El pròxim mes de setembre els amants del teatre podran trobar en les llibreries un llibre-assaig visual que porta per títol Rostres editat per Àfora Edicions/Grup Focus. El protagonista és l’actor Pere Arquillué. Es tracta d’una acció artística que vaig concebre per a la Fundació Romea en la qual un actor, Pere Arquillué, havia de comunicar a través del seu rostre, sense paraules, el que li transmetien quatre peces de piano de Serguei Prokófiev de l’adaptació per a dos pianos de la seva òpera Romeu i Julieta.

Quan es va estrenar la peça al Teatre Romea, el 16 de setembre del 2024, el públic va poder gaudir de la capacitat interpretativa que té Pere Arquillué per expressar a través de la màscara/rostre una enorme escala d’emocions que explicaven una història que encara espera ser contada. La música de Prokófiev interpretada pel pianista Àlex Alguacil i la pianista Yukiko Akagi es va convertir en l’espai que havia d’habitar els rostres de Pere Arquillué. Faig referència a aquesta acció artística per assenyalar que la qualitat actoral de Pere Arquillué rau en el fet que no necessita un text, ni la paraula, per mostrar-se. Arquillué és un gran actor perquè no frena mai la vida quan interpreta. No frenar la vida implica no suprimir el desig, no apagar els incendis interiors. D’aquesta manera emergeix un actor que, concentrant-se en el seu interior, pot interpretar a través del seu rostre el que desitja mostrar i amagar. D’aquesta manera, l’actor se’ns mostra com una obra d’art contemporània que cerca assolir la seva apoteosi, la seva màxima expressivitat, en el mateix instant en què s’inicia el procés de creació.

PUBLICITAT

Se sol aplaudir l’actor després de realitzar la seva interpretació, però només uns quants són aplaudits abans de sortir a l’escenari; ocorre quan el públic sap que, si l’actor s’equivoca interpretant Hamlet o Pròsper, és perquè qui s’equivoca ja no és el mateix actor, sinó Hamlet o Pròsper. L’evolució de l’actor en l’art d’interpretar no passa a l’escenari sinó en la vida. Els actors que tenen trets contemporanis, del seu temps, són aquells que conserven l’expressió d’ells mateixos en cada interpretació, ja que només així és possible identificar-se amb l’abstracte, allò que no obeeix a la forma humana. No hem d’oblidar que, des de l’inici del segle XXI, la identitat d’una persona està determinada pel seu cos, al qual dota de significat a través de la perforació, la cirurgia, el tatuatge, el canvi de gènere o la modificació digital.

Des de l’inici del segle XXI, la identitat d’una persona està determinada pel seu cos, al qual dota de significat a través de la perforació, la cirurgia, el tatuatge, el canvi de gènere o la modificació digital.

Quan veiem un actor a l’escenari, allò que alguns espectadors volen descobrir en la seva interpretació és una reacció contra l’objectivisme i la burocràcia escènica. Si el director d’escena, com indica el director Oriol Broggi, aspira a fer que la seva obra representada es converteixi en un record per a l’espectador, l’actor desitja ser redimit, salvat, de la seva condició d’actor pel paper que interpreta. Hem d’entendre la condició de l’actor contemporani des de la pèrdua d’estatus del text com a únic mitjà per explicar una història, tot potenciant la presència del cos que es converteix en vehicle expressiu, on hi ha una hibridació de llenguatges, una autonomia creativa. Se sol considerar que els trets que distingeixen el contemporani del que no ho és, queden establerts per les arts visuals, com són el videoart, les instal·lacions, l’art digital o el performance art, entre altres àmbits de creació; no obstant això, també els podem trobar en la interpretació d’actors i actrius.

Metamodernitat

Ens trobem immersos en l’etapa de la metamodernitat representada per aquelles obres que capturen l’estat de canvi constant que encarna l’oscil·lació entre esperança i dubte, ironia i sinceritat, racionalitat i emoció. La metamodernitat està caracteritzada per la fluctuació entre l’entusiasme i la continuïtat històrica de la modernitat i l’escepticisme i el relativisme històric del postmodern; aquesta nova realitat impacta en els actors que interpreten els personatges de les obres teatrals, tant clàssiques com actuals. La seva manera d’actuar porta l’actor a mostrar la ironia de qui ha patit, alhora que la desenvolupa com la fàcil ironia del diletant.

Parlem d’obres com The Encounter dirigida i interpretada per Simon McBurney basada en la història real de Loren McIntyre, un fotògraf del National Geographic que el 1969 es va perdre a la selva de l’Amazones i va ser segrestat o absorbit culturalment i espiritualment per la tribu majoruna. La història és una combinació entre innovació tecnològica i documentalisme poètic. L’actor o actriu assolit pel contemporani ens porta a advertir, en veure la manera com se’n surt a l’escenari, sempre obert a l’inesperat, que ja ha entrat en el mateix registre de llenguatge que es pot contemplar en els centres d’art contemporani.

La interpretació de Pere Arquillué a Rostres va commoure, va sorprendre, va emocionar i va interessar el públic perquè ens va oferir una veritat que no frena la vida, que no es pot explicar amb paraules, sinó amb la presència de l’actor a l’escenari, en el seu teatre, que és el seu cos.