---

Fa trenta anys, el novembre de 1995, es concretaven a Dayton (Ohio) els acords que posaven fi a la guerra de Bòsnia després de tres setmanes de converses i més de tres anys de conflicte armat. S’havia assolit un cert equilibri de forces i un alto el foc quan els EUA, sota l’impuls del president Bill Clinton, van aconseguir seure a la taula de negociacions serbis, croats i bosnians. Els acords serien ratificats i firmats a París el 14 de desembre. També aquell mateix any 1995 Barcelona posava en marxa el Districte 11è de la ciutat a Sarajevo i es llençava a fons en l’ajuda per a la reconstrucció.

---

 

Tres mesos després dels Acords de pau de Dayton, Pasqual Maragall emprenia el que seria el seu tercer viatge a Sarajevo des de l’inici del conflicte. Durant el llarg setge, l’alcalde de Barcelona havia liderat i impulsat nombroses accions de cooperació i solidaritat. Com a president del Consell de Municipis i Regions d’Europa (CMRE) i com a alcalde olímpic del 92, va aconseguir que s’hi sumessin i impliquessin altres ciutats europees. Sarajevo va ser la demostració de la força de les ciutats. L’obstinació de Maragall sobre el paper que havien de tenir les ciutats no es va limitar a l’ajuda humanitària i tècnica. Es va llençar de ple, en un esforç de diplomàcia, a diferents fòrums internacionals i la seva reconeguda persistència va permetre que Barcelona encapçalés una majoria d’iniciatives europees.

Els hiverns són llargs a Sarajevo. El març de 1996, la neu acumulada a teulades i carrers no aconseguia amagar la destrucció implacable. L’autobús que traslladava Pasqual Maragall des de l’aeroport croata de Split fins a l’Ajuntament de la capital bosniana li emmarcava a través de la finestra les cruentes escenes d’una ciutat destrossada: gratacels moribunds, restes de barricades i munts de cotxes calcinats a cada cantonada. Alguns tramvies travessats per la metralla romanien abandonats a la tristament coneguda com a avinguda dels franctiradors. La majoria dels edificis, que havien perdut els vidres pels impactes bèl·lics, mostraven les finestres cobertes amb plàstics.

Maragall intuïa que, malgrat que s’hagués firmat la pau, el conflicte trigaria a resoldre’s. Les bombes i els franctiradors havien deixat un rastre de mort i de devastació, però també sentiments irreconciliables entre ciutadans que havien sigut bons veïns. L’acompanyaven l’alcalde de Sabadell, Antoni Farrés i l’exalcalde de València, Ricard Pérez Casado. Amb Farrés ja havien compartit en directe els horrors de Bòsnia, quan s’hi havien desplaçat junts el gener de 1995. A Pérez Casado el volia implicar en la reconstrucció, cosa que va aconseguir, fent mans i mànigues amb autoritats espanyoles i europees perquè fos nomenat administrador de la UE per a Mostar. Des d’allà, Pérez Casado dirigiria la recuperació del mític pont otomà que travessa el riu Neretva, i que havia estat destruït per les forces croates. Ara, aquest pont és Patrimoni de la Humanitat de la UNESCO.

 

 

Anteriors viatges en plena guerra

Un any abans, Maragall i Farrés havien viatjat a Sarajevo seguint la convocatòria que l’alcalde Tarik Kupusovic havia fet a les ciutats amb l’objectiu d’augmentar la pressió internacional i d’assentar bases de cooperació. Aleshores comptaven mil dies de setge. S’hi va desplaçar una representació d’alcaldes europeus entre els quals s’hi comptaven els de Varsòvia, Budapest, Estrasburg i Tolosa de Llenguadoc. Aquells dies es respirava una certa calma en els enfrontaments, però la situació era desesperada per als habitants.

Era una ciutat europea i olímpica, com Barcelona, i cap habitant de Sarajevo es podia imaginar durant els Jocs del 84 que acabarien matant-se entre ells.

Estaven totalment incomunicats de l’exterior; només podien fer trucades locals; l’aigua sortia de l’aixeta cada un o dos dies, durant poques hores i amb poquíssima pressió. Els serveis de distribució estaven malmesos. Maragall va oferir ajuda tècnica per normalitzar la distribució d’aigua i per restablir línies telefòniques i altres serveis. I es va crear una línia telefònica via satèl·lit amb el prefix de Barcelona que permetia comunicar amb Sarajevo des d’on fos.

