Diu el director Josep Pons que cap dels personatges creats per Richard Wagner és bo al cent per cent. També diu que a les seves obres sempre deixa escletxes les quals permeten diferents interpretacions. Katharina Wagner, besneta del compositor i directora del Festival de Bayreuth, ha volgut aprofitar una d’aquestes clivelles per donar un tomb al personatge de Lohengrin en la posada en escena de l’òpera homònima estrenada al Liceu. El cavaller rutilant, de blancor immaculada, gairebé celestial, que hem conegut és aquí un personatge obscur, tan obscur que es converteix només començar en l’assassí del nen Gottfried, l’hereu del ducat de Brabant, criatura a la qual Lohengrin hauria d’alliberar de l’encanteri que li va fer la malvada Ortrud, també aspirant al poder.
Per a la seva òpera romàntica Wagner es va inspirar en el poema èpic Parzival de Wolfram von Eschenbach i en textos de Joseph Görres i Jacob Grimm. Però al poema, el personatge de Lohengrin surt poc, només cap al final i la seva missió redemptora és molt poc definida. És a dir, una escletxa. Hi ha camp per fer córrer la imaginació. Així el compositor presenta un personatge aparentment tota bondat, el qual, però, té també el seu cantó fosc. Imposa el seu amor a Elsa, un amor que no és correspost perquè el que sent la noia és agraïment per haver-la deslliurada d’una acusació que la podia haver portat a la mort, i també un neguit perquè no sap realment qui és ell, d’on ve ni de quin llinatge. Un neguit que la manera agressiva amb què musicalment Lohengrin li diu que mai li pregunti pel seu origen només fa que augmentar, i encara més en la repetició del tema en el duet d’amor del segon acte. Això no ho inventa la besneta. Està en el llibret i la partitura del besavi.
PUBLICITAT
Així el caràcter del protagonista en la dramatúrgia de Katharina Wagner tira a violent, a agressiu, a autoritari, però alhora, és paranoic perquè hi ha una figura constant a l’escenari que és qui sap que el cavaller del Graal és l’assassí del nen. Aquest testimoni és el cigne, un cigne negre. Aquesta presència el porta a tenir al·lucinacions.
Vogt (Lohengrin), Värelä (Ortrud), Groissböck (Heinrich) i Teige (Elsa), en una escena de ‘Lohengrin’, al Liceu. Fotografia de David Ruano.
El personatge d’Ortrud, la dolenta de la història, la dona que fa servir les seves males arts per recuperar el món pagà, el dels déus Wotan i Freia, enfront del cristianisme que representa Lohengrin encara no del tot afermat a les terres del Brabant al segle X, té un gir en aquesta producció. La seva constància i determinació per descobrir l’engany, la seva destresa, té aquí un altra dimensió, la de conèixer la veritat. I al capdavall, la veritat li dona la raó.
Tot aquest gir argumental aguanta bé els dos primers actes. L’escenografia de Marc Löhrer i la il·luminació de Peter E. Younes fan creïble el plantejament. Un bosc i un llac en un paisatge hivernal que es torna fantasmagòric quan el cavaller imagina el fantasma del nen que ha assassinat, i tres cubs blancs sospesos a l’aire per a cadascun dels tres mons que representen Ortrud i el marit Telramund, Elsa i Lohengrin.
Tanmateix, la dramatúrgia no aguanta el tercer acte, sobretot quan Ortrud confessa l’encanteri que ha fet sobre el nen Gottfried convertint-lo en un cigne. Abans han aparegut un doble de Ortrud i un altre d’Elsa com si en la seva consciència el cavaller reconegués el seu error. A Lohengrin no li queda una altra alternativa que el suïcidi.
Musicalment, aquest Lohengrin és dels que fan honor a un teatre que es considera wagnerià des dels temps llunyans quan aquesta òpera va ser, el 1882, la primera obra de Wagner representada al teatre de la Rambla. Josep Pons al capdavant de l’orquestra de la casa va demostrar el que s’ha anat perfilant en els darrers anys, el seu domini de les partitures del compositor alemany. En aquest Wagner encara molt italià tot i que ja es comencen a sentir novetats que incorporaria més endavant, la música fluïa de manera natural, acompanyant perfectament la línia de cant i sense tapar mai les veus, unes veus que són habituals del Festival de Bayreuth.
D’aquestes, el trio protagonista ho va donar tot. El tenor Klaus Florian Vogt és un valor més que segur en els esgotadors papers wagnerians, en aquest cas en el del protagonista. Els anys semblen no passar factura a la seva veu sempre ben col·locada, ben projectada, amb una dicció impecable i en aquest cas, amb uns colors nous donat el caràcter diferent del personatge.
Vogt (Lohengrin) i Teige (Elsa), a ‘Lohengrin’, al Liceu. Fotografia de David Ruano.
La soprano Elisabeth Teige debutava al Liceu i era una Elsa molt lírica que transmetia bé la fragilitat del personatge i alhora l’angoixa que la rosega. La també soprano Miina-Liisa Värelä va ser una Ortrud arrabassadora. El baríton Ólafur Sigurdarson va començar cantant el paper de Telramund de manera massa estentòria, però aviat va ajustar la veu. El baix Günther Groissböck en el paper del rei Heinrich anava curt tant de greus com d’aguts, i decebedor el baríton Roman Trekel en el paper d’Herald. Completaven el repartiment Jorge Rodríguez Norton, Gerardo López, Guillem Batllori, i Toni Marsol.
PUBLICITAT
A més d’un bon trio protagonista i una orquestra que soni i faci Wagner, aquesta òpera en què el cor és fonamental, amb moltes parts i sempre llargues, reclama una formació gran, compacta amb totes les veus ben empastades i al seu lloc. Aquesta vegada el cor del Liceu, molt reforçat, va aconseguir el que semblava impossible després de les darreres actuacions escassament convincents de la formació.
Els aplaudiments més sonors, llargs i merescuts la nit de l’estrena van anar per al mestre Pons i l’orquestra. Els tres protagonistes principals també van merèixer l’aprovació del públic. Les protestes van anar per a Katharina Wagner.
La creació d’aquest Lohengrin ha anat acompanyada d’un ambient més que enrarit al teatre per la dificultat que implica treballar amb frau Wagner com molt bé saben els teatres alemanys, i per la polèmica entre ella i la soprano Irene Theorin que oficialment havia d’assumir el rol d’Ortrud i de moment ha estat substituïda. Al Liceu no ha estat fàcil gestionar tot plegat. Tanmateix, a Bayreuth aquests marrameus són força habituals.
