Sempre hi ha guerra en un o altre lloc d’aquesta regió martiritzada des de fa almenys un segle. L’Orient Mitjà no coneix la pau, només treves més menys llargues i fràgils, parèntesis temporals i a vegades territorials a no confondre amb l’equilibri de l’ordre just i estable que ningú no ha aconseguit construir, ni durant la guerra freda, ni al llarg de les ja quatre dècades de l’hegemonia unipolar estatunidenca que tot just ara comença a declinar. Potser cap país com el Líban representa millor aquesta llarga inestabilitat, amb la complexa pluralitat d’una societat sortida del motlle de la vella tolerància otomana i a la vegada incapaç d’escapar del destí tràgic comú.
El Líban no està en guerra amb Israel, però Israel està en guerra amb Líban a través de Hezbol·là, el partit islamista xiïta més important del país, on aquesta branca de l’Islam conforma la minoria religiosa més gran. Aquest partit, amb branca militar i una forta implantació social i assistencial, és un Estat dins de l’Estat, amb una força coercitiva insuficient per fer-se amb el poder però suficient per impedir que sigui el govern libanès i les seves forces armades els qui controlin el país. Hezbol·là és una peça essencial en l’estratègia defensiva avançada de la República Islàmica de l’Iran, classificat per Israel com la guerrilla terrorista més important del món i l’única que ha aconseguit fer fora a l’exèrcit israelià d’un territori àrab al maig de 2000, 18 anys després de la invasió de 1982 amb la qual va començar una ocupació del sud libanès similar a l’actual en la guerra que està ara en marxa.
PUBLICITAT
Hezbol·là és el resultat d’un lent canvi d’hegemonia dins la resistència a Israel, fruit de la revolució jomeinista de 1979, la llarga ocupació israeliana i l’estratègia de refús al compromís (emprés) assumit per l’Organització per l’Alliberament de Palestins en el procés de pau d’Oslo de 1993. Des del primer dia ha actuat com a branca internacional de la Guàrdia de la Revolució Islàmica (GRI). El general Qasem Soleimani, el seu dirigent assassinat a Bagdad per míssils estatunidencs al gener 2020, va tenir un paper fonamental en la construcció de l’organització militar, en les seves intervencions bèl·liques contra Israel, el suport de la dictadura de Batxar el Assad a Síria i les actuacions terroristes internacionals com l’atemptat a Buenos Aires l’any 1994 contra la Asociación Mutua Israel Argentina, on van morir 85 persones i 300 van patir ferides.
La guerra actual prolonga i eixampla geogràficament la contesa iniciada per Israel després del 7 d’octubre de 2023 en resposta a la matança i presa d’ostatges perpetrades per Hamàs i la Jihad Islàmica en territori israelià. A partir de tal data, Hezbol·là va emprendre una campanya de llançament de coets sobre territori israelià amb l’objectiu de distreure esforços militars de Gaza, provocant la fugida de fins a 80.000 ciutadans de la zona fronterer del nord del país. Com a resposta, Israel va bombardejar zones xiïtes i objectius de Hezbol·là, culminant-ho el setembre de 2024 amb un atac amb explosius al sistema de comunicacions interns de l’organització, l’assassinat del seu líder Hasan Nasralá en un bombardeig massiu sobre el quarter general de l’organització armada al barri beirutí de Dahié i més tard l’entrada de les forces terrestres al Líban.
La treva declarada poc després i la retirada militar del sud del Líban a finals de 2024 van obrir una pausa, trencada de nou el 28 de febrer amb l’Operació Fúria Èpica llançada pels Estats Units i Israel en guerra oberta contra l’Iran. Altre cop Hezbol·là va reprendre el llançament de míssils sobre territori israelià, ara en represàlia per l’assassinat de l’aiatol·là Jamenei i de bona part de la cúpula política iraniana durant la primera jornada de bombardejos. La resposta israeliana va ser una invasió terrestre en tota regla, acompanyada de nous atacs a barris xiïtes de Beirut i la vall de la Bekaa, amb més de 2.500 morts civils comptabilitzats fins ara per efecte de les bombes i l’arrasament amb dinamita de nombrosos pobles xiïtes.
La fràgil treva de deu dies entre Washington i Teheran, signada el 16 d’abril i declarada poc després per Trump com indefinida –pendent d’un fil a l’hora d’escriure aquesta columna–, ha tingut uns efectes limitats al sud del Líban, d’on Israel no pensa marxar i segueix bombardejant i aplanant per convertir-lo en una zona de seguretat. Tot i que s’han produït contactes entre Beirut i Jerusalem sota la pressió de Trump, només han servit per llevar obstacles a l’autèntica negociació estratègica amb Teheran sobre l’estret d’Ormuz i el programa nuclear iranià. Netanyahu té a les seves mans la palanca per boicotejar la pau a la regió, amb l’objectiu cada cop més explícit de canviar la composició demogràfica del sud del Líban. Les seves intencions estratègiques encaixen perfectament amb el punt d’equilibri en què es troba encara la pugna entre Washington i Teheran, d’on es deriva la llum verda de Trump a Israel per tal que segueixi les seves operacions militars contra la milícia xiïta libanesa. Així com hi ha paus a part, el propòsit de Netanyahu és continuar lliurant la guerra a part.
