El festival Espurnes Barroques va acabar el diumenge dia 8 amb dos concerts per als quals convenia portar vambes (al matí) i barret (a la tarda). Coaner és un poblet de Sant Mateu de Bages que enguany celebra el seu mil·lenari. Amb una vintena d’habitants, té la torre sencera d’un castell, una església medieval i a quatre-cents metres, damunt d’un turó, el santuari de la Mare de Déu de Coaner. Arribar al llogaret és entrar en un món de silenci i bellesa després de seguir durant uns cinc kilòmetres una pista que corre al costat d’una riera i la travessa diverses vegades. Un caminoi que acaba amb unes escales gastades pel temps porta al santuari on el Bachcelona Consort i solistes de la Salvat Beca Bach van interpretar tres cantates del mestre de Leipzig i dos fragments d’altres dues.
Al santuari hi ha un magnífic retaule barroc del 1716 fet per Segimon Pujol de Gurb. Abans d’escoltar la música dominical de Bach, el professor Francesc Miralpeix del Departament d’Art i Musicologia de la UAB va situar el retaule en el seu context. És una de les últimes peces d’altar on hi apareixen columnes salomòniques, element típic del barroc, i també –va afegir– és un dels darrers retaules narratius, perquè després ja vindrien els de caràcter més simbòlic. L’altra característica important de l’obra és que “balla, no és una pantalla plana” en paraules de l’expert, sinó que els carrers laterals s’avancen.
PUBLICITAT
Així, d’esquena a la història de Maria que s’explica a la taula i davant de les cent trenta persones que omplien el petit santuari, la formació musical que dirigeix Daniel Tarrida des del clavecí i els solistes vocals van interpretar tres de les nou cantates que Bach va compondre amb textos de la poeta Christianna Mariana von Ziegler estrenades pel temps de la Pasqua del 1725.
El temple es va fer petit per la riquesa musical d’unes obres escrites per a la litúrgia luterana les quals, amb la música i la lletra, reforçaven el missatge de les lectures evangèliques. Es van interpretar la cantata BWV 87 (Fins ara no heu demanat res en nom meu), que parla de les tribulacions dels pecadors; la BWV 108 (És bo per vosaltres que jo me’n vagi), que fa una reflexió sobre la vinguda de l’Esperit Sant que ha de portar la veritat, i la BWV 176 (Hi ha quelcom d’agosarat i temorenc), que expressa la por i covardia de l’home davant del Senyor. També es va escoltar l’ària per a soprano de la cantata BWV 68 (Déu ha estimat tant el món), amb lletra de Ziegler, i el cor Espero en el Senyor, la meva ànima hi espera, de la BWV 131, una cantata molt anterior a la resta del programa.
El Bachcelona Consort i el solistes de la Salvat Beca Bach després de la seva actuació a Coaner. Fotografia Bachcelona Consort.
La interpretació es va fer a la manera de Joshua Rifkin, el director i musicòleg nord-americà, que diu que bona part de l’obra coral de Bach s’interpretava només amb un cantant per corda. Així, a Coaner, es van aplegar quatre veus molt internacionals del programa Salvat Beca Bach. Eren la soprano gal·lesa Elen Lloyd Roberts, l’alto d’origen lituà Justina Vaitkuté, el tenor valencià Héctor Ruiz i el baix xilè Franco Oportus. Roberts va destacar en la interpretació de l’ària de la BWV 68, una peça molt festiva amb tonades populars.
Considerant les dimensions petites del santuari, Tarrida va dirigir amb molta cura la seva formació de set músics imposant un tempo força viu. Va destacar l’oboista Katy Elkin que tan aviat havia de tocar l’oboè barroc com el da caccia o el d’amore. Els llargs i intensos aplaudiments del públic van propiciar que els músics repetissin el cor de la BWV, una fuga esperançadora.
A la sortida al públic li esperava un tast de vins de Torre de Lluvià i llaminadures d’El Celler de Mura i el Col·lectiu Eixarcolant, un aperitiu benvingut que animava a desplaçar-se a la tarda al santuari del Miracle per al concert de luxe que va tancar aquesta edició del festival. El clavecinista nord-americà Kenneth Weiss hi va interpretar el que s’ha qualificat d’un everest musical, L’art de la fuga, una música inacabada que es va sentir en un espai també inacabat.
Dos dies abans, Weiss havia interpretat aquesta mateixa obra a Barcelona, a l’espai tancat i subterrani del Petit Palau. Al Miracle ho va fer a l’aire lliure, en un espai obert, sota una arcada de la part inacabada del temple, amb l’acompanyament del cant dels ocells, el brunzit d’un gran eixam d’abelles que s’afanaven en una paret assolellada i un sol que feia convenient el barret. El resultat va ser òptim sense que cap de les bestioles, les cantaires i les sorolloses, espatllessin la interpretació del músic, i sense que l’espai obert difuminés el so del clavicèmbal.
PUBLICITAT
Bach va escriure L’art de la fuga, per explorar totes les possibilitats que ofereix el contrapunt, amb una voluntat gairebé educativa. És una obra molt tècnica, tanmateix, Weiss va insuflar emoció als catorze contrapunts i quatre cànons fins al moment, en el darrer número, en que acaba en sec. Bach la va interrompre quan la vista ja no li permetia veure gairebé res.
El sol ja havia anat a la posta i les abelles havien desaparegut quan l’ombra es va estendre per la paret. La bellesa de tot plegat i aquell acabament brusc va deixar al públic en estat de suspensió. Després van esclatar els aplaudiments. A la sortida, formatge i vi fet al Miracle amb el raïm de les vinyes que creixen darrere del santuari.
