El passat 21 de maig va morir, als 96 anys, el filòsof Alasdair MacIntyre, un dels pensadors més influents del segle XX i un dels que més m’ha inspirat personalment en la comprensió de la crisi moral contemporània.
Nascut a Glasgow, va ensenyar filosofia en diverses universitats britàniques i emigrà als Estats Units el 1969 on va desenvolupar tota la seva carrera acadèmica com a professor i investigador en filosofia moral i política. El seu llibre, Una breu història de l’ètica, va ser el manual que vaig estar recomanant a tots els alumnes d’Ètica que van passar per les meves classes. Tot i que tenia un biaix marcadament anglosaxó, era, amb diferència, la millor introducció a les teories filosòfiques de la moral des dels grecs fins al segle XX: clara, completa i entenedora.
Però el llibre més conegut i comentat de MacIntyre va ser After virtue (Tras la virtud), publicat el 1981 i traduït al castellà per l’editorial Crítica. Es tracta d’un assaig brillant i provocador que, com expressa a la perfecció el títol, és al mateix temps una constatació de la impossibilitat de parlar de virtuts (i de cultivar-les) en les societats contemporànies, i una cerca del tipus de societat que pot fomentar un ethos virtuós en les persones, com el presentat per Aristòtil en les seves Ètiques, filòsof del qual MacIntyre és un seguidor imprescindible.
La tesi que manté MacIntyre és difícilment rebatible: des de la modernitat, el pas del món «tal com és» al món «tal com hauria de ser» manca de fonament racional, cosa que no passava —o no era percebuda com una deficiència— ni en la filosofia antiga ni en la filosofia medieval, esclava de la teologia.
És per això que la proposta d’una manera de ser virtuosa es fa impensable en el món contemporani; el liberalisme, amb el triomf gairebé absolut de la llibertat individual, ha fet inviable una concepció universal de «la vida bona». Segons MacIntyre, només en una recuperació de societats «comunitàries», on es doni una cohesió entorn d’uns valors comuns, cohesió que ha desaparegut de les societats individualistes actuals, seria possible retrobar el sentit de les virtuts morals.
MacIntyre fa una adaptació de l’ètica de les virtuts aristotèlica totalment recuperable i necessària per a una època com l’actual.
L’apel·lació de MacIntyre a la comunitat el va convertir de seguida en una de les referències del «comunitarisme» filosòfic, una crítica radical al liberalisme polític que gira entorn d’un subjecte abstracte sense arrels morals –sense ethos– en les societats on viu. El comunitarisme va centrar durant uns quants anys una polèmica interessant entre els filòsofs de la política més influents del segle passat, com Rawls, Habermas o Rorty. Val a dir que la concreció sobre la mena de comunitat que caldria considerar com a alternativa d’una política excessivament liberal ha tingut expressions poc engrescadores, començant per la del mateix MacIntyre, que posa la mirada en comunitats tan tradicionals i conservadores com els ordes religiosos.
MacIntyre s’alinea entre els pensadors que consideren inviable el projecte d’una moral racional universal com ho va ser la de Kant i els filòsofs de la Il·lustració. Però en comptes d’adoptar una posició nihilista o estrictament emotivista, a l’estil de Nietzsche, fa una adaptació de l’ètica de les virtuts aristotèlica totalment recuperable i necessària per a una època com l’actual que no arriba a trobar la manera d’abordar i corregir, ni que sigui parcialment, l’escissió entre l’interès individual i el bé comú des d’una perspectiva autènticament ètica.
Un dels darrers llibres publicats per MacIntyre respon al títol d’Animals racionals dependents, una mena de revisió des de l’antropologia filosòfica de la concepció de nosaltres mateixos com a éssers autònoms i autosuficients, concepció desmentida pel seguit de crisis que ens estan afectant en diversos aspectes, però que especialment ens estan fent veure la fragilitat i interdependència de la condició humana. Tot permet esperar que l’obra de MacIntyre perdurarà i, si més no, ajudarà a pensar noves maneres de viure coherents amb els valors morals que teòricament sustenten la vida en comú.




























































































