No erren els qui qualifiquen la victòria de Donald Trump com un canvi d’època. L’abast de l’onada trumpista assegura al magnat de Nova York el control dels tres poders com a mínim fins a les eleccions de mig mandat de 2026, mentre que la radicalitat del seu programa d’extrema dreta condueix al desmuntatge de gran part de la societat del benestar i de la robusta administració federal construïda des de l’època del New Deal del president Roosevelt. Els Estats Units entren, doncs, en una època aïllacionista i unilateralista, concentrats en la seva política interior, tal com succeïa abans del seu compromís amb l’estabilitat europea durant el segle XX. Tancar les fronteres, expulsar els residents que considera il·legals, abaixar els impostos, desregular l’economia i implantar altes barreres tarifàries per protegir la producció nacional —un programa amb perfum del passat— són les tasques primordials.
Ha guanyat una coalició hostil a l’Estat federal, amb uns plans de desmuntatge o de control polític de les agències federals autònomes —començant per l’FBI, la fiscalia, el medi ambient i, fins i tot, la Reserva Federal— i de reforçament del poder del president, amb el suport d’un Tribunal Suprem que ja li ha deixat les mans lliures en reconèixer la seva immunitat. Absolt dels seus delictes gràcies a les urnes, Trump tindrà més poder que cap president a la història del país, tot i haver estat imputat parlamentàriament en dos impeachments dels quals es va salvar per la minoria de bloqueig republicana al Senat. Amb aquestes majories i el control del Suprem, fàcilment retrocediran molts drets individuals, especialment de les dones i de les minories. També hi haurà venjança contra els qui han perseguit el president durant els quatre anys de Joe Biden, no tan sols per part de la justícia, sinó de les agències estatals sota control presidencial.
La Casa Blanca trumpista s’aplicarà en aquesta segona presidència per tal d’aconseguir el que no va poder a la primera. Les guerres d’Ucraïna i de Gaza van pel camí d’acabar amb conseqüències negatives per a l’ordre i la legalitat internacionals. A Trump li agraden els fets sobre el terreny, l’eufemisme del cinisme geopolític que defensa l’statu quo creat per les armes. L’escapçament d’Ucraïna és a la cantonada. També un salt endavant del Gran Israel de l’extrema dreta messiànica i supremacista israeliana, que pretén l’annexió de Cisjordània i part de Gaza.
Seran greus les conseqüències globals del terrabastall, no tan sols polítiques, sinó sobretot econòmiques i comercials. La retirada dels Estats Units d’organismes i tractats serà més dràstica que amb la primera presidència. En el punt de mira hi ha l’FMI, el Banc Mundial i l’OCDE. L’OTAN difícilment mantindrà la seva actual capacitat dissuasiva, amb uns Estats Units que en el millor dels casos s’emmandrirà i en el pitjor, es retirarà. La credibilitat del compromís de mútua defensa entre els socis en cas d’atac exterior ja és molt escassa, però amb les primeres passes de Trump pot perdre tot sentit. El compromís en la defensa d’Europa quedarà supeditat a la despesa que cadascun dels països faci en compres d’armament de fabricació estatunidenca.
Israel és el model d’aliança bilateral: vostè posi el conflicte i els soldats, nosaltres venem les armes i fem negoci. Els europeus hauran de resoldre amb aquest mètode les seves relacions amb Rússia. El Japó, Corea del Sud i Taiwan hauran de fer-ho amb la Xina. I els amics autocràtics de l’Orient Mitjà, Egipte, Jordània, l’Aràbia Saudita i Emirats, hauran de pactar amb Israel contra l’Iran i les seves terminals. L’enemic triat pel trumpisme és la Xina, per tal d’evitar el sorpasso econòmic, tecnològic i comercial. Tota la resta, fins i tot Rússia, és xavalla, com tants altres règims autocràtics, els quals Trump admira i tractarà en una relació a la vegada comercial i de força, a través dels seus famosos deals (tractes), propis de les màfies immobiliàries de Nova York.
Tot aquest disbarat de programa s’ha d’afanyar a aixecar el vol en dos anys, abans de les eleccions de mig mandat, quan els demòcrates tindran l’oportunitat de recuperar, com a mínim, la majoria a la Cambra de Representants i preparar els candidats a les primàries presidencials de 2027 de cara a no repetir els errors comesos ara. Si no hi ha una resposta eficaç per recuperar les classes treballadores que ara han votat a Trump, el poder trumpista tindrà camí per persistir i fins i tot assentar-se. Aleshores, la democràcia començarà a entrar realment en zona de perill mortal. Com que encara no ho ha fet, tal com han assenyalat Biden i Harris en els seus discursos d’acceptació, no és hora de queixar-se, sinó de persistir en els combats per les llibertats i la justícia, als Estats Units, és clar, però també a Europa.




























































































