Com ha de respondre la Unió Europea al nou mandat presidencial de Donald Trump? Avancem, d’entrada, una resposta clara. Amb fermesa en defensa dels seus valors, principis i polítiques que en justifiquen l’existència. Amb contundència, explicitant la validesa del seu projecte liberal, social i multilateral, per a si mateixa i com a referència per al món. I amb habilitat, cercant aliances internes als Estats Units i en altres països.

Així com modulant pràcticament les estratègies i mesures concretes, segons el grau i calendari d’aplicació del programa presidencial: totalitarista, proteccionista i de dominació mundial unilateral, amb accents neoimperials, segons que ha dibuixat el nou mandatari durant tres ràpides fases. A saber: la campanya electoral per a la presidència (fins al 5-N de 2024); el període de transició fins a la presa de possessió (20-G de 2025), i el moment obert a partir d’aquesta data.

L’amplitud del repte és inèdita. Tant com la increïble superconcentració de poder a Washington. De poder polític, en primer terme, marcat per la transversalitat del suport electoral que Trump aconseguí el 5-N de 2024, més que no pas per la minsa diferència (d’1,5 milions de vots) respecte a la seva rival demòcrata, Kamala Harris, i que abocà a un abassegador avantatge d’estats (incloent-hi els estats «frontissa» dels Grans Llacs i el cinturó de l’òxid); la majoria absoluta a les dues cambres; i el gaudi d’una brutal preponderància en la cúpula del poder judicial, especialment al Tribunal Suprem (amb funcions també constitucionals). Descomptant, a més, la insòlita immunitat judicial aconseguida pels seus delictes passats (i futurs?).

Acompanyada de la submissió majoritària del poder econòmic i empresarial, com ho simbolitza la penosa —i impressionant— peregrinació del gruix dels grans plutòcrates a la seva residència, Mar-a-Lago, just abans de la coronació, en cerca de prebendes, perdons, favors o regulacions laxes. Així com l’assistència dels grans oligarques, sobretot tecnològics (els amos de la xarxa X, de Meta, d’Amazon, de Google…; tots ells de sobte republicanitzats, si no ho estaven d’antuvi, com Elon Musk) però no només (també Bernard Arnault, el luxe francès), a la cerimònia de coronació: un compendi grotesc a mitges cursi, a mitges groller, contradictori amb l’obligada cortesia envers l’oposició, i del tot maldestre envers els curosos presidents predecessors que l’acompanyaven. No debades el seu ex-cap de gabinet, el general John Kelly, creu que Trump «s’ajusta a la definició de feixista» i que «governarà com un dictador». Recordem que quatre anys enrere va patrocinar un bàrbar cop d’estat en el mateix indret, el gran temple del Capitoli.

La seva agenda abraça l’empobriment dels altres països (tots, en principi) a favor de la gran nació americana.

Ambdós poders reals estan, per primer cop a la història, empeltats entre si i fusionats amb el poder de la comunicació (ara digital, multiplicat per la intel·ligència artificial), a través de les grans plataformes tecnològiques. El vell complex militar-industrial, el poder del qual ja denuncià el general Eisenhower en deixar la Casa Blanca (el 1961) s’ha convertit, efectivament, en un «complex militar-industrial»: versionat i ampliat en «complex industrial-militar-digital». Una tripleta de poder omnímode, ja sense els típics controls i contrapesos establerts pels anglosaxons (checks and balances), i que apareix cogestionat per l’home més ric del món: Musk, propietari no només de l’automobilística Tesla, sinó també de la xarxa X (abans Twitter) i dels satèl·lits Starlink d’ús doble, civil i militar.

 

Monopoli imperial

Aquest «complex de poder» té una missió, tal com ho detallà el nou president. Revitaminar la potència nord-americana com a única, heroica (i protegida per Déu) potència mundial (esmentada en solitari als seus discursos), monopoli imperial que pretén dominar sense cooperació, ans per imposició: com a màxim resignadament assumida pels altres, i preferentment imitada per tots.

