Disposem de bons llibres que assenyalen i examinen les relacions evidents que existeixen entre la por i la dominació política. Per exemple, l’assaig Fobocracia de Peter Sloterdijk (Godot, 2022, traducció de Nicole Nerberbury), que no parla específicament de política però sí que estudia els «Pactes del Sinaí» que constitueixen la base de les tres religions monoteistes, pactes de pertinença «gelosa» i «integral» que podem observar també en les militàncies ideològiques laiques. Ho esmenta el mateix Sloterdijk cap al final del seu assaig breu quan parla tangencialment de «religions civils». En definitiva, què són si no sectes dogmàtiques les formacions autoritàries que estan substituint les identitats polítiques liberals i democràtiques?

Sloterdijk es fixa en les diverses matances internes que el Poble Elegit s’infligeix per a tornar a sentir-se pur i evitar tota mescla cultural o racial sospitosa. Avui les anomenaríem «purgues». La utilitat d’estudiar aquests mites veterotestamentaris rau en la possibilitat que ens puguin il·luminar sobre com funcionen els mecanismes d’exclusió identitària, un dels motius més freqüents de por política segons Zygmunt Bauman. A Miedo líquido (Paidós, 2010, traducció d’Albino Santos Mosquera), l’exposició més completa del que significa la por en la nostra societat individualista de consumidors, Bauman arriba a conclusions pioneres, que hauríem de prendre seriosament: «La economía de consumo depende de la producción de consumidores y los consumidores que hay que producir para el consumo de los productos “contra el miedo” tienen que estar atemorizados y asustados, al tiempo que esperanzados de que los peligros que tanto temen puedan ser forzados a retirarse y de que ellos mismos sean capaces de obligarlos a tal cosa (con ayuda de su bolsillo, claro está)». El mercat, en resum, genera la por i es presenta com l’opció que ajorna l’exclusió social o les malvestats naturals o laborals.

La conclusió de Bauman és tan diàfana com inquietant: la por és el principal motor del màrqueting, i si els nostres polítics fan cada cop més por, o utilitzen cada vegada més la por per a extreure beneficis directes, és perquè s’han convertit en gestors de màrqueting. La política és un simulacre de política, una disposició espectacular; en el fons no estem inventant res.

Sense amenaces i espantalls terrorífics, ni les dretes ni les esquerres aconsegueixen un nombre suficient de «clients» adeptes. I el problema s’agreuja quan aquests clients han de ser exclosos o purgats periòdicament per a garantir uns estàndards mínims de puresa ideològica. El resultat és el cafarnaüm actual, on pactar és trair, on els Parlaments no són deliberatius sinó escenaris dels conflictes que cal no solucionar mai, on guanyar una negociació és perdre-la davant de la clientela crispada, convertint el conflicte inherent a les democràcies en guerres culturals agòniques i inacabables. Si acaba la guerra, acaba el movimentisme. En la política de la por no hi pot haver mai majories constructives. Deliberar, raonar, és pecat.

 

Anar cap enrere

Sense pors no podem continuar generant consumidors. Si la política, la sanitat i l’educació no són solucionismes immediats per a clients exasperats, es generen bosses de desencís i desorientació definitiva. En la societat de la felicitat individual s’entra en un cercle viciós peculiar: la majoria d’afeccions mentals i psicosomàtiques les podria esmenar una restauració de les perspectives col·lectives i comunitàries, però les solucions que proposen els poders constituïts són merament reactives, provisionals, i a més aprofundeixen en el model ultraindividualista i autoinculpatori. Per això no avancem mai: en la societat de la por líquida, només es poden alleujar les catàstrofes o treure’n profit, només podem intentar conservar o anar cap enrere.

Estudiar precedents, planificar, estabilitzar, avançar, construir són coses avorrides, pròpies d’un passat arcaic i ridícul. El docent dissol o tempera ideologies: és el principal enemic. El funcionament mateix de la Roda de la Fortuna entre els càrrecs polítics és igualment pantanós, atzarós i relacionat amb qüestions privades. El fracàs de les esquerres consisteix en un fracàs a l’hora de reconstruir llaços comunitaris, enterrats sota tones de propaganda degradant, fins al punt que les mateixes esquerres van haver d’entrar en el joc de les propagandes infantilitzadores i aïllacionistes.

Treballadors esgotats, serveis deteriorats, derrotisme i depressió, sensació de col·lapse civilitzatori, por a un futur precari que controlen irresponsables, ‘kamikazes’ mediàtics o directament idiotes.

