El resultat d’Aliança Catalana en les eleccions al Parlament de Catalunya de l’any passat va ser una de les grans sorpreses del nou cicle polític. L’entrada de la candidatura liderada per Sílvia Orriols va significar una fita en la història política del país, ja que per primer cop des de la restauració de la democràcia, un partit de dreta radical nacionalista català obtenia representació al Parlament de Catalunya. Aliança Catalana va passar d’haver obtingut representació en un parell de municipis –va guanyar a Ripoll on va conformar govern gràcies a l’abstenció de Junts– a accedir al Parlament de Catalunya amb 2 diputats i gairebé 120.000 vots. Una irrupció meteòrica que ens recorda que les plaques tectòniques de la política catalana, que es van començar a moure després de la sentència de l’Estatut de 2010, encara friccionen tot i que ara ho fan amb menys força.
Mentre la resta d’Europa i els Estats Units assumien un creixement exponencial de les dretes radicals després de les conseqüències socials i econòmiques de la gran recessió, el que s’ha anomenat onada nacionalpopulista, Catalunya restava al marge d’aquestes dinàmiques. El procés sobiranista i la mobilització política i social que va comportar van fer que les coordenades del debat polític a Catalunya i els eixos de fractura existents des de 2010 giressin al voltant de la disputa territorial i que part de la societat catalana s’ubiqués en posicions progressistes. El cas dels votants de Junts n’és el més paradigmàtic.
Tanmateix, les eleccions del 2021 amb l’entrada de Vox al Parlament de Catalunya van posar fi a aquesta etapa i van obrir la porta per primer cop en la història a una formació de dreta radical, en aquest cas espanyolista, a la cambra catalana. Un trencament que les eleccions de 2024 van confirmar per partida doble amb Vox i Aliança Catalana.
El caràcter nacionalista català d’Aliança Catalana va generar dubtes en certs sectors intel·lectuals i mediàtics que no van considerar la candidatura d’Orriols com de dreta radical per estar-hi vinculada. Uns dubtes, però, fàcils de resoldre si apliquem els criteris de classificació que Cas Mudde ha fixat en les seves obres per tal d’ordenar els partits de dreta radical.
Seguint aquests criteris podem veure com Aliança Catalana és un partit polític nativista, populista, autoritari i nacionalista. I això vol dir que: 1) té una visió restringida i excloent del que hauria de ser la comunitat política, en aquest cas Catalunya només per als catalans; 2) carrega contra les elits polítiques i econòmiques catalanes, estatals i globals; 3) defensa polítiques repressives i fa un fort èmfasi en posicions securitàries i d’ordre, i 4) la seva visió política i cultural es fonamenta en un nacionalisme català de caràcter mitològic amb contínues al·lusions a un passat glorificat del país.
Discurs transgressor
Podríem dir que Aliança Catalana és la concreció nacionalista catalana de l’onada reaccionària internacional: un lideratge carismàtic que carrega contra aquells que no són considerats de la comunitat política –especialment la població immigrant musulmana–, que critica les elits capitalistes i la mateixa patronal per culpabilitzar-les de la multiculturalitat existent a Catalunya i de la desindustrialització del país, i que ho fa amb un discurs transgressor, políticament incorrecte i radical que caracteritza les noves dretes extremes.
Però més enllà d’aquest repàs inicial, l’objectiu d’aquest article és entendre les causes polítiques que hi ha darrere de la formació d’Orriols. Des de l’acadèmia s’han fixat dues grans línies explicatives sobre les causes de l’ascens de la dreta radical en aquests darrers anys, una, més centrada en els motius culturals i l’altra, més en els motius econòmics.
Les teories culturals, basades principalment en el treball d’Inglehart i Norris, defensen que l’ascens de la dreta radical en els darrers anys és un fenomen defensiu de part de certs segments socials. Aquestes teories parteixen de la base que a mesura que passa el temps les societats es tornen més liberals i que, fruit d’aquestes dinàmiques, les cohorts més grans i conservadores senten el seu estatus de dominació amenaçat i s’inclinen cap a partits populistes autoritaris que prometen aturar els consensos progressistes que des dels vuitanta dominen l’escena pública: multiculturalitat, drets LGTBI+, feminisme i ecologisme.
Dins d’aquest replegament reaccionari hi trobem la immigració i els seus efectes sobre la identitat cultural de la comunitat com un dels motius més importants. L’objectiu últim de la dreta radical i els seus votants seria la defensa de les essències nacionals, socials i religioses que es veurien amenaçades per l’arribada d’immigrants d’altres latituds que suposadament les posarien en qüestió.
Les de caràcter econòmic, promogudes per acadèmics com Ignazi, Betz, Colantone, Stanig o Minkenberg, defensen que els efectes de l’augment de la desigualtat provocada pels canvis de models productius i econòmics de la globalització deixen enrere un seguit de sectors socials que voten per opcions nacionalistes i proteccionistes com a defensa contra aquestes transformacions. Els canvis econòmics generarien uns perdedors que, moguts pel ressentiment derivat d’una pèrdua de posició social, sigui real o percebuda, els portaria a una radicalització i a la defensa de mesures proteccionistes, antielits i xenòfobes.
Discurs antiimmigració
Si aterrem aquestes dues teories a Aliança Catalana, observem com la dels factors culturals sembla ser més explicativa que l’econòmica. El vot a Aliança Catalana s’ubica en una reacció ultranacionalista catalana a una suposada pèrdua d’identitat motivada per l’arribada d’immigració que posa en qüestió la llengua, la cultura i les tradicions catalanes. El discurs antiimmigració és el puntal de la candidatura d’Orriols i, de fet, si analitzem les principals preocupacions dels seus votants i els motius pels quals la van votar, la immigració n’és la principal raó.