La seva agenda abraça l’empobriment dels altres països (tots, en principi) a favor de la gran nació americana; l’acabament de les guerres per via del temor a la crueltat imperial, i segons les seves condicions i interessos (això sí, amb amenaça incorporada d’intervenció unilateral assimiladora en llocs com Groenlàndia o Panamà); l’agressiva imposició política d’una superpotència en solitari (no n’esmentà d’altres en els seus discursos), acompanyada d’una propaganda intensa d’un mode de vida i una nova —diguem-ne— civilització antiliberal. Que nega els drets humans (refús de l’asil, cancel·lació de les naturalitzacions, deportacions massives d’immigrants), de les minories (racials, de gènere) i dels crítics a la desaparició de la democràcia social (destrucció del welfare state, jibarització de l’Administració pública, control autoritari de l’escola i del pensament democràtic).

L’imperi del mandat Trump 2.0 implica la fugida del gran patró nord-americà de l’anomenat «món lliure» d’abans, forjat contra el diable soviètic.

Enfront d’aquesta megalomaníaca reedició real del 1984 orwel·lià, només s’alça —descomptat l’infernal enemic xinès, també de similar univers moral—, un eventual competidor, el poder dels europeus. Dibuixat en contrapunt a la pretensió trumpiana, se’ns el presenta com a magatzem de tots els vicis que duen a la decadència: la multiplicitat de gèneres, la dominància de la feminitat davant d’un masclisme solemnement reivindicat, la tolerància envers les derives autodestructives, la contestació cultural, la feblesa dels dèbils, la ingenuïtat pacifista i impotent que es resisteix a invertir en el reforçament de l’imperi armat contra si mateix.

L’imperi del mandat Trump 2.0 implica la fugida del gran patró nord-americà de l’anomenat «món lliure» d’abans —com a extensió mecanicista d’Occident— forjat contra el diable soviètic. I actualment entregat, segons la seva visió, a l’ús i el gaudi de la inèrcia igualadora —ja que no igualitarista—, del benestar compartit. Però si el capità abandona sobtadament la barca, què haurà de fer el contramestre?, prendre el timó?, reconduir el rumb?, forjar una massa crítica capaç d’endegar una revolta?, abandonar la nau?, reconfigurar-la?

La Unió del Vell Continent no comença des del no-res: l’experiència del Brexit va ser (en petita dosi, tot i que en el seu moment semblava enorme) un assaig del que ara s’esdevé.

D’entrada, resistir-se als primers embats de l’escomesa. La Unió del Vell Continent no comença des del no-res: l’experiència del Brexit va ser (en petita dosi, tot i que en el seu moment semblava enorme) un assaig del que ara s’esdevé. I el secret de la resistència victoriosa —que cap dels àugurs catastrofistes, euroescèptics o simplement reaccionaris va voler imaginar— es forjà sobre el manteniment de la fermesa en el rumb del projecte comú, el pulcre respecte a la diversitat interna, i la unitat d’acció sense marge per a apostes dissolvents.

 

El sòl comú originari

Aquesta orientació es va traduir en l’aferrissada defensa del sòl comú (level playing field) originari més comprès i reconegut per la societat continental: el «mercat interior», garantia per a tots i cadascun dels 27 Estats comunitaris de participació en la prosperitat compartida; l’aparell jurídic que el mantenia en peu, i les seves derivades de negociació permanent (sense imposicions no desitjades) i projecte multilateral cap enfora. L’èxit va ser aclaparador. Les profecies catastrofistes de traïcions, desistiments i fugides van acabar en un no res.

És cert que l’abast del desafiament actual és més profund: no oblidem que el naixement de l’Europa comunitària va prendre cos, sí, de les energies federalitzadores internes (Congrés de la Haia, 1948), però també del suport polític i de l’estímul econòmic dels Estats Units (OCDE) assedegats de companyia enfront de l’amenaça soviètica. Que va resultar successivament en la consolidació de la CECA, de les Comunitats Europees i de la Unió Europea, sempre sota el paraigua protector-defensiu, de l’Aliança Atlàntica: val a dir, de l’hegemonia nord-americana operant en aquest cas com a imperi benvolent.