Per tant, el principal objectiu d’una esquerra realment operativa hauria de ser el següent: com restaurar vincles de classe en una societat terceritzada. Si volem restaurar l’horitzó de felicitat personal promès per la modernitat il·lustrada, paradoxalment, hauríem d’explorar la possibilitat seriosa que aquesta felicitat personal es generés a través del vincle comunitari. Però, com diu Bauman, el que tenim són «persones que intenten excloure altres persones per a evitar ser excloses per aquestes».

Aquesta falsa naturalesa de les coses afecta també d’una manera especialment intensa el nostre món laboral, com ho ha sabut veure molt bé el sociòleg Heinz Bude: «Tanto las mujeres como los hombres se resienten somáticamente de la presión y el miedo laborales. Aunque la ley imponga aumentos salariales, no rara vez sucede que la empresa limpiadora contrarresta el aumento de sueldo incrementando la cantidad de trabajo que hay que realizar, lo que conduce a una reducción del tiempo de trabajo asignado a cada tarea. Como en el sector servicios, y sobre todo en el ámbito de los trabajos sencillos, la organización sindical es casi nula, al empleado no le queda otro remedio que defenderse por cuenta propia, lo cual resulta tanto más arduo cuanto más extenuado se siente el trabajador. Al final, por miedo a la degradación o al despido se acaba aceptando el trabajo adicional al que obligan los nuevos planes de limpieza y que de hecho queda sin ser remunerado.» (La sociedad del miedo, Herder, traducció d’Alberto Ciria). Resultat: treballadors esgotats, serveis deteriorats, derrotisme i depressió, sensació de col·lapse civilitzatori. Por a un futur precari que controlen irresponsables, kamikazes mediàtics o directament idiotes.

 

‘Rendiment’ i autoinculpació

Bude, professor de Macrosociologia a la Universitat de Kassel i membre de l’Institut d’Investigació Social d’Hamburg, ha expressat com cap altre acadèmic els efectes nocius que comporta el fet de treballar i estimar en la societat líquida, la societat desregulada, on el rendiment i l’autoinculpació han substituït gairebé completament la disciplina: «La investigación psicoterapéutica informa de un cambio en la imagen clínica del trastorno psíquico: desde los conflictos neuróticos hasta el malhumor depresivo. Lo que caracteriza la problemática típica del presente no es el yo que con sus deseos topa con el límite de lo permitido, cayendo en una actitud angustiosa ante sus correspondientes expectativas, sino el yo que se siente desbordado por pretensiones y expectativas contradictorias y de todo tipo, al cual le resulta infinitamente difícil poner límites y que se ve dominado por corroyentes dudas sobre su capacidad de relacionarse, de disfrutar, de amar y, en general, de vivir».

Per aquest motiu, els líders que ens haurien de fer més por són els que intenten sotmetre’ns sense aparences terrorífiques ni jeràrquiques; actualment, l’explotació es desferma entre somriures i apel·lacions a la vocació. La vocació és la nova fe del nou Pacte del Sinaí economicista. Els manipuladors més perillosos utilitzaran tècniques de seducció i no de coacció directa, i es presentaran sempre com a garants del progrés i la llibertat, tot explotant la nostra por a la crisi generalitzada.

La por a l’exclusió ens condueix al culte del triomfador, del multimilionari, i a la sacralització del CEO i de l’actor còmic, o del cantant, o del bufó. L’obsessió actual consisteix en l’ajornament de la frustració, no en l’ajornament de la recompensa. El nou Pacte del Sinaí economicista no ens promet el Cel en el futur, sinó que només promet que l’arribada de l’Infern no sigui imminent. La guerra civil i externa (real o imaginària) no es pot aturar mai. El nostre deure civil, immersos en la societat de la por, és no assolir mai la majoria d’edat mental. Si el sistema educatiu públic funcionés com hauria de funcionar, ciutadans majors d’edat exigirien responsabilitats i no permetrien les presidències de cantants, pallassos, visionaris, delinqüents i lladregots simpàtics.

Robert Peckham, historiador cultural arrelat a Nova York, tot i que exerceix la docència a Hong Kong, ens explica que «fear is a means to power, and that it’s stoked by those who stand to gain from it, whether they’re politicians, religious movements, media organisations, tech companies, big pharma or financial institutions. But more than that, the condemnation of fear-for-profit is itself a political stratagem, as when those who campaigned for the UK to leave the European Union in the 2016 Brexit referendum accused their opponents of instigating “Project Fear”. At the same time, the long history of fear-for-profits raises an important secondary question: how do we break free of this exploitative cycle?» (Fear, Profile, 2023). Té raó. La política que patim ja no és una política de la por, sinó que ha transformat la política en la gestió de la por; triomfa qui més por injecta, qui més por és capaç de reunir, exportar i expressar, tot acusant l’oponent d’estar aprofitant-se d’un estat permanent de por.

