Acollim en aquest número de política&prosa un dossier sobre l’Eixample de Barcelona, configurat a partir de la recuperació de la conferència que Manuel de Solà-Morales va pronunciar al Saló de Cent de l’Ajuntament fa ja tretze anys. És una intervenció que torna a estar d’actualitat amb motiu d’unes accions municipals de reurbanització que afecten seriosament el que és el nucli urbà més representatiu de la ciutat moderna.

De Solà-Morales remarcava que les qualitats aparentment contradictòries però operatives de «rigidesa i flexibilitat» de l’Eixample havien permès l’eclosió del districte 22@ amb la màxima naturalitat tot respectant una fesomia recognoscible com a barcelonina i garantint una excel·lent funcionalitat.

És relativament normal que els ajuntaments accelerin les actuacions urbanístiques en els últims mesos de mandat amb la finalitat d’acabar obres abans de la fita de les eleccions. Forma part també de la pràctica municipal habitual que es limitin aquelles actuacions que tenen arestes conflictives i podrien incomodar una part de l’electorat.

A Barcelona s’ha produït, però, una insòlita acceleració en l’aplicació de polítiques d’intervenció radicals que no compten amb una aprovació general de l’opinió pública com són la implantació de les superilles o les reformes dràstiques a la Via Laietana o el carrer de Girona.

Són accions que impacten directament en l’Eixample de Cerdà, la gran referència de l’urbanisme de Barcelona i la seva més reconeguda senya d’identitat. I que, com subratlla J. A. Acebillo en la seva contribució al dossier, suposa, a més, un altíssim percentatge de l’activitat econòmica de la ciutat, una aportació que afegeix a l’indiscutit simbolisme del seu paisatge.

Una part de l’opinió pública entén que la comprensió i la gestió de la complexitat d’una gran ciutat com Barcelona estan renyides amb la simplicitat i parcialitat de l’enfocament d’algunes accions que podrien alterar definitivament el sentit de l’obra de Cerdà.

Crida l’atenció la fixació insistent de les accions de l’urbanisme tàctic oficial precisament en l’Eixample, àrea central de Barcelona que seria el millor exemple d’un territori que no necessita intervencions urgents si atenem a la seva provada funcionalitat i, en general, al seu estat de manteniment. Sobretot, si es tenen en compte les mancances en districtes perifèrics i, des d’un altre punt de vista, el dèficit d’una inversió substancial i ben orientada en algunes de les poques zones que queden per desenvolupar com, per posar uns exemples, els espais pròxims a la Zona Franca i a la muntanya de Montjuïc.

Les actuacions iniciades a l’Eixample, especialment en la discutida superilla de Consell de Cent són un exemple extrem de tacticisme, una culminació de les accions de l’urbanisme de guerrilla que han omplert la ciutat de new jerseys, pintades estrambòtiques, tanques, estaques a banda i banda, carrils-bici sense usuaris i senyalitzacions no sempre comprensibles. El conjunt ha acabat configurant unes propostes plasmades en uns renders que situen l’acció urbanística pública en el mateix nivell que les promocions immobiliàries privades: molts colors, gespa, arbrat, absència d’asfalt, espais de joc infantil i uns ciutadans feliços. És la representació de la ciutat sense problemes.

Aquest activisme intervencionista ha suscitat igualment el temor de perdre l’alt nivell de qualitat urbana que ha caracteritzat la fesomia de la Barcelona moderna i que ha estat particularment associat a la potència i l’equilibri de l’Eixample de Cerdà. Més enllà de les justificades consideracions estètiques és inevitable constatar que la funcionalitat exemplar de l’Eixample ja ha quedat inicialment malmesa amb la gradual destrucció de la fórmula dels xamfrans, una solució que Cerdà va proposar per millorar la visibilitat i l’agilitat en les interseccions i que no es troba en cap altra ciutat del món.

La intensitat i simultaneïtat de les actuacions han posat ja en relleu com les conseqüències no són sempre les previstes en generar efectes negatius comprovables. És el cas del repartiment de mercaderies, les entrades a aparcaments i tallers, la dificultat o, fins i tot, impossibilitat d’accés dels serveis d’emergències, la derivació dels embussos a zones adjacents o bé l’augment de la contaminació provocat per una renovada congestió.

És bastant obvi que l’objectiu final de les polítiques d’alteració de la vialitat a l’Eixample és exercir una pressió insuportable sobre els vehicles i aplicar una voluntat política d’eliminar-los. És una aspiració poc raonable que no té en compte l’evolució tecnològica ni la realitat de la dependència inevitable de la mobilitat privada de moltíssims ciutadans metropolitans. Aquí també les polítiques simplistes i monotemàtiques difuminen la visió dels problemes reals i desvien l’atenció d’una exigència fonamental a plantejar a les administracions públiques que és la de la gestió de qualitat, un requisit imprescindible per afrontar molts altres reptes que té la ciutat, com el turisme o la neteja, la política d’habitatge o la seguretat, per mencionar-ne només alguns.

Exigència de qualitat de gestió, per tant, però també de visió de conjunt i de voluntat de consens. La persistència en unes polítiques