Ara, el repte no és només econòmic, sinó polític, social, comunicacional. El mercat interior d’avui no és un passat consolidat a exhibir com a senyera tangible a reivindicar, sinó un futur que està en procés complex de difícil construcció, encara a prova de resultats que convencin plenament la societat europea: el que hi afegeix el pacte verd, la digitalització, la defensa comuna. Amb assignatures pendents tan elementals com ara la definitiva unió bancària i del mercat de capitals, un entorn d’estímul a la innovació i la coronació de la unió energètica. El perill no prové ara d’una nació perifèrica en relativa decadència, sinó de la superpotència que liderava el mig-món al qual els europeus pertanyíem, de grat o amb reticències, i del que representàvem la faç més humanista, pactista i acollidora, o almenys així ho crèiem i defensàvem.

No és veritat revelada que Europa hagi caigut en una decadència irremissible, ni tan sols en una fatiga paralitzadora. Però sí en una certa desorientació: certa.

A més, l’unanimisme liberal dels governs europeus de fa pocs anys mostra fissures, en augmentar el nombre de governs il·liberals (gairebé mitja dotzena), pro autocràcia russa i pro antiliberalisme trumpià, sovint coincidents: el partit de Trump disposa de terminals ací i allà, com ho ha recordat amb encert Timothy Garton Ash. I tot això es fa immediatament present després dels extraordinaris esforços exigits per contrarestar la pandèmia, la segona gran crisi economicofinancera secular, la cruïlla energètica i militar provocada per la invasió russa d’Ucraïna… fenòmens que van provocar una refundació exemplar de la UE. No és veritat revelada que Europa hagi caigut en una decadència irremissible, ni tan sols en una fatiga paralitzadora. Però sí en una certa desorientació: certa.

 

Món a la carta

La clau de volta de la resposta europea només sembla poder ser una enfront de l’abandó trumpista del lideratge americà sobre el món lliure: les aliances de geometria variable sobre la base de l’enfortiment de la unitat interna i el poder d’una UE que aspiri a convertir-se en potència. A la UE «només li pertoca més fermesa, i per això, més unitat, tant en l’àmbit tecnològic com en el militar», reaccionà Josep Borrell. Tot tenint present que la Xina aspirarà a «ocupar l’espai internacional que Trump deixi buit», com remarca Pol Morillas, del CIDOB. Actuant en totes direccions en un «món a la carta», ja no binari, segons formula el darrer informe ECFR-Oxford i el seu padrí intel·lectual, Garton Ash. Hem de «buscar oportunitats allà on sorgeixin, és el moment de comprometre’ns més enllà dels blocs i els tabús, Europa està preparada per al canvi», va emfasitzar finalment la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, l’endemà de la presa de possessió de Trump.

Li pertoca ara elaborar respostes concretes (i capaces de ser «escalades» segons les circumstàncies) a les quatre estratègies de dominació del nou imperialisme reaccionari nord-americà: si Trump vol «arreplegar tota la investigació i tota la inversió del món», afegí el primer ministre francès, François Bayrou, i «si no fem res, el nostre destí serà el de ser dominats, aixafats, marginalitzats».

 

Proteccionisme econòmic

L’enfocament del Trump 2.0 és la imposició unilateral d’aranzels d’abast universal per tal que el seu país recuperi el benestar perdut a favor dels altres (sic). En campanya va parlar d’una forquilla entre el 10 % i el 20 %, per a tothom, ampliable al 60 % contra la Xina i fins al 100 % contra Mèxic.

Les seves primeres passes després del 20 de gener semblaven deixar la UE per a un segon moment. Potser atenent a la voluntat de negociació «pragmàtica» expressada pels europeus en els dos mesos de transició, orientada a ajudar voluntàriament a equilibrar la balança comercial deficitària dels Estats Units (de 193.460 milions de dòlars el 2024, segons l’Oficina del Cens nord-americana): com?, avenint-se a incrementar les compres europees de petroli i gas liquat, entre d’altres. Si això no és prou, la Unió està preparada per a respondre amb contraaranzels «proporcionats» sobre exportacions americanes, remarcà el vicepresident econòmic de la Comissió, Valdis Dombrovskis.

