcalde Clos no formaven part d’una manera explícita del seu programa quan va ser elegit alcalde per la Mercè de 1997, ni tan sols del missatge principal de les eleccions municipals de 1999, en què es presentava com «l’alcalde de les millores a tots els barris», tot i que sí que hi trobàvem una enorme ambició per seguir transformant Barcelona en una gran capital europea.

Clos, en el seu primer discurs, es proposava continuar «modestament» la feina iniciada per Narcís Serra i «coronada brillantment» per Pasqual Maragall. Però ja en el seu inici, va plantejar el seu particular credo: «Crec en la força i la capacitat de Barcelona feta de l’empenta, l’ambició i l’afany de coneixement. Igualment, crec en la funció de l’Ajuntament, la seva bona gestió, l’eficiència, la diligència, les quals, juntament amb la qualitat, són el motor de la ciutat.» La ciutat i l’Ajuntament, un binomi imparable cridat a seguir fent grans coses. I afegia: «Tenim el model de Barcelona, que és la complicitat positiva, és la complicitat creativa. Una complicitat que ha sabut casar el públic amb el privat, que ha sabut moure en el mateix sentit les institucions públiques, les entitats i les associacions, que ha sabut crear una complicitat entre universitat, empresa i ciutat.»

El nou alcalde destacava la capacitat de superació que havia mostrat la Barcelona postolímpica i treia pit del creixement econòmic assolit, en un context de creixent obertura i competitivitat econòmica en l’entorn europeu i internacional: «Hi ha molt poques ciutats a Europa i al món que avui puguin mostrar aquesta cartilla de compliment dels seus deures.» Però, alhora, fixava clarament els seus objectius per tal de dotar de consistència aquesta nova etapa de creixement. Calia superar dues mancances de la ciutat: l’aeroport i la xarxa ferroviària i fer-ho «d’una forma decidida si volem tornar a saltar la següent tanca que hi haurà en el nostre camí, perquè ara en ve una i d’aquí a uns anys en vindrà una altra i, més enllà, en vindrà una altra».

Aquesta és, segurament, una de les imatges que explica millor el personatge: com un corredor que salta tanques i que després de superar-ne una ja encara la següent, sense parar i sense temps gairebé per pensar, com una lluita contra el temps. El camí és l’objectiu i la fita, el que dona sentit al camí, encara que t’allunyi cada cop més de l’origen. També per a Joan Clos, que deixaria l’alcaldia per ser ministre, per fer-se elegir després ambaixador a Turquia com a etapa necessària per a aconseguir ser nomenat director executiu del programa Habitat de Nacions Unides, durant vuit anys, convertit així en un dels espanyols que ha tingut més altes responsabilitats internacionals.

En aquell temps Pasqual Maragall recordava sovint que Clos era el primer alcalde de la ciutat que no provenia de la seva burgesia. Clos havia nascut a Parets del Vallès, i ell mateix feia referència a aquesta circumstància d’una manera molt particular en la seva primera intervenció com a alcalde: «Jo, com recordava en Pasqual, provinc del camp, i la ciutat és el lloc on es pot cridar, on es pot aixecar la veu i on es pot reclamar millors condicions de vida per als ciutadans. En el camp, el crit es perd en la natura.»

«Crec, sincerament, que al nostre aeroport li manca una estratègia territorial, li manca una visió que estigui arrelada en la seva funció sobre el territori» per fer créixer el nombre de llocs de treball vinculats a la infraestructura. En aquell temps, l’aeroport tenia 13 milions de viatgers anuals. Nou anys després arribaria als 30 milions. Per a Clos l’aeroport havia de generar 15.000 llocs de treball, més que la SEAT, que era la indústria més important de Catalunya.

PUBLICITAT
CaixaForum + La plataforma gratuita de cultura y ciencia. Búscate una excusa.

