Estic llegint ara mateix Un tal González, de Sergio del Molino. Ho tinc a mig fer, però ja l’estic recomanant als amics i aquests al seu torn fan el mateix. Potser és cosa de l’edat. Sempre agrada recordar els anys de joventut, sobretot quan l’impacte de les noves tecnologies imposa un ritme tan vertiginós a un efímer present, la caducitat del qual gairebé s’imposa fins i tot abans de comparèixer per formar part del passat, la qual cosa ve a estrènyer la nostra òptica miop d’un futur al qual mai s’atalaia des de lluny, perquè es veu segrestat pel culte al instant fugaç que devora allò consecutiu com Cronos als seus fills.
No es tracta que qualsevol temps passat fos millor i que ens deixem envair per la nostàlgia per evadir-nos d’un incòmode present o de l’incert futur. Senzillament, de tant en tant reconforta recordar experiències individuals o col·lectives, i encara més quan, en anar desapareixent els qui les van compartir amb nosaltres, podrien desdibuixar-se i perdre la puixança que van tenir en el desenvolupament de la nostra personalitat. L’autor no es proposa fer una hagiografia o una simple biografia de Felipe González i pretén més aviat obsequiar-nos amb una mena de novel·la històrica amb un personatge que encara està viu. Així les coses, Felipe González serveix com a fil conductor per presentar algunes fites que jalonen el final del règim dictatorial franquista, la transició i el primer govern socialista.
Dit sigui de passada, és curiós que Felipe sigui l’únic president del govern espanyol el nom de pila del qual serveix per batejar tota una època i un corrent d’opinió dins del partit socialista. Això no ha ocorregut amb qualsevol dels altres, coneguts més aviat pels seus cognoms. Pot ser que la seva figura tingués en el seu moment un carisma i una proximitat personal que donaven als seus discursos una captivadora eloqüència, fins i tot quan defensava tesis contràries a les mantingudes per ell mateix poc abans, com va succeir amb el tema de l’OTAN.
Devoció per Miguel Boyer
La seva forta personalitat li va fer tractar-se amb líders europeus i saber surfejar onatges interns que haguessin derrocat diverses vegades a qualsevol altre. A Felipe González li va tocar escometre una reconversió industrial amb la qual no es van atrevir Adolfo Suarez ni Calvo Sotelo. La seva devoció per Miguel Boyer li va fer aplicar mesures econòmiques que no van ser acceptades per la UGT i l’ala esquerra del partit. Aquest va haver de plegar-se al seu líder quan va amenaçar amb anar-se en renegar del marxisme i Alfonso Guerra va haver d’acontentar-se amb tenir un corrent propi, malgrat ser vicepresident del govern durant molts anys i confiar la gestió del partit als seus fidels.
És curiós que Felipe sigui l’únic president del govern espanyol el nom de pila del qual serveix per a batejar tota una època.
Malgrat aquests girs de guió i les vagues generals que van tenir un seguiment espectacular, Felipe González guanyava les conteses electorals, primer amb majories absolutes i després havent de negociar amb altres forces parlamentàries, fins que va penjar els trastos per combatre el terrorisme amb els seus mateixos mètodes des de les institucions de l’Estat. Malgrat els seus gairebé catorze anys al capdavant del govern, era una persona bastant jove i hauria pogut continuar la seva labor com a polític de primera línia a Europa o altres fòrums internacionals. Però va regalar la seva col·lecció de bonsais al Real Jardí Botànic i ni tan sols es va dignar a formar part del Consell d’Estat.
Felipe González hauria pogut continuar la seva labor com a polític de primera línia a Europa o altres fòrums internacionals.
Encara que conserva bona part del seu enginy dialèctic, ara es fa un mal servei a si mateix expressant una malvolença personal envers l’actual secretari general del seu partit. Per descomptat, té tot el dret a discrepar i a expressar el seu parer, però seria més adequat que ho fes amb un to menys agressiu. Aquest comportament està servint per caricaturitzar el seu propi personatge i fer-nos oblidar que va ser una figura clau de la política espanyola, com tants altres noms oblidats que van ser polítics de raça i pujaven a la tribuna per donar arguments en lloc de suplantar-los amb diatribes que desqualifiquen sense més a l’adversari polític.
Llegats de gran interès
El cas de Felipe González suposa un mer exemple per il·lustrar alguna cosa que hauria de ser bastant òbvia. Les trajectòries vitals, professionals o polítiques tenen com és natural un caràcter dinàmic i, quan valen la pena, no poden ser despatxades amb una foto fixa que faci desaparèixer tota la resta com en un truc de màgia. Ens estem acostumant a penjar llufes i fer actes de fe basats en un episodi concret que difumina realitats molt complexes. Dispensem anatemes per algunes pigues que no poden obviar llegats de gran interès. En el camp de la filosofia sol desqualificar-se a Rousseau per misogin i a Hume per subscriure afirmacions racistes, com si això pogués devaluar les seves impagables aportacions al nostre patrimoni cultural. Es reescriuen les novel·les d’Agatha Christie perquè resulta inacceptable un títol com Deu negrets. La llista és interminable.
Aplicar les nostres vares de mesura a les obres filosòfiques o literàries no té molt sentit i portat fins a les seves últimes conseqüències deformaria la nostra herència cultural, contaminant-la amb modes o tendències que podrien resultar passatgeres. Una altra cosa és que s’hagi de prevenir contra la toxicitat ideològica d’uns certs productes com La meva lluita o Els Protocols dels savis de Sió, denunciant el seu falsejament de la realitat i recordant les funestes conseqüències que comporta el donar-los credibilitat prenent-les per una cosa certa i incontestable.