Una reacció ultranacionalista, però, que no només va lligada a la immigració, sinó que també lliga amb la radicalització de part del nacionalisme català després del procés: la derrota política que va significar la intervenció de la Generalitat de Catalunya va radicalitzar sectors de Junts i ERC que han acabat inclinant-se per l’opció més nítidament independentista i antielits: Aliança Catalana. La defensa de la nació catalana, ja sigui contra la immigració que la dilueix o l’Estat que l’oprimeix és bàsica per entendre el vot a Aliança Catalana.
L’objectiu últim de la dreta radical i els seus votants seria la defensa de les essències nacionals, socials i religioses, amenaçades per l’arribada d’immigrants.
Tot i això, no queda tan clar que els votants d’Aliança Catalana siguin els perdedors del model globalitzador. Una anàlisi de les dades dels seus votants extretes del CIS preelectoral de maig ens mostra un votant d’ingressos mitjans, ubicat en la classe mitjana, que treballa i amb un nivell formatiu mitjà i alt, és a dir, un perfil bastant diferent del que se suposa que és un treballador perdedor del model globalitzador i de les innovacions tecnològiques.
És per això que per entendre Aliança Catalana ens cal mirar una nova hipòtesi de treball. Aquesta nova línia d’investigació es basa en l’impacte de la geografia i és treballada per l’economista espanyol Rodríguez-Posse que afirma que l’augment del vot a la dreta radical està molt vinculat a unes dinàmiques econòmiques, comercials i productives de caràcter territorial.
Llocs que no importen
La teoria parteix de la idea que anys de declivi, de manca d’oportunitats i de negligència institucional han deixat enrere moltes zones provocant que alguns territoris hagin caigut en la decadència i que no hi hagi futur per als seus residents. Les transformacions econòmiques, socials, demogràfiques i culturals i la manca de polítiques d’inversió en aquelles zones per adaptar-les als canvis han creat un greuge entre els anomenats llocs que no importen, aquests territoris en decadència, i les zones més dinàmiques del país.
Serien aquests llocs que no importen els que es venjarien de les grans ciutats i metròpolis votant opcions de dreta radical com Le Pen a França, que obté els seus millors resultats a la França perifèrica, rural i suburbana, atacant amb el seu vot els factors en què s’ha basat el creixement econòmic de les zones dinàmiques i els ha empobrit a ells: mercats oberts, migració, integració econòmica i globalització.
La derrota política que va significar la intervenció de la Generalitat de Catalunya va radicalitzar sectors de Junts i ERC que han acabat inclinant-se cap a Aliança Catalana.
Si mirem els resultats d’Aliança Catalana, veiem que aquesta hipòtesi es compleix: el vot a Orriols es dona majoritàriament en les comarques menys poblades de Catalunya i que, a més, perden població o creixen de manera més lenta que la resta del país demogràficament. Els millors resultats d’Aliança Catalana es van donar en el sistema territorial que va des del Ripollès i la Garrotxa, comarques gironines, fins al Pla de Lleida passant per tota la Catalunya interior. El conegut com a Eix Transversal. Precisament la zona de Catalunya on hi ha més municipis que han perdut més d’un 10 % de població en els darrers vint anys, és a dir, la Catalunya que s’està despoblant. Una Catalunya que s’està quedant oblidada davant del dinamisme de les zones metropolitanes i costaneres que no paren d’atreure població, oportunitats i inversions.
A més, si ens fixem en dades de caràcter socioeconòmic, observem com en les comarques on més vot ha obtingut Aliança Catalana, la renda familiar disponible, el PIB per càpita o l’índex de desenvolupament socioeconòmic territorial són més baixos que la mitjana catalana, és a dir, són zones més empobrides i menys dinàmiques en l’àmbit econòmic, laboral i productiu.
En canvi, no hi ha una relació clara amb el percentatge de població nascuda a l’estranger, ja que Aliança és forta en algunes comarques com la Garrotxa o l’Alt Empordà on aquest percentatge és molt alt, però on obté els seus millors resultats, al Ripollès, la població estrangera està per sota de la mitjana catalana (13,9 % versus 17,4 % a tot Catalunya) i en altres zones amb un alt nivell d’immigració com el Barcelonès, els dos Vallesos o diverses comarques de Tarragona, els percentatges de vot a Aliança Catalana són els més baixos del país.
Vot de ràbia
Sigui com sigui, intentar entendre un fenomen polític des d’una perspectiva unidimensional sempre és difícil. Aliança Catalana és la suma de molts factors: alguns, de caràcter cultural i lingüístic, altres, d’econòmics i també de territorials. El que sí que està clar és que els votants d’Orriols senten un greuge, real o subjectiu, perquè es consideren en una situació de desavantatge cultural, nacional, econòmic o territorial. Se senten oblidats a molts nivells pels poders polítics, econòmics i mediàtics. I és el ressentiment derivat d’aquesta posició el que explica aquest vot de ràbia contra els immigrants, les elits o l’Estat.
Sense entendre les causes fonamentals d’aquests greuges serà impossible bastir polítiques públiques que, millorant les condicions de vida i el benestar material d’àmplies franges de la població, impedeixen a la dreta radical polititzar malestars que una bona política útil hauria de resoldre i canalitzar democràticament.






























































