Amb relació al tren, Clos defensava que calia impulsar unes «rondes ferroviàries» perquè «la nostra estructura de ferrocarril ha esdevingut petita» no només per a la mobilitat regional, sinó «per donar sortida a totes les necessitats vinculades al ferrocarril». És a dir, defensava el ferrocarril com a eina de transport de mercaderies. L’aeroport i el tren serien les seves grans obsessions. Va aconseguir l’ampliació del Prat i la construcció de la tercera pista, va veure arribar l’AVE a Barcelona, va encarrilar l’estació de la Sagrera, però no va veure les «rondes ferroviàries» que reclamava el setembre de 1997.

«Hi ha molt poques ciutats a Europa i al món que avui puguin mostrar aquesta cartilla de compliment dels seus deures.»

Tampoc les dues assignatures pendents que va apuntar inicialment es van poder resoldre: «l’estructuració metropolitana» i el transport públic metropolità.

«Catalunya no es pot permetre tenir la cinquena o sisena Regió metropolitana d’Europa i tenir-la sense el plantejament adequat.» Per tant, calia «superar els conflictes polítics» i «trobar una solució».

També en el transport: «No pot ser que tinguem una població metropolitana de 3 milions d’habitants –segons com ho comptem, 4 milions–, la mateixa que Madrid, i que tinguem un transport públic que és en tots els aspectes la meitat del de Madrid.»

El nou alcalde utilitzava un to ambiciós i reivindicatiu –que sovint es convertiria en desacomplexat– i que poc tenia a envejar del que havia utilitzat el seu predecessor, tot i que sempre el fessin sortir perdent en les comparacions.

Clos acabava el seu discurs amb dos reptes que expliquen molt bé el seu mandat: la necessitat «d’estar en la revolució del coneixement […] la revolució que ara està en plena efervescència, en ple procés de definició» i la voluntat «d’aixecar la bandera de l’Ajuntament». La Carta Municipal era «un pas excel·lent que espero que culmini aquestes aspiracions. Però hem d’anar de pressa: som lluny del que voldríem».

Les eleccions municipals del 13 de juny de 1999, per «Sant Antoni dels paletes» com feia notar la campanya electoral socialista, van suposar la coronació de Clos. Va obtenir 20 regidors, 4 més que Maragall quatre anys abans, i al límit de la majoria absoluta. Una victòria que va embriagar els socialistes i l’establishment municipal, que van posar la directa en els grans projectes de ciutat que havien de culminar en el Fòrum Universal de les Cultures de 2004. Una idea que havia sorgit de la necessitat després de no haver aconseguit la capitalitat europea de la cultura de 2001, i de no haver pogut aspirar a una Exposició Universal, com havia pretès Pasqual Maragall. No era l’esdeveniment que volien, però Barcelona es creia prou important per fer-se un esdeveniment a mida.

En el discurs de 1999 hi trobem un Clos pletòric que marca el rumb del futur: «Barcelona mira endavant com sempre. Barcelona no s’atura. Barcelona encara el canvi de segle; encara el 2000 i el segle XXI amb la voluntat de ser una gran ciutat europea, amb una voluntat que, segons l’interpretem nosaltres, és doble: ser una ciutat que lidera en progrés, en prosperitat, en generació de llocs de treball i, a la vegada, al mateix nivell de prioritat, una ciutat que vol i cerca cohesió, convivència i solidaritat. Quantes ciutats hi ha avui a Europa que fan molt bé el primer aspecte i, en canvi, suspenen estrepitosament en el segon!» Defineix tres grans pactes de ciutat: un pacte per la mobilitat, un pacte per la sostenibilitat i un pacte per la seguretat –amb un accent important en garantir la convivència en l’espai públic.

El discurs de 1999 acaba citant una dotzena de versos de les odes a Barcelona de Joan Maragall, Pere Quart i José Agustín Goytisolo. En les tres cites hi batega una idea-força: Barcelona no es pot adormir. «Esta ciudad aguantó / más de lo que podía imaginarse»; «però bé et falta encara molt més del que tens»; «no et distraguessis / amb les fulles que el vent requisa als arbres / Ni amb el presagi de les ales noves / Treballa. Calla / Malfia’t de la història»; «Corre enllà, corre enllà, corre enllà, Barcelona, / que ja et cal ésser una altra per ésser la que deus.»

