Al quart cop no ha fallat. L’òpera Tri sestri (Tres germanes) de Peter Eötvös ha resultat ser la producció més engrescadora de tot el que hem vist en aquesta edició del Festival de Salzburg després de tres espectacles que no acabaven de ser rodons sense que això en cap cas vulgui dir que fossin menyspreables, ans al contrari. De Salzburg sempre s’espera l’excel·lència i en aquest cas, les expectatives s’han complert a bastament. També ha confirmat la línía del certamen de conrear l’òpera contemporània.
Tres germanes es basa en la peça teatral homònima d’Anton Txékhov estrenada el 1901 en què el dramaturg explica la vida d’unes dones atrapades en una ciutat provinciana, frustrades pel record d’un passat a un Moscou idealitzat de la seva adolescència. Composta el 1995 i estrenada el 1998 a Lió, aquesta és la primera òpera llarga d’Eötvös, el compositor hongarès traspassat fa poc més d’un any i que va servir per donar-se a conèixer com a operista. Després en compondria nou més i totes elles han trobat el seu espai als grans escenaris europeus, entre elles, Sleeepless.
PUBLICITAT
El músic capgira l’estructura de l’obra de teatre. El que allà era l’epíleg, aquí és el pròleg de manera que el que explica el llibret del mateix Eötvös i de Claus H. Henneberg és una col·lecció de records, una mirada enrere. Després del preàmbul, l’òpera es divideix en tres seqüències centrades cadascuna en tres personatges diferents, dues de les germanes, Irina i Maixa, i al mig, el germà Andrei. Se’ns presenten els mateixos esdeveniments des de perspectives diferents segons el protagonista de cada seqüència. El camí que recorren els personatges comença amb l’esperança, continua amb la realitat i acaba amb la resignació.
La música d’Eötvös és molt expressiva i molt eficaç per descriure el món interior dels personatges. Identifica a cadascun dels protagonistes amb un instrument, per exemple, l’oboè per a Irina, el clarinet per a Maixa o el fagot per Andrei, mentre el metall és per als militars (l’obra passa al costat d’un aquarterament). El compositor també fa servir dues orquestres, una de divuit solistes per definir als personatges, al fossat. I una altra de cinquanta faristols, al darrere de l’escenari. Aquest són els que s’encarreguen dels efectes sonors.
Shahbazi (Maixa), Cohen (Olga) i Orellana (Irina), a la primera seqüència de ‘Tres germanes’, al Festival de Salzburg. Fotografia de Monika Rittershaus.
Inspirant-se en el teatre japonès, els papers femenins són cantats per veus masculines, segons Oëtvös, perquè les veus de contratenor, més abstractes, augmenten les possibilitats d’identificació dels personatges. Alain Aubin, l’Olga de l’estrena fa gairebé trenta anys deia: “No som ni homes ni dones, som les ànimes de les tres germanes”.
Evgeny Titov firma una posada en escena que situa la trama en un moment en suspens, en un moment en què les tragèdies personals, els protagonistes ja les han viscudes i el futur sembla passat. La història naturalista de caràcter més aviat intimista es desenvolupa en l’immens escenari del Felsenreitschule. L’escenografia de Rufus Didwiszus omple l’espai de cap a cap i mostra un panorama després d’una catàstrofe. Una via de tren que surt d’un túnel està trinxada. Un rètol que hi ha per terra indica la direcció a Moscou. Tot i el paisatge fracturat, en aquestes runes hi ha espai prou íntim perquè els personatges revisquin les seves inquietuds i frustracions. El vestuari, d’Emma Ryott, indica la progressió vital dels protagonistes. En començar les germanes van vestides de blanc. En acabar, de negre.
El repartiment, tot, tenia un nivell molt alt tant pel que fa als principals protagonistes com a la resta de papers. Amb el seu timbre de soprano i la veu cristal·lina, Dennis Orellana aportava al personatge d’Irina, la germana petita, el caràcter jovenívol. L’aspecte arrogant que Cameron Shahbazi dona al personatge de Maixa no amagava la seva tragèdia i la seva desesperació en la tercera seqüència. Abans, però, el baríton James Imbrailo com a Andrei en el monòleg de la seva part va protagonitzar una de les escenes més commovedores, la del germà gras, borratxo i inútil, quan es pregunta per què ha acabat d’aquella manera i es despulla físicament i emocionalment.
PUBLICITAT
Olga, l’altra germana, no té una seqüència perquè segons Eötvös, “no té vida pròpia”, però sí que el compositor li dedica un altre monòleg cap al final. Aryeh Nussbaum Cohen, amb la veu més poderosa de les germanes, també va emocionar. El quart contratenor de l’òpera, Kangmin Justin Kim, interpretava el paper de Nataixa, l’esposa d’Andrei, un rol musicalment poc agraït que va cantar amb gran desimboltura. La resta del repartiment també va estar a l’altura començant pel baríton Mikolaj Trabka com a baró Tuzenbakh, el també baríton Ivan Ludlov en el paper de Verxinin i el baix Andrei Valentiy que era Kuliguin. Completaven el repartiment Aleksander Teliga (Anfissa), Anthony Robin Schneider (Solioni), Jörg Schneider (Doctor), Seiyoung Kim (Rodé) i Kristofer Lundin (Fedótik).
La Klangforum Wien Orchestra, creada el 1985 per Beat Furrer, és una de les formacions que més ha contribuït a la difusió de la música contemporània o nova. L’obra de Oëtvös s’adiu perfectament als seus objectius. En aquest cas la seva interpretació va fer honor a la partitura. Maxime Pascal dirigia al grup de solistes al fossat i Alphonse Cemin, a l’orquestra situada al darrere de l’escenari.
Tot plegat, un gran gaudi tot i la duresa de l’obra, i un bon comiat per a la cronista d’aquesta edició del Festival de Salzburg.
