«Sembla mentida que en aquest país una cosa pugui durar trenta anys!». La «cosa» és la Schubertíada de Vilabertran i la frase la pronunciava Jordi Roch, fundador i ànima del festival, amb una barreja d’una certa incredulitat i molta satisfacció perquè en tres dècades de vida el projecte s’ha consolidat fins a formar part de l’exclusiu circuit de festivals europeus dedicats al ‘lied’ i a ser exportat a llocs de Cantàbria i del País Basc, sense oblidar Barcelona.
Quan fa més de trenta anys el Festival de Peralada començava a caminar, el Festival de l’Empordà que es feia a Vilabertran va veure perillar el seu futur. Optimista de mena, el doctor Roch, perquè això és el seu fundador, un metge a més d’un grandíssim melòman, va tenir la bona pensada de reconvertir el que es feia a la canònica del petit poble empordanès en un festival dedicat al ‘lied’, a la cançó poètica. Semblava una cosa massa especialitzada que interessaria només a quatre musicferits sonats, però el temps li ha donat la raó. Hi ha públic per tots dos festivals i el que any rere any omple la bonica i ben conservada església medieval és d’una fidelitat absoluta. És una audiència que ha anat creixent en el coneixement del ‘lied’ gràcies a les dosis musicals que el doctor Roch li ha anat inoculant.
La commemoració d’aquest 30è aniversari només podia tenir la forma d’un homenatge al seu creador, com així va ser el 21 d’agost en què es van aplegar dues veus que representaven dos dels aspectes que han marcat aquest festival, la joventut i la fidelitat absoluta. La soprano francesa Julie Fuchs, a qui vam veure fa pocs mesos al Liceu interpretant el paper de Mélisande, i el pianista Daniel Heide es van encarregar d’obrir l’homenatge amb un programa de mélodies franceses de Gabriel Fauré (1845-1924), alguna de les quals molt estimada per Roch i especialment dedicada com Au bord de l’eau (A la vora de l’aigua), i de Francis Poulenc (1899-1963). Les d’aquest compositor eren el recull Fiançailles pour rire, sobre poemes de Louise Levêque de Vilmorin (1902-1969), una dona cosmopolita i lliure que va saber gaudir de la vida i que en els seus poemes, sense lligam intern, hi surt sempre l’amor.
La Schubertíada ha tingut i té artistes molt fidels al festival, però n’hi ha un que s’emporta la palma. És el baríton alemany Matthias Goerne a qui Roch va anar a buscar a un lloc una mica remot del nord-est d’Alemanya, quan el festival estava a les beceroles. En vint-i-vuit anys de presència a Vilabertran, el cantant hi ha fet trenta-set concerts! En l’homenatge, Goerne, amb Alexander Schmalcz al piano, va cantar un dels cicles de ‘lied’ favorits de Roch, Die schöne Müllerin (La bella molinera), de Franz Schubert (1797-1828), i ho va fer amb una interpretació que amb els anys ha anat portant cap a una gran dramatització del text.
Jordi Roch s’adreça al públic en l’homenatge pel 30è aniversari de la Schubertíada de Vilabertran el 21 d’agost. © David Borrat
Corda i formació
Un tercer aspecte que defineix aquest festival i que no hi falta mai és la música per a quartet de corda. Així, entre una actuació i l’altra hi va haver l’estrena absoluta de Quartet tardoral, d’Antoni Ros Marbà, una obra en un sol moviment dividit en quatre parts especialment dedicada al doctor Roch. Van estrenar l’obra el Quartet Atenea format per joves alumnes del Quartet Casals, formació aquesta que en el seu dia va tenir l’empenta de la fe absoluta de Roch.
Un quart element del festival és la formació de joves cantants. Una part del programa Acadèmia l’impartia aquest any Matthias Goerne i en van ser alumnes privilegiats la soprano Mercedes Gancedo i el baríton Ferran Albrich. Els dos cantants van començar el treball amb el baríton alemany durant la seva estada a Barcelona on participava a La flauta màgica que es va fer al Liceu i ha conclòs a Vilabertran amb un concert (dia 22) en què els dos cantants van interpretar el cicle Des Knaben Wunderhorn (El corn màgic de la joventut) de Gustav Mahler sobre textos anònims compilats per Achim von Arnim i Clemens Brentano, dos poetes romàntics de la primera meitat del segle XIX. Gancedo va emocionar amb Wo die schönen Trompeten blasen (On sonen les belles trompetes), però sobretot amb Urlicht (Llum primigènia). Albrich, baríton de veu ampla i potent, entre altres bondats vocals, va saber marcar molt bé la diferència entre els dos protagonistes de Trost im Unglück (Consol en la desgràcia). Al piano, un Alexander Schmalcz content i relaxat.
Sí, sembla mentida que en aquest país la Schubertíada de Vilabertran hagi arribat tan lluny, però és una gran veritat que també està fent possible Víctor Medem, el seu director des del 2016.
