Els primers dies de la nova presidència de Donald Trump confirmen la vella dita que les formes són el fons. Res de nou en la trajectòria del personatge, però, a diferència de la seva primera investidura, ara les habituals formes prepotents, abruptes i grolleres transmeten un missatge més elaborat i estructurat. No estem davant d’una anomalia improvisada amb un garbuix inconnex d’ocurrències. Ben al contrari, ens trobem amb un projecte d’una ambició disruptiva, anunciat amb fatxenderia megalòmana com l’inici d’una nova era als Estats Units i amb projecció arreu del món.
Una nova era que, si ens atenim a les formes amb què és anunciada i executada en els seus primers moments, podríem ben bé qualificar, manllevant el terme al lèxic arquitectònic, com l’era del brutalisme. No deixa de ser una ironia que el nou adveniment de Trump coincideixi amb l’estrena de la pel·lícula anomenada El brutalista. Anècdota al marge, aquesta nova era del brutalisme compta ja amb una nòmina d’actors gens menyspreable, entre els quals destaquen Putin a Ucraïna, Netanyahu a Gaza i, ara, Trump als Estats Units.
Uns Estats Units que s’enfronten, més que a una alternança en el poder, a un possible canvi de règim, amb un projecte de mutació il·liberal del seu sistema polític que pretén alterar l’equilibri entre els poders de la República per mitjà d’una expansió desmesurada del poder presidencial, la intromissió permanent en el sistema judicial i la pràctica desaparició dels mitjans de comunicació independents. A més d’una erosió sistemàtica dels drets civils, com ja ha posat en evidència la proposta de canviar radicalment el concepte de dret a la ciutadania americana, basat fins ara en el principi del ius solis.
La gran pregunta és si la democràcia americana, amb gairebé dos-cents cinquanta anys de vida, podrà resistir aquest embat que representa el tecnopopulisme de la nova casta oligàrquica arreplegada entorn de la figura catalitzadora de Trump. Certament, la República nord-americana ha sobreviscut a diversos embats populistes al llarg de la seva història gràcies a una tradició política consolidada. Segons Arthur M. Schlesinger Jr., «conservadorisme i reforma, capitalisme i democràcia, interès privat i finalitat pública» constitueixen les dues tendències impulsores de l’experiment nord-americà que conflueixen en la seva adhesió a «la llibertat individual, l’Estat constitucional i l’imperi de la llei». El dubte més que raonable és si ja no s’ha produït una ruptura insalvable d’aquest terreny comú compartit. O, dit d’una altra manera, si l’eix tradicional liberals/conservadors ha deixat de representar la política nord-americana i estem davant d’un canvi de paradigma regressiu cap a una mena d’autocràcia electoral.
També és cert que l’experiència històrica ens aconsella no deixar-nos guiar per l’alarmisme, ja que hi ha una sèrie de factors que poden temperar l’impacte del projecte trumpista: els contrapesos institucionals seguiran funcionant malgrat tot; l’onada liberal progressista aixecada per Obama no s’ha diluït en el no-res i encara és viva en una part de la societat nord-americana; les contradiccions de la coalició forjada entorn de Trump poden restar eficàcia al seu programa de govern, o, els efectes no desitjats de la seva política econòmica seran font de malestar social i, per tant, d’impopularitat del president. En definitiva, com apunten alguns analistes, probablement el punt àlgid del trumpisme ja s’hagi assolit amb la seva segona victòria electoral.
Això no obsta per constatar la inquietud sobre les conseqüències arreu del món de la deriva política dels Estats Units. Els propòsits neoimperialistes expressats per Trump suposen un torpede en la línia de flotació del sistema de relacions internacionals basat en la cooperació multilateral i un retorn a un escenari de zones d’influència dels grans imperis. De la mateixa manera que el replegament proteccionista i una agressiva política aranzelària porten a un escenari de guerres comercials. Comptat i debatut, suposa el camí cap a un món més incert i insegur, on la lògica de la correlació de forces s’imposa sobre la lògica de la cooperació internacional.
Aquest és un escenari particularment advers per a la Unió Europea, exposada com mai als riscos d’una guerra comercial devastadora i de la inseguretat col·lectiva davant l’amenaça d’uns adversaris que tenen l’objectiu comú de posar fi a l’experiment europeu. Per tant, no és cap exageració advertir que la Unió es troba davant d’una cruïlla existencial, amb la ineludible obligació d’afrontar d’una vegada per totes decisions demorades massa temps. La nova presidència de Trump tant de bo serveixi com el despertador definitiu per convertir en una realitat operativa l’autonomia geoestratègica europea. Diagnòstics i propostes estratègiques no en falten, com els exposats en els respectius informes per Mario Draghi i Enrico Letta; o com el llegat doctrinal que ha deixat Josep Borrell. Ara es tracta de tenir la voluntat i el coratge polític per aplicar-los, perquè no n’hi haurà prou amb una prudència acomodatícia per fer que la Unió surti indemne de la tempesta global que amenaça de provocar la presidència brutalista de Trump.




























































































