L’atenció de l’opinió pública al creixement de la presència de la gent gran en la població general ha generat un debat del qual ens hem volgut fer ressò amb un dossier que aplega una diversitat de contribucions i punts de vista i que pretén respondre a la complexitat del fenomen. La consciència col·lectiva sobre aquesta situació ha conduït a la configuració del terme edatisme, un neologisme que ha acabat assumint una càrrega negativa per l’èmfasi que projecta en l’estricta referència a l’edat de les persones.
Aquest enfocament té un risc inevitable que pot conduir a una discriminació per raó de l’edat perquè descansa sobre una hipòtesi incerta, la hipòtesi que la gent gran constitueix un grup homogeni. És, aquesta, una posició reduccionista que nega la diversitat radical que podem observar en les persones que han arribat i han superat l’edat de 65 anys, que se suposa que és la referència canònica. Davant d’aquesta posició, creiem que és fonamental partir de la base de l’acceptació que el grup humà que ara s’identifica com a gent gran és, per sobre de tot, una cohort extremament heterogènia.
PUBLICITAT
Per continuar amb la caracterització convencional de gent gran, podríem dir que hi ha en aquesta part de la població un sector que té uns problemes fins i tot seriosos de salut, però que igualment es pot observar com persones d’aquesta franja d’edat mantenen un alt nivell d’activitat intel·lectual o fins i tot fan recerca. D’altres conserven la capacitat de fer un exercici físic remarcable o activitats relacionades amb les habilitats manuals, en tots dos casos gràcies a la disponibilitat de temps, mentre que un percentatge limitat, però significatiu, ha optat pel voluntariat en una gran diversitat de camps com a via per a l’aprofitament de l’experiència acumulada. No és menys rellevant l’activisme social i polític que es pot apreciar en alguns sectors de la població jubilada i la seva participació electoral. I, evidentment, s’ha de tenir en compte la seva responsabilitat fiscal i una reconeguda tasca de suport econòmic familiar.
No totes les persones grans són fràgils ni incapaces de moure’s en el món de les noves tecnologies. Per això, les paraules que va pronunciar un psicòleg valencià de 79 anys dient «soc gran, però no tonto» van tenir l’impacte d’un punt d’inflexió, d’una mena de crit de rebel·lió, en aquest cas contra una percebuda pressió de l’àmbit bancari. Va suposar, efectivament, una esmena total al panorama vigent d’estereotips i prejudicis.
En el dossier que oferim en aquest número de politica&prosa proposem, entre una diversitat de contribucions, un article de la periodista Milagros Pérez Oliva, experta en salut pública, que crida l’atenció sobre la incoherència d’unes actituds edatistes que presenten com a problema l’èxit indiscutible i admirable de l’allargament de l’esperança de vida en els països occidentals i, particularment, a Espanya.
Volem subratllar també la rellevància de la protecció jurídica de la dignitat de totes les persones i la necessitat de parar atenció a un llenguatge que pot amagar o avaluar una discriminació si es posa l’èmfasi en l’associació de la jubilació a una etapa de la vida que ha arribat a caracteritzar-se com a passiva.
És obvi que en la fase final de la vida es registra un increment de la vulnerabilitat i la dependència. Però, una societat democràtica ha de ser una societat per a totes les edats, tal com ho estableix el Dret i es concreta en la consagració del valor de la dignitat que queda recollit a la Constitució. És una visió que sostenim i que implica limitar tota discriminació basada en l’edat. Es tracta, en definitiva, de proposar una visió generosa i optimista que reconegui i projecti positivament les aportacions al conjunt de la societat de les persones ara identificades com a gent gran.