Però el desafiament d’empobrir el veí —ara reconceptualitzat, de fet, com a rival— té més calat. Un dels primers documents signats pel nou llogater del despatx Oval va ser el de comunicar a l’OCDE la retirada de Washington de l’acord multilateral per a imposar un tipus mínim de tributació del 15 % a les grans multinacionals, d’entrada, però no solament tecnològiques. El que concorda amb el programa trumpià de rebaixar l’impost de societats del 21 % al 15 %: així, es reelabora aquesta xifra, no com a un mínim ans com a un màxim, reprenent una perillosa competència fiscal deslleial (dumping) empobridora de recursos necessaris per a l’Estat del benestar.

La Unió està preparada per a respondre amb contra-aranzels «proporcionats» sobre exportacions americanes, remarcà el vicepresident econòmic de la Comissió, Valdis Dombrovskis.

Experts com ara l’economista Gabriel Zucman han proposat com a rèplica un «intervencionisme d’interposició», establint gravàmens impositius als grans consorcis calculats sobre la diferència de la seva respectiva pressió fiscal individualitzada a cada lloc.

Altres efectes d’aquella política econòmica proteccionista, per induïts, són més difícils d’equilibrar, per exemple l’exportació d’inflació inherent a l’alça aranzelària (en reemplaçar productes exteriors més barats en el mercat intern dels Estats Units per uns de fabricats internament, més cars). I, en espiral, el seu impacte monetari sobre els tipus d’interès, retardant la seqüència de la seva reducció actual.

 

Unilateralisme enfront de multilateralisme

La retirada unilateral dels Estats Units de l’Organització Mundial de la Salut ja empresa, l’afebliment del que queda de la de Comerç i d’altres agències de Nacions Unides, així com la reversió de la seva participació en l’Acord de París contra el canvi climàtic jibaritzen les regles del joc multilateral i difuminen l’autoritat arbitral dels organismes internacionals.

La invectiva sobre el propòsit d’annexionar Groenlàndia —un territori autònom de Dinamarca— traeix el principi de la seguretat nacional aliena consagrat des de la pau de Westfàlia (1648).

Això representa un cop molt seriós contra una Unió que sempre va fiar la seva potència al poder normatiu més que no pas al militar; a la subtilesa pacífica del comerç per sobre de la brutalitat dels canons. I complica, entre d’altres, l’agenda verda o la digital, tot subratllant la necessitat dels europeus de buscar nous aliats.

 

Seguretat: entre abandonar l’OTAN i ser-hi més exigent

La invectiva sobre el propòsit d’annexionar Groenlàndia —un territori autònom de Dinamarca— al seu imperi, junt amb la pinça suggerida amb la Rússia de Vladímir Putin, traeix el principi de la seguretat nacional aliena consagrat des de la pau de Westfàlia (1648). I il·lustra l’assetjament trumpià a la Unió, en termes de defensa. L’antiga amenaça del primer mandat d’abandonar la protecció de la seguretat del Vell Continent esterilitzant el seu principal instrument, l’Aliança Atlàntica li ha rendit rèdits d’antuvi.

De manera que el secretari general de l’OTAN, el neerlandès Mark Rutte, es va precipitar ja abans de la presa de possessió de la Casa Blanca, a promoure un augment de la despesa dels països europeus afiliats en defensa: cap al 3 % dels respectius PIB, davant de l’actual nivell del 2 %, és a dir, un augment del 50 %! Un sarcasme encara més mordaç, en tant que Trump ha oficialitzat el llistó de despesa del 5 %… quan Washington només aporta a la seva defensa un 3,38 % del seu PIB.

