Les conseqüències catastròfiques de la dana a València han causat un tensionament del sistema polític que ha agreujat una ja altíssima polarització institucional i partidista. Les dades del desastre, i fonamentalment la insuportable xifra de 223 morts, no han merescut, però, una acceptació formal de responsabilitats polítiques per part de dirigents que tenien les competències en la gestió tot provocant un perillós trencament de la confiança ciutadana en l’arquitectura de l’Estat autonòmic.

L’enorme pressió dels partits conservadors de l’oposició, amb el suport sistemàtic d’alguns mitjans de fidelitat reconeguda, ha aconseguit dibuixar la hipòtesi d’una responsabilitat com a mínim compartida del Govern central tot i estar ben clara la competència de la Generalitat Valenciana en la gestió de les emergències. És una situació anàloga a la que s’ha configurat amb el desplaçament del focus de l’atenció penal en el cas de la presumpta evasió fiscal de la parella de la presidenta Díaz Ayuso. No és difícil imaginar quina hauria estat la reacció de l’oposició si el govern de Pedro Sánchez, sense tenir en compte les previsions legals, hagués decidit declarar l’estat d’emergència i assumir la direcció de les operacions de resposta a la catàstrofe. És més que probable que s’hagués repetit el posicionament de confrontació dels mateixos partits d’oposició durant l’epidèmia de la covid.

A política&prosa hem volgut ordenar idees i reflexions suscitades per aquesta crisi proposant un dossier sobre l’autèntica riuada política que el desbordament de l’aigua va propiciar. Una riuada que ha tornat a posar el focus en les disfuncionalitats d’una governança que no acaba de fer el pas d’avançar cap a solucions federalitzants, però també en la irresponsabilitat política d’alguns partits que en plena crisi no han dubtat a atiar la confrontació i afavorir la transmissió de la desinformació.

En la seva contribució al dossier, Oriol Bartomeus descriu la situació, amb prosa compromesa i punyent, com a pròpia d’una casa en flames i apunta que «la disputa partidista plantejada pel Partit Popular arran de la catàstrofe valenciana […] va més enllà de la conjuntura» tot destacant-ne els paral·lelismes amb la crisi generada pels atemptats gihadistes de Madrid de 2004 i la resposta de l’equip d’Aznar.

La nostra col·laboradora Cristina Monge remarca la relació de la catàstrofe amb el canvi climàtic i crida l’atenció sobre el fet que una de les seves conseqüències és l’augment de la desigualtat. En la seva aportació, l’historiador Daniel Canales evoca episodis històrics d’inundacions infaustes per apuntar que han tendit a suscitar reaccions de mobilització de gent jove que han tingut unes conseqüències de compromís polític mentre que ara a València han estimulat la projecció d’un eslògan com «només el poble salva el poble» del qual s’ha acabat apropiant l’extrema dreta.

El catedràtic valencià Josep Vicent Boira proposa una reflexió sobre les conjuncions o disjuncions en els sistemes federals a partir de les teories de conjunts de John Venn i conclou que: «A Espanya, a causa de la manca de vincles federals, d’“amortidors” federals de la tensió i de la cooperació, no hi ha protocols que obliguin a col·laborar a ningú amb ningú, ni tampoc hi ha organismes o administracions de naturalesa composta de gestió del territori, del risc i de l’alerta.»

Finalment, el periodista Miguel González, especialista en Defensa, analitza el nomenament d’un tinent general com a vicepresident de la Generalitat Valenciana, un fet no banal quan «feia més de quatre dècades que un comandament militar no ocupava un càrrec d’aquesta rellevància política a Espanya».

És de la màxima rellevància per a l’estabilitat del sistema polític que els mecanismes propis de les democràcies consolidades, com ho és molt particularment l’assumpció de responsabilitats polítiques, es facin operatius com més aviat millor. Per tant, mostrar tota la fermesa que calgui en aquesta exigència, però amb la contenció i mesura necessàries per no contribuir encara més a l’espiral de la judicialització de la política. És essencial, en definitiva, contribuir a reforçar la imatge d’exemplaritat que és imprescindible per recuperar la confiança ciutadana.

I també hem d’insistir, com dèiem a l’editorial de desembre, que el problema de fons que ha mostrat aquesta tragèdia és el dèficit de cultura federal i no pas l’absència d’un Estat salvador, en singular, que respon a l’enyorança d’una administració centralitzada, amarada de clientelisme. Cal més Estat, a tots els nivells, no només per activar els serveis públics necessaris per atendre les poblacions afectades, sinó també per prendre les mesures estructurals necessàries davant d’unes situacions d’emergència que el canvi climàtic farà més recurrents.