La decisió de Junts de trencar qualsevol negociació amb el Govern central i, en conseqüència, impedir-li l’aprovació de qualsevol iniciativa té uns efectes evidents que ja s’estan notant en l’escenari polític general. En primer lloc, el moviment de Junts implica l’estancament definitiu de la legislatura iniciada fa dos anys, precisament amb l’acord d’investidura de Pedro Sánchez després del sorprenent resultat de les eleccions avançades al 23 de juliol d’aquell any, guanyades per un PP que, tanmateix, no tenia possibilitats de bastir una majoria parlamentària més enllà de la suma dels seus escons i els de Vox.

Amb la seva decisió, Junts situa la legislatura en un evident standby, ja que ha deixat clar que no participarà de la majoria que sustenta el Govern, però, alhora, és clar que no unirà els seus vots als de PP i Vox per a una hipotètica moció de censura que faci president Núñez Feijóo. El moment és estrany perquè, objectivament, el Govern ha deixat de tenir la majoria del Congrés, però no s’ha creat una majoria contrària capaç de fer caure Sánchez. Potser es referia a això el líder del PNB, Aitor Esteban, el proppassat juliol quan alertava que s’estava conformant una «majoria negativa» al Congrés. És a dir, una majoria que no genera nova governabilitat, sinó que solament és capaç de bloquejar les iniciatives de l’actual Govern, deixant la legislatura en aquest punt mort en què es troba.

PUBLICITAT

Aquesta situació de paràlisi legislativa no és neutra políticament, malgrat el que a alguns els pugui semblar o els interessi fer córrer. El bloqueig de la legislatura afecta de ple les possibilitats de supervivència del Govern de coalició, que a partir d’ara sumarà a l’assetjament polític (i judicial) de l’oposició l’ofec legislatiu i la impossibilitat pràctica de dur al Congrés la legislació que li permetria avançar en el seu programa polític, començant pels pressupostos generals de l’Estat de l’any que ve o el nou sistema de finançament pactat entre els socialistes catalans i ERC. Certament, el disseny del sistema institucional dona un extraordinari marge a l’executiu per poder sobreviure sense el suport sòlid d’una majoria al legislatiu, a través dels instruments d’iniciativa legislativa en mans del Govern, com ara els decrets. Però també és cert que aquesta operativa té unes limitacions i que la conjuntura no dona gaire marge a Sánchez, un cop perduda la majoria.

El Govern pot aguantar, principalment perquè Junts no se sumaria a la moció de Feijóo, única via per fer fora Sánchez, si exceptuem la seva renúncia voluntària. Però a quin cost? Aquesta és la pregunta que caldria que es formulés la Moncloa. Resistir és legalment possible, però resistir per a què? Teòricament, queden vint mesos de legislatura, un temps que es pot fer molt llarg per al Govern si pretén, com ha dit Sánchez, que les eleccions se celebrin quan tocarien, l’estiu de 2027. A favor del Govern pot jugar el fet que el cicle de notícies acostuma a ser breu, cada cop més breu, i també hi jugaria l’escenari judicial que se li obre al PP en els propers mesos, amb casos altament simbòlics com el cas Kitchen i algunes peces que encara cuegen de la «gürtel». El Govern podria utilitzar políticament la celebració d’aquests judicis per afeblir el PP i anar passant els mesos, però el bloqueig legislatiu i la feblesa del Govern s’establirien com un soroll de fons sobre el qual els populars podrien anar colpejant.

A part, hi ha el calendari electoral que s’iniciarà amb les eleccions extremenyes d’aquest mes de desembre, continuarà amb les de Castella i Lleó del febrer i tindrà un cim a l’estiu de 2026 amb la celebració de les eleccions a Andalusia. Certament, l’atenció que captaran els processos electorals al llarg del primer semestre de l’any poden alleugerir la pressió mediàtica sobre el Govern central, però la sortida d’aquest semestre electoral tornarà a situar el focus en Sánchez i si els resultats de les conteses electorals no són bons per al PSOE, aquest focus il·luminarà més cruelment, si és possible, la solitud del president a un any de les eleccions generals. Un calvari que cal afegir a la incertesa en l’evolució del cas Koldo i l’impacte que té sobre el PSOE i el mateix Sánchez, que van deixar molt en evidència les enquestes del passat estiu.