Problemes politicopressupostaris afegits (es fes o no mitjançant l’endeutament comú): 1) si no s’estableix un objectiu de despesa acceptable i una cadència temporal suficient, el beneficiari directe d’aquests nous recursos seran les indústries nord-americanes, úniques capaces avui de subministrar tant equipament corresponent a un flux inversor tan elevat i sobtat. I com quedaria doncs l’esforç iniciat per a una «autonomia estratègica» de la Unió, també en Defensa? El silenci inicial és aclaparador. 2) En conseqüència, l’augment de la despesa no es destinaria a un increment d’aquesta, encara molt feble, «autonomia», sinó a engruixir la fabricació de la maquinària de guerra dels Estats Units, que està passant de convertir-se en defensor de la Unió a amenaça en contra (recordem altre cop Groenlàndia). 3) En cas de no apel·lar a l’endeutament comú —que comença a seduir governs europeus «frugals» tradicionalment poc receptius a aquesta estratègia, per massa federalitzadora—, l’alternativa fiscal seria reduir la despesa social domèstica, amb l’efecte immediat de la desafecció ciutadana i l’afavoriment electoral a la ultradreta… protrumpiana.

 

El desafiament tecnològic

Digital i comunicatiu, té lligams amb l’anterior, defensiu, en tant que oligarques i corporacions tech caminen sobre ambdues potes. L’exemple paradigmàtic n’és Elon Musk, nou amo de la plataforma o xarxa X (abans Twitter) i dels satèl·lits de transmissió de dades i serveis d’intel·ligència Starlink. Musk, un decidit propagandista de la ultradreta europea feixistitzant i que va fer la salutació nazi a la romana el 20 de gener, té com a rival Jeff Bezos. Bezos és el capità d’Amazon, del diari The Washington Post i de la companyia de satèl·lits i coets Blue Origin.

Totes dues, la de Musk i la de Bezos, acceleren la seva entrada en el mercat europeu davant de la fundació d’Iris-2, el projecte satel·litari públic de la Unió dotat inicialment amb 10.600 milions d’euros, i dissenyat sobre la pauta de les experiències d’Airbus i Galileo. Amb una característica diferencial: els consorcis americans poden més fàcilment trobar suport en l’alçaprem industrial i financer que suposen els contractes de subministrament al Pentàgon.

També hi juga el repte per a la lluita contra la desinformació de les plataformes. El desvergonyiment d’X emparant la campanya electoral de la ultradreta alemanya, la concomitant anul·lació dels controls interns contra les fake-news per part de Meta-Facebook, o el permís concedit pel nou president a la xinesa TikTok per seguir operant als Estats Units, després que el Tribunal Suprem la posés en qüestió per evident perill sobre la seguretat nacional, perfilen una gran inquietud. La de si són o no suficients els controls exigits per la directiva europea de Serveis Digitals relatius a la verificació de controls de continguts falsos.

N’hi haurà prou amb l’ampliació d’expedients decidida per Brussel·les sobre Meta o X? No convindria que Europa afegís una supervisió securitària, en la mesura en què tant les companyies xineses, com les russes, com les americanes, mantenen estrets lligams amb els seus departaments de Defensa i d’Intel·ligència? Recordem que el «món lliure» ha començat a deixar de ser-ho en el seu sentit conegut.

La Unió hauria de seguir el solc del Tribunal Suprem nord-americà que, per unanimitat, obligà TikTok a trossejar-se i desprendre’s de la seva filial americana, tot i que el Govern Trump-Musk aviat es precipités a esterilitzar-ne la decisió. O, no és similar, fins i tot més greu, la ingerència de l’amo d’X-Twitter en el procés electoral alemany a favor dels hereus ideològics del nazisme… com s’ha denunciat que ho va ser el de la cibernètica russa en el de Romania? Des d’aquesta perspectiva de seguretat nacional de cadascun dels 27, i europea, el nou perill que suposa aquest nou Washington no és d’entitat essencialment distinta de la Moscou o Pequín, tot i que aflori en un grau diferent.

Per totes aquestes raons, l’esdeveniment Trump 2.0 es configura com un risc existencial per al projecte europeu. Risc, és a dir: també oportunitat.