Barcelona en moviment, saltant tanques, sempre més alt, sempre més lluny, sempre més forta. Però aquesta cursa de Joan Clos va ensopegar abans del que ell preveia. L’Ajuntament es va creure que Barcelona era «La millor ciutat del món», com afirmava la propaganda municipal, però les eleccions de 2003 van posar Clos i els socialistes davant del mirall: «l’alcalde de la millor ciutat del món» havia perdut 5 regidors respecte a «l’alcalde de les millores a tots els barris».

L’any 2003, amb una ciutat en transformació i amb el vent de cua del creixement econòmic i de la mobilització contra el govern de José María Aznar que s’havia embarcat en la guerra de l’Iraq, amb la complicitat de Jordi Pujol, Joan Clos va ensopegar amb l’última tanca i va arribar a meta amb una marca molt inferior a l’esperada: 60.000 vots per sota del registre anterior, tot i que la participació s’havia incrementat en 8 punts. Clos va haver de posar el fre, encara que no ho volia, per reeditar el pacte amb ICV i ERC amb una correlació de forces molt diferent.

La intervenció de juny de 2003 al Saló de Cent traspua certa decepció i intenta entendre els motius de la desafecció: «Molta gent està preocupada per les seves pensions, per l’efecte de la globalització, fins i tot està inquieta o preocupada pel que pot representar la immigració, pel retard en l’emancipació dels joves, per la precarietat del seu lloc de treball. Tots aquests són factors que se sumen a les ocupacions i preocupacions dels ciutadans. Són, potser, noves incerteses i noves inquietuds del temps actual.»

«L’alcalde de la millor ciutat del món» torna a parlar d’equitat, de la necessitat de les garanties de l’Estat del benestar i reivindica una millor dotació pressupostària per a les corporacions municipals per poder oferir els serveis públics que la ciutadania necessita. Planteja quatre grans compromisos: amb l’Estat de benestar, amb l’exercici de «la capitalitat de Catalunya, i també la capitalitat del català», amb la defensa de «la qualitat de la nostra convivència», i amb l’ambició de ser una ciutat gran, pròspera, que té pes específic al món. Uns compromisos que cercaven el suport d’ICV i d’ERC –que sumaven 10 regidors– alhora que intentaven reconnectar amb els barcelonins i barcelonines. La ciutadania semblava estar més preocupada per les desigualtats i el deteriorament de la convivència que per la voluntat del seu alcalde de projectar-se internacionalment.

L’aeroport i el tren serien les seves grans obsessions. Va aconseguir l’ampliació del Prat i va veure arribar l’AVE a Barcelona.

En el mandat anterior Barcelona havia aconseguit convertir-se en la seu de la nova Associació Mundial de Ciutats i Autoritats Locals Unides, i Joan Clos havia parlat davant l’Assemblea General de Nacions Unides, el juny de 2001, en representació de les ciutats del món. Barcelona havia tornat a l’Olimp, en aquesta ocasió al bell mig de Manhattan. La caiguda, per tant, va ser molt més dolorosa. Però Joan Clos no es donava per vençut i va dedicar la part final del seu discurs a defensar el Fòrum Universal de les Cultures.

«El Fòrum de les Cultures és una gran oportunitat de parlar al món i també d’escoltar, amb modèstia, el món, de vacunar-nos del provincianisme, de saber quines són les nostres possibilitats i també de reconèixer les nostres febleses per poder fer-hi front i aconseguir evitar-les. El Fòrum ofereix una oportunitat de parlar des de Barcelona dels temes que més ocupen i preocupen el món en aquests moments.» Va arribar el 2004 i es va celebrar el Fòrum amb una notable presència de convidats internacionals, però també es va posar en marxa un moviment ciutadà en contra de l’esdeveniment i del model de ciutat que s’havia construït a Diagonal Mar, davant certa indiferència general.