Els autòcrates electorals insisteixen en la idea segons la qual ens toca escollir entre comunisme i llibertat.

El nostre filòsof Bernat Castany recull la qüestió on la deixa Peckham i intenta explicar-nos com podem trencar aquest cercle maleït de la por creixent en un context d’autoritarisme creixent, i ho fa agafant de la mà Erasme de Rotterdam: «El miedo reduce la libertad por partida doble. Reduce la nuestra, al obturar muchos de nuestros pensamientos, sentimientos y acciones. Y reduce la ajena, puesto que nos lleva a controlar, someter o maltratar a aquellos que nos rodean. Lo cual reducirá, a su vez, la nuestra, ya que aumentará nuestro miedo ante su probable venganza o su huida. El carcelero suele ver restringidos sus movimientos casi tanto como el preso al que vigila». Conclusió: «Solo podemos liberarnos si libertamos a los demás del miedo que les infligimos. Pero eso es lo que más miedo nos da. Nos hemos cerrado con llave, y nos la hemos tragado.» (Una filosofía del miedo, Anagrama, 2022). Si tornem a la conclusió de Bauman, l’única solució consisteix a confiar en qui volem excloure, confiar que no intentarà excloure’ns a nosaltres. Que els nosaltres diversos confiem els uns en els altres.

«Dicho esto», continua Castany, «Erasmo nos comunica, sin voluntad de imponérnosla, su intuición. Y es que somos libres, o debemos al menos tratar de serlo, porque en ello se funda la dignidad del ser humano, y porque considera que creerlo tendrá efectos que acaben pareciéndose a la libertad. Se trata, pues, de actuar como si fuésemos libres para acabar siéndolo de hecho. Lo cual no puede limitarse a un mero acto de voluntad individual, sino que debe implicar un esfuerzo por crear unas condiciones favorables para ampliar el margen de libertad del máximo número de personas. Se trata, en fin, de vivir en común, determinados a ser libres.»

 

Un context binari

Segons aquesta impressió enginyosa, versemblant, de Castany, la por consistiria, fonamentalment, en una reducció, és a dir, una simplificació esquemàtica, una exclusió d’emocions i opinions raonades que quedarien totalment marginades en un context binari. L’argument encaixa amb l’evident pobresa ideològica del moment polític occidental, on els autòcrates electorals insisteixen en la idea segons la qual ens toca escollir entre comunisme i llibertat. Però podem trobar reduccions binàries en tots els assumptes públics que ens preocupen avui.

També convindria no oblidar el paper fonamental que han tingut les esquerres nord-americanes i europees en tot aquest procés de tancament del nostre futur (tancament a la presó mental). Si l’esquerra sembla tenir més por i injecta més por que la dreta, el problema és molt més profund del que semblava, perquè el camí de l’emancipació sembla definitivament clausurat. Homes d’esquerra que no semblen lliures, sinó que mostren conductes autoritàries, atrapats en binarismes febrils, no han fet cap bé a la nostra societat. El paper d’una esquerra seriosa consistiria en la construcció d’alternatives lliures de pors. L’esquerra preocupada per les aparences i les morals verticals s’ha convertit en el pròleg de les dretes extremistes desacomplexades, que diuen no tenir por i haver sortit de l’armari de la correcció, però que, en canvi, exploten la por social i atien l’odi com no passava des dels anys 30 i 40.

Bernat Castany ho té força clar: «El miedo nos lleva a atender solo a aquello que está relacionado con nuestras aprensiones. Primero lo reduce todo al binomio seguro o inseguro, y luego magnifica este segundo ámbito. Pero no se trata solo de un problema cuantitativo, sino también cualitativo. Quizá la solución a nuestro miedo se halla, precisamente, fuera de dicha oposición. […] Vamos de una pared a otra. El binarismo es la cárcel». Per tant, només persones capaces d’imaginar alternatives personals podrien traslladar la seva experiència de complexitat al món col·lectiu i organitzat. Una altra paradoxa: cal sortir de la presó individual creant les condicions per a la desaparició de la presó col·lectiva, però això només es pot aconseguir a través d’un primer pas que és una decisió privada, intel·lectual, íntima. La majoria ha de ser individualment lliure per a poder generar una societat oberta o lliure. La solució és un cercle virtuós de confiança, no una ideologia concreta amb el seu màrqueting tòxic i la seva gelosia tribal.