Sánchez, que ens té acostumats a decisions arriscades i inesperades, podria estar considerant com encaixen totes les peces d’aquest puzle per decidir si val la pena allargar la legislatura i, en cas afirmatiu, en quines condicions. L’escenari pitjor, per a ell i per al país sencer, seria el d’una agonia lenta que submergís Espanya en un període paralitzant que desemboqués necessàriament en unes eleccions a les quals l’esquerra arribaria desgastada i sense projecte, i amb un PP i sobretot un Vox desfermats. Evitar aquest escenari no té un camí evident. Sánchez pot optar per resistir lluitant, que ha estat i és el seu modus operandi polític, les coordenades on se sent còmode. En aquest sentit, caldrà que triï bé quines tecles ha de prémer per no encastellar-se i acabar com González fa exactament trenta anys. El país no es mereix perdre dos anys, ni els votants de l’esquerra es mereixen acabar d’aquesta manera una etapa de bon govern on s’ha apuntat un camí de renovació d’alguns postulats principals de l’ideari progressista.

Si opta per la continuïtat de la legislatura, Sánchez ha de fer un pas endavant i definir un programa de govern per als vint mesos que en queden, que respongui als enormes reptes que té la societat espanyola en aquests moments (habitatge, precarietat, canvi climàtic, convivència) amb realisme i audàcia, connectant amb els nous moviments de l’esquerra mundial i assenyalant un camí possible a una esquerra europea desorientada i estabornida.

A l’altra banda de l’equació hi ha Junts, emmanillat per les seves pròpies decisions, convertit en un partit que fuig de qualsevol responsabilitat, presoner d’una retòrica, heretada dels anys del procés, que els impedeix situar-se en una posició de negociació i acord. Amb la ruptura amb Sánchez Junts ha culminat la seva fugida de tota posició política decisiva, que ja va iniciar amb la marxa del Govern de la Generalitat i la negativa a entrar en qualsevol pacte del qual no fos el principal beneficiari. El maximalisme que ha imprès Puigdemont converteix Junts en un actor impacient i no fiable, presoner dels estirabots del seu líder, i això li ha impedit assentar un nou rol de portaveu i negociador dels interessos d’un segment de la societat catalana davant de les institucions centrals de l’Estat.

Junts s’ha esborrat del joc polític, pres de la impaciència i atiat per la competència que li genera Aliança Catalana en el seu bressol territorial, la Catalunya interior, on els de Sílvia Orriols progressen amb la bandera xenòfoba. La incomoditat dels de Puigdemont, per no dir l’assimilació de l’ideari aliancista, s’expressa magníficament en el discurs de Míriam Nogueras a la tribuna del Congrés amb la defensa del traspàs a la Generalitat de les competències en immigració. En aquell discurs, la portaveu de Junts abraçà indissimuladament els principis essencials de la teoria conspiranoica del gran reemplaçament, promogut per les formacions ultres arreu d’Europa. La de Nogueras fou la mena de defensa que totes les formacions conservadores europees han bastit per combatre la competència de l’extrema dreta pel seu electoral, amb resultats ben visibles: arreu d’Europa la posició hegemònica d’aquestes formacions s’ha vist erosionada fins al punt, en alguns casos, de pràcticament desaparèixer de l’escenari electoral.

Aquesta deriva de Junts, lligada amb la seva tendència escapista, no només és perjudicial per al partit mateix. Ho és per al conjunt del sistema polític català, del qual Junts és encara una peça central, tot i el desgast del seu atractiu electoral dels últims anys. Des del final del procés existeix en l’electorat català un espai orfe de magnitud considerable, que en el futur més proper podria bascular entre diferents opcions. La continuïtat d’una oferta política de nacionalisme moderat, de centredreta, és clau per apuntalar aquest espai, o la major part d’aquest espai, en el bloc democràtic, en un moment en què la divisòria entre autoritaris i demòcrates pot esdevenir central en la disputa política futura. Junts ha de seguir formant part del bloc demòcrata i, per tant, cal impedir la seva decantació cap a les tesis que propugnen la fi de la convivència pacífica i el pluralisme que han definit històricament la majoria social i política del país.