La formació d’un nou govern a Catalunya és una oportunitat molt clara per reprendre un debat informat i responsable sobre les infraestructures que superi la tendència a la utilització exageradament partidista de la confrontació i aspiri al consens que serà necessari per afrontar els reptes del futur immediat de la Catalunya dels vuit milions.
Es tracta d’afrontar amb un ampli suport les decisions sobre la dimensió, els ajustos i la modernització de les infraestructures bàsiques que han de permetre que, com reclamem en l’altre editorial d’aquest número, el país deixi enrere una llarga etapa d’indefinició en l’acció pública i funcioni amb l’eficàcia exigible. L’aprofitament de les potencialitats de desenvolupament i de reequilibri del país depèn en bona mesura del bon funcionament de les infraestructures.
A política&prosa ens hem proposat contribuir a aquest debat amb un dossier que cobreixi alguns dels aspectes que han estat objecte d’una major atenció de l’opinió pública amb la voluntat d’aportar dades significatives i unes idees racionalitzadores.
En la seva inspiradora visió de conjunt Oriol Nel·lo destaca que el territori català ha conegut en les darreres dècades canvis intensos i decisius que plantegen uns reptes de gran entitat. I remarca en particular que l’exacerbació de la mobilitat ha estat la causa que els debats i enfrontaments més encesos s’hagin centrat en aquest terreny. Seria el cas de la persistent confrontació sobre la gestió de Rodalies o l’ampliació de l’Aeroport de Barcelona, assumptes que cobreixen en aquest dossier Roger Senserrich i Tomás Aranda. Per la seva part, Josep Vicent Boira crida l’atenció sobre la conveniència d’adoptar una visió supraregional i explorar algunes connexions estratègiques.
En tota aquesta diversitat de casos convindrà posar el focus en una autèntica voluntat de governar, de resoldre amb eficiència els problemes del país i de superar la imatge de bloqueig i paràlisi que ha deixat l’última dècada. És un judici negatiu que ha estat aplicat en particular a la gestió d’un sector concret com és el de l’aigua que no ha estat tractat en aquest dossier però que ja va ser objecte de l’atenció de política&prosa en un número anterior. En qualsevol cas, la situació de Catalunya en aquest camp és particularment delicada, pel fet d’estar integrada en la Mediterrània, una de les regions del món més vulnerables als efectes del canvi climàtic.
És destacable que en algunes de les aportacions que es fan en aquest dossier s’apunta la compatibilitat entre el desenvolupament de determinades infraestructures pesants i el respecte a les exigències mediambientals. Seria molt particularment el cas de l’ampliació de l’Aeroport de Barcelona però també de les intervencions pendents en determinades connexions viàries en l’àmbit de la regió metropolitana. Una adequada gestió ha de permetre potenciar la connectivitat en l’àrea més poblada i activa de Catalunya i al mateix temps assegurar el manteniment o fins i tot la millora de la qualitat del medi ambient. Serà necessària una gestió fina, un tipus d’acció pública que ha fallat, per posar un cas ben significatiu, en l’aixecament dels peatges a l’AP-7 sense haver previst una política alternativa que compensés la congestió previsible i l’augment paral·lel de la sinistralitat.
La resposta a la demanda en el camp de les infraestructures exigeix coneixement de la situació, avaluació de les alternatives i decisions racionals sobre les prioritats. És per això que aquesta resposta pública exigeix per sobre de tot designi i govern, projecte i govern.
La llista dels requeriments és molt llarga. Des del repte de la millora de la connectivitat a la regió metropolitana, les connexions ferroviàries del Port de Barcelona, el desenvolupament de l’Aeroport de Barcelona i la definició d’un rol per als altres aeroports, la modernització i racionalització de la gestió de les rodalies ferroviàries i la quadruplicació de les vies en determinats trams d’accés a l’àrea de metropolitana, l’ampliació del sistema de túnels ferroviaris de Barcelona i, en general, la injecció de capacitat de gestió en els sistemes.
Són tan importants les necessitats que es fa imprescindible abordar-les amb un esperit de col·laboració entre administracions allunyat de la confrontació que ha caracteritzat l’etapa dels últims governs nacionalistes a Catalunya. En realitat, les creixents dificultats en l’operació de les rodalies ferroviàries a Madrid o els problemes plantejats a l’estació de Chamartín han deixat bastant clar que la gestió de la mobilitat massiva a les grans àrees metropolitanes planteja dificultats anàlogues. Una determinada actitud de col·laboració serà necessària per afrontar els problemes pendents.
Nel·lo resumeix un posicionament que podríem subscriure: «prendre decisions en matèria d’infraestructures». És a dir, formular un designi i passar a governar.