La missió va concloure amb la declaració conjunta «Vida a Sarajevo, per al futur del món», que demanava una acció ferma a la comunitat internacional per acabar amb el setge. Pocs mesos després, Maragall hi tornava, encapçalant aquell cop una delegació municipal barcelonina a la qual va convidar a participar el flamant cap de l’oposició, Miquel Roca. El periple, encara en plena guerra, tornava a ser complicat. Aleshores, Maragall es va comprometre a reconstruir el barri olímpic de Mojmilo, on havien viscut els atletes durant els Jocs d’Hivern de 1984. El compromís s’emmarcava en l’estratègia acordada entre les diferents ciutats europees respecte a Bòsnia, basada en plans d’acció humanitària, urbanística i cultural. Es necessitaven nous instruments per canalitzar suport tècnic i per gestionar els fons del COI (Comitè Olímpic Internacional), els fons europeus i els fons d’altres organismes internacionals, i va ser en aquest segon viatge que va néixer la idea de declarar la ciutat de Sarajevo Districte 11è de Barcelona. Era la tardor i faltava poc perquè s’iniciessin les converses a Dayton.

 

 

Guerra acabada

Maragall estava convençut que, amb la guerra acabada, el nou viatge en el qual estava immers tindria menys complicacions que els anteriors. Ja no calia trencar el setge serbi per arribar a la ciutat i, probablement, l’autobús els portaria sense sobresalts al seu destí. A part de quatre franctiradors amagats i entossudits a no rendir-se, la situació era incomparable a la d’uns mesos abans. No se sentia el so de fons de l’artilleria; ni l’espetec de les bombes. Tot i que els serveis d’electricitat, aigua i telefonia encara funcionaven a mig gas, o en alguns casos no funcionaven gens, la imminent arribada de la primavera obria finestres a l’esperança.

«Volem que sàpiguen que les ciutats europees veuen Bòsnia com una nació definitiva no tant per la seva ètnia, com per la seva tolerància i la seva cultura», va dir Maragall.

Mentre l’autobús avançava cap a la seu municipal, l’alcalde barceloní pensava en el seu apreciat col·lega, l’alcalde Kupusovic, que feia poc havia estat el pregoner de la festa major de la Mercè i que els estaria esperant. Les paraules del seu pregó li ressonaven al cap: «Ens heu ajudat molt fins ara. Continueu fent-ho, perquè Sarajevo es pugui conservar com una ciutat multiètnica, multicultural i plurireligiosa». Tenia ganes d’abraçar-lo i de començar a concretar noves vies de cara a la reconstrucció.

 

 

L’alcalde de Barcelona sostenia, sense fissures, que les ciutats són els espais des d’on es poden afrontar millor els reptes de la humanitat i des d’on es poden millorar les condicions de vida de la població. Aquells mateixos dies tenia previst inaugurar a Sarajevo l’Ambaixada de la Democràcia Local (ADL) de Barcelona. S’havia sol·licitat al Consell d’Europa adherir-se al programa per obrir una delegació, juntament amb altres ciutats europees, com Viena, Lisboa i Bolonya. Sarajevo simbolitzava també l’Europa que Maragall imaginava: l’Europa de les ciutats: «La de Sarajevo és una mostra de les possibilitats que poden sorgir quan una ciutat pren consciencia de les necessitats d’una altra ciutat o un altre país. Les ciutats, com que parlem el mateix llenguatge, som, sovint, més àgils en la cooperació que no ho són les relacions d’Estat a Estat. Som més a prop dels ciutadans, de la societat civil.»

 

 

Evocació dels primers impactes

Entre les imatges de destrucció que continuaven desfilant a través de la finestra de l’autobús, Maragall rememorava els primers impactes que va tenir del conflicte. En una cimera del CMRE, a Praga el 1991, un home angoixat va anunciar que a Sarajevo estaven començant a succeir fets molt greus. L’assumpte no era a l’ordre del dia i ningú no li va fer gaire cas. L’home en qüestió era l’alcalde de Sarajevo d’aleshores, Muhamed Kresevljakovic. Des d’aquell dia, Maragall va mantenir Sarajevo al cap.

Era una ciutat europea i olímpica, com Barcelona. I cap habitant de Sarajevo es podia imaginar durant els Jocs del 84 que acabarien matant-se entre ells. Quan l’abril del 92 comença l’anunciada guerra, l’estratègia sèrbia s’encalla a Mostar i a Drina i els primers dies de maig els serbis ataquen Sarajevo sense aconseguir prendre el control de la ciutat. Per això decideixen encerclar-la, imposant així el llarg setge de més de tres anys.

Els hiverns són llargs a Sarajevo. El març de 1996, la neu acumulada a teulades i carrers no aconseguia amagar la destrucció implacable.