 

Nova Il·lustració Radical

Una altra mala notícia és que per a aconseguir trencar la presó del binarisme on s’han tancat les nostres dretes i les nostres esquerres caldria un grau d’autoconsciència cultural i una autodisciplina mental o filosòfica molt notable. Els nostres polítics d’esquerra continuaran fent el ridícul si fan una d’aquestes dues coses: actuar amb por o tractar d’infondre-la. Primer s’han d’emancipar ells mateixos i, després, han d’actuar amb la valentia que s’espera d’algú capaç d’enfrontar-se a tota mena de tòpics i creences reduccionistes. Els solucionistes i els neopredicadors arnats agreugen la situació. I precisament per aquest motiu Bernat Castany dirigeix una col·lecció de clàssics il·lustrats, i és un defensor frontal de la Nova Il·lustració Radical i explorativa que proposa Marina Garcés.

Una Il·lustració antiautoritària i imaginativa, totalment antidogmàtica i radicalment inesperada. Un projecte així només es pot dissenyar des d’un canvi absolut en el nostre sistema educatiu públic, que avui tanca en presons mentals binàries i burocratitza la ment dels docents i dels aprenents, convertint les opcions de compra del capitalisme de consum en naturalesa immutable, i substituint les pedagogies per les estratègies del màrqueting intern i extern. Peckham ens recorda també que, per a Hannah Arendt, el totalitarisme era, fonamentalment, una forma extrema de dominació social basada en el terror. Bauman sembla treballar amb una hipòtesi molt més subtil i enginyosa, la de la immunització contra l’horror: «Como todas las demás formas de convivencia humana, nuestra sociedad moderna líquida es un artefacto que trata de hacernos llevadero el vivir con miedo. Dicho de otro modo, es un artefacto que pretende reprimir el horror al peligro (con el potencial de desactivación e incapacitación que éste conlleva)».

Aquest és el sentit de la propaganda actual: no t’exclourem per ser vella i lletja perquè et podràs comprar la següent pomada o la següent cirurgia; no t’exclourem de la vida saludable perquè la nostra banca o la nostra assegurança et garantirà una vida i una família ben alimentada; no t’exclourem de la teva validesa masculina perquè restaurarem els «valors familiars tradicionals», i així amb tots els aspectes de la vida.

Segons Bauman, la política destructiva ens vacuna contra el terror, ens insensibilitza progressivament, fins al punt que trobem acceptable conviure amb l’horror més extrem. L’educació actual competencial entrena contra la incertesa (és a dir, injecta por) en comptes de crear les estratègies adequades per combatre la por d’una manera definitiva. Administra una por estable, intensa però acceptable, que ens permet produir però no pensar. Ens hem d’estar formant sempre perquè si no ho fem no contribuïm prou a engruixir les rendes dels educadors privats, no estarem mai preparats per a les adversitats inesperades. Quan tots sabem que només una autodisciplina racional i la transmissió de pensament humanístic i científic poden contribuir a foragitar la por i les tenebres més pròpies del món premodern.

L’educació actual competencial entrena contra la incertesa (és a dir, injecta por) en comptes de crear les estratègies adequades per combatre la por d’una manera ‘definitiva’.

El màrqueting polític aconsegueix que acceptem les exclusions, deshumanitzacions, autoimmolacions i les agressions més impensables i més immorals. Deixem que es perpetrin crims no perquè ens facin por els supremacistes i imperialistes, sinó perquè ens són indiferents els crims i les dictadures. No ens interessa el que fan els nostres veïns o dirigents: saber què fan pot obstaculitzar el nostre objectiu de felicitat (és a dir, comoditat) aquí i ara. Hem convertit la formació educativa en un conformisme indiferent, quan hauria de ser una exploració madurativa, dialogada, interpersonal i reflexiva.

 

Una tasca gegantina davant nostre

La nostra societat es va tornant autoritària, en part, perquè aprovem lleis i disposicions que impedeixen generar experiències d’emancipació a les nostres aules, fomentant solucionismes ultrapragmàtics i ultrautilitaris. La cultura s’ha tornat perillosa per a tots els nostres polítics perquè és l’únic camí possible cap a la dignificació de la ciutadania que pretenen sotmetre, convèncer i terroritzar. Seguirem sotmesos tant de temps com considerem que el nostre futur s’ha tancat en una definició o disposició tant binària com definitiva i irreversible. Tenim davant nostre una tasca gegantina i fem tard, però no practicaré el fear-for-profit i tancaré aquest article amb una nota optimista, perquè és la nostra obligació convertir-nos, com feia Erasme, en fonts de llibertat i en exemples d’emancipació antibinària. Contràriament, no aconseguirem alliberar ningú i continuarem empassant-nos les claus de les nostres pròpies cel·les mentals.