Portat al camp de la política, potser hauríem de tendir a rescatar les coses bones, quan n’hi hagi, si és que n’hi ha, sense deixar-nos portar per la temptació d’obviar-les en empaquetar-les en un desprestigi global que no deixi canya dreta. Aquesta reflexió val per als que dediquen el seu temps a la cosa pública en els municipis o en qualssevol altres instàncies, complint honestament amb la seva tasca sense presumir de fer el que els correspon, però es veuen desqualificats com a susceptibles de corrupció quan els mitjans destapen l’escàndol de torn. Certament, no ajuda de cap manera el suport que presten els seus respectius partits als qui haurien de rendir comptes per una gestió manifestament millorable o senzillament inacceptable, que només admet demanar disculpes presentant una dimissió irrevocable. No predicar amb l’exemple fa que al final paguin justos per pecadors.
Espectacle vergonyós
No hi ha res més nociu per a una convivència pacífica que atiar l’odi contra els qui no pensen igual i professen altres conviccions. Amb això es desvirtua l’esperit mateix del sistema democràtic. Com indica el seu propi nom, una democràcia parlamentària es basa a parlamentar, és a dir, a conversar per diluir les diferències i consensuar acords que neixin del dissens. El contrari del fructífer diàleg, destinat a enriquir perspectives per buscar solucions conjuntes als autèntics problemes de la ciutadania, és justament desqualificar sense més arguments a l’adversari polític i no pactar absolutament res, amb l’únic objectiu de soscavar el seu futur suport en les urnes.
Aquest vergonyós espectacle d’aplaudiments i esbroncs prodigats a un diàleg de sords, on no es replica i es porten ben anotats els improperis que atenguin la notícia del dia, representa el contrari de la genuïna política, el noble art d’intentar convèncer i deixar-se persuadir per arguments de pes que puguin millorar el nostre propi parer. Estar únicament pendent de la pròpia parròquia, com si es disputés un campionat de futbol i calgués guanyar per golejada d’insults, desvirtua el punt d’honor de les institucions i fa que la gent es desvinculi del seu connatural compromís polític, pensant que la cosa no té remei, si la política és un constant encreuament de retrets, en el qual mai es reconeixen els errors propis i s’intenten sepultar magnificant les corrupteles alienes.
La política no és una guerra entre herois i malvats que busca l’extermini del bàndol contrari. Lluny de ser una croada maniquea, ha de servir per incorporar les discrepàncies en els discursos hegemònics a fi d’afavorir la convivència pacífica. El contrari comporta un segrest de la genuïna política que té a Trump com el seu màxim exponent, en haver convertit la democràcia nord-americana en una plutocràcia radical.
Tant de bo que les pintoresques gestes de l’aprenent de bruixot que es creu George Washington siguin un revulsiu per reconduir la política mundial.
Ara mateix La Casa Blanca s’assembla molt a una empresa privada, el consell d’administració de la qual atén únicament els seus beneficis particulars, com testimonien els amplis poders que ha rebut Elon Musk, la persona més acabalada del món, per a acomiadar els funcionaris deslleials i tancar tot allò que no resulti rendible. Per a Trump acabar amb la guerra d’Ucraïna suposa un gran negoci per explotar els seus recursos naturals en condicions molt avantatjoses i la franja de Gaza és vista com un gegantí solar immobiliari on només sobren els seus actuals habitants. La llei del més fort menysprea el Dret internacional i les balances comercials han de revisar-se per a afavorir a qui tingui la paella pel mànec, a costa de la lliure competència.
Tant de bo que les pintoresques gestes de l’aprenent de bruixot que es creu George Washington siguin un revulsiu per reconduir la política mundial, començant per una Europa que ha d’unir les seves forces i no deixar-se avasallar per l’entesa cordial entre Rússia i els Estats Units. La situació és tan greu que també hauria de tenir la seva incidència en cada país europeu, que ha de posar les seves barbes a remullar en veure com afaiten les del veí.
Així les coses, el parlament espanyol hauria de deixar-se de nimieses i oportunismes partidistes, per fer política d’Estat. Hi ha temes urgents com l’habitatge o l’ocupació juvenil que no admeten veure’s demorats per puerils protagonismes dignes de millor causa. Servir-se de la IA per a fer vídeos de contrapropaganda és una cosa que no té gens de gràcia i ens recorda que aquests abusos d’una eina portentosa han de regular-se com més aviat millor des de l’ètica. Voler ocupar el podi derrocant a qui ocupa aquesta posició conjunturalment, diu molt poc de qui pretén assumir unes responsabilitats que no admeten frivolitats.
Messianisme en augment
La genuïna política està segrestada pels qui haurien de practicar-la i preservar-la dels seus detractors. Resulta preocupant que es menysvalori la democràcia i no es menyspreï el despotisme com una solució per defugir el creixent malestar social. El messianisme polític està augmentant i, com en altres èpoques fosques contràries als valors il·lustrats, pren força l’anhel d’un Messies polític que amb mà dura tingui una solució màgica per a tots els problemes, la qual cosa comporta seleccionar bocs expiatoris als quals responsabilitzar de tots els mals presents, passats i futurs. Per combatre la desinformació i la seva desconfiança en les evidències acreditades, és necessària una política amb majúscules.
Per a dir-ho amb Kant, necessitem «polítics morals per als qui els principis de la prudència política siguin compatibles amb l’ètica i no moralistes polítics que l’adaptin al profit de l’estadista» (Cap a la pau perpètua).






























































