Com era d’esperar, Pasqual Maragall no va parar. Els Jocs Olímpics eren a la cantonada. I això li brindava les millors oportunitats per fer-se sentir: «Que la tradició de la treva olímpica, que va néixer a la Mediterrània, s’apliqui novament durant la celebració dels Jocs Olímpics en una ciutat mediterrània. Si la petició d’una treva olímpica pogués comptar amb el suport dels governs que els han acreditat a vostès, tindria aleshores una gran força moral.» Aquestes van ser les seves paraules davant de tots els representants del cos consular de Barcelona. També ho va reiterar, amb paraules semblants, en el seu discurs de la cerimònia inaugural dels Jocs transmesa al món sencer. No va servir de res.

A l’autobús, li quedaven pocs minuts per arribar a l’Ajuntament de Sarajevo. Una aturada a la Biblioteca, bombardejada i menjada per les flames, el va acabar de colpir. Només en restaven dretes les estructures laterals. El sol de migdia es colava per on abans hi havia hagut un sostre amb columnes d’estil neoàrab. La feina de reconstrucció i de reposició de llibres seria enorme. Però ara ja no bombardejarien més, es va dir Maragall. Calia mirar endavant. La imatge de la Biblioteca també el va portar enrere.

Es va emocionar evocant l’endemà de la inauguració dels Jocs de Barcelona, quan va veure entrar al Saló de Cent la figura diminuta de l’alcalde Kresevljakovic, amb aspecte desvalgut després d’hores de viatge incert i d’aconseguir burlar el setge serbi. S’oferia una recepció amb dinar als alcaldes europeus. En el seu discurs, Maragall va ser contundent: «Barcelona acaba d’iniciar els Jocs que volen ser els de la solidaritat i la pau. La demostració més evident d’això és la presència aquí de Muhamed Kresevljakovic, a qui cal agrair que hagi acceptat la invitació, tot i les circumstàncies tan difícils que viu la seva ciutat. Sarajevo, ciutat olímpica, que avui és víctima de la destrucció i de la mort. El seu nom –que està lligat també a un altre episodi tràgic de la història europea– ens recorda a tots la necessitat de preservar la pau.»

A través del Districte 11è l’Ajuntament de Barcelona adoptaria un instrument d’intervenció i cooperació amb l’exterior sense precedents.

L’alcalde de Barcelona va convertir aquesta trobada en una crida a la pau, però també en una reivindicació del paper de les ciutats en l’esfera internacional: «Les ciutats poden i han de ser instruments per al diàleg; han de fer de ponts que superin la incomprensió que sorgeix a vegades entre les nacions i els estats.» Després de la seva intervenció, Maragall va donar la paraula a l’alcalde Kresevljakovic, situat a la taula presidencial, al costat de Jacques Chirac, alcalde de París, i Ed van Thijn, alcalde d’Amsterdam, les dues ciutats europees que havien aspirat als Jocs de 1992.

Els records s’acumulaven i l’autobús ja estava aparcant al costat de l’edifici de l’Ajuntament de Sarajevo. Que estrany, va pensar Maragall, sembla un edifici buit. Efectivament, l’alcaldia estava tancada. No hi havia alcalde, perquè acabava de dimitir i el govern municipal s’havia dissolt. Per què no ho he sabut abans?, es preguntava. Però les comunicacions eren les que eren i tot s’havia executat molt de pressa. La resposta estava en els acords de Dayton. Seguint els criteris dels acords, Sarajevo havia estat convertida en un cantó (un dels deu cantons de la Federació de Bòsnia i Hercegovina) per les autoritats nacionalistes bosnianes. Els cantons s’havien dissenyat amb uns criteris clarament ètnics, per tant, Sarajevo podia deixar de ser una capital multiètnica.

 

 

Capital multicultural

En la inauguració de la seu barcelonina de l’Ambaixada de la Democràcia Local, Pasqual Maragall adreçava part del seu discurs a les noves autoritats del cantó de Sarajevo: «Això no tindrà efecte si vostès mateixos no presenten la iniciativa en la reconstrucció d’una Sarajevo multicultural i democràtica. Volem que sàpiguen que les ciutats europees veuen Bòsnia com una nació definitiva no tant per la seva ètnia, com per la seva tolerància i la seva cultura. I la ciutat de Sarajevo, com la capital d’aquesta nació de tolerància i cultura. Per això necessitem la seva supervivència i el seu progrés. Europa fracassarà si vostès fracassen.» El dimitit alcalde Kupusovic, que es trobava entre el públic, va aplaudir calorosament aquestes paraules.

Pasqual Maragall va establir a Sarajevo una fita sobre la capacitat de les ciutats per desenvolupar una acció internacional pròpia a una escala diferent. A través del Districte 11è l’Ajuntament de Barcelona adoptaria un instrument d’intervenció i cooperació amb l’exterior sense precedents, convertint-se en un exemple de com les ciutats poden desplegar el seu potencial en esferes reservades tradicionalment als Estats.