PUBLICITAT
Neix DFactory Barcelona, la fàbrica del futur. Barcelona Zona Franca

El Fòrum no havia estat el gran esdeveniment amb què una majoria de barcelonins s’havien sentit identificats, com va succeir amb els Jocs, i l’endemà de la seva cloenda, alguns van començar a pensar en el necessari relleu de l’alcalde Clos. Un relleu que arribaria dos anys més tard, el setembre de 2006, aprofitant una remodelació del Govern central provocada per la candidatura de José Montilla a la presidència de la Generalitat. Montilla deixà el ministeri d’Indústria i Clos el va substituir per cedir la vara a un nou alcalde nou mesos abans de les eleccions municipals.

En el seu discurs de comiat, probablement el millor de tots els aquí analitzats, Clos es va reivindicar: «Segurament som un dels pocs ajuntaments d’Europa que s’han atrevit a fer un projecte com el 22@ per desplegar la nova indústria intensa en coneixement i que tenen alhora un conjunt de parcs científics en el si de la ciutat.» Va voler recordar d’on veníem: «Fa vint anys, la tendència era centrífuga: els cervells marxaven, les indústries tancaven. Hem capgirat aquesta realitat.» «Hem passat de perdre població el 1997 a guanyar unes 200.000 persones en els darrers anys. Hem passat de 740.000 llocs de treball a 1.100.000, amb un augment, que es podria catalogar de revolucionari.» Però era conscient de les tensions que havien generat aquests profunds canvis «seria pretensiós i inútil demanar que no se sentís el cruiximent d’ossos que han provocat.»

Tanmateix, el balanç que en feia era clarament positiu: «Barcelona ha fet bé el trànsit de segle, i de cicle. Ara cal que es retrobi a si mateixa a l’altra banda d’aquest procés. Barcelona ha d’anar al compàs del seu temps. Hem de mirar endavant i, si pot ser, anticipar-nos una mica perquè les coses no ens agafin per sorpresa.» Va recordar també els dèficits de 1997, com l’aeroport i la regió metropolitana, i es va congratular que «nou anys després, el Prat és l’aeroport que creix més de la Unió Europea», tot esperant que «l’any 2007 sigui l’any de l’Àrea Metropolitana». No ho va ser i va caldre esperar tres anys més, fins al 2010, per veure aprovada la Llei de l’AMB.

Però Joan Clos va defensar amb una vehemència que no s’ha tornat a escoltar al Saló de Cent, en boca d’un alcalde, la realitat metropolitana: «la Fira està a l’Hospitalet; el Fòrum, a Sant Adrià de Besòs; el Parc Universitari de la Politècnica, a Castelldefels, i moltíssimes institucions estan compartides arreu. En cada un dels municipis de l’Àrea Metropolitana s’estan fent nous projectes de tota mena, des d’equipaments públics fins a hotels, activitats terciàries, en un nou ressorgiment de l’Àrea Metropolitana.»

I va acabar amb una oda de reconeixement a tots aquells que havien fet possible el gran canvi urbà de la ciutat: «Visualitzar la ciutat en conjunt, saber què fer a cada territori, quina és la necessitat de cada barri, perquè el conjunt no grinyoli, perquè tot vagi endavant, perquè tots els barris tinguin el mateix nivell de qualitat, ha estat la tasca d’una generació d’arquitectes i enginyers brillants, alguns de molt anomenats i d’altres de més anònims, joves la majoria quan van començar, però tots útils per a generar aquesta tesi formal que Barcelona ha aportat al món sencer. Barcelona és model de transformació.»

El model Barcelona havia triomfat, però els barcelonins semblava que ja no el valoraven com abans. El valoraran en el futur? Disset anys després la resposta segueix sent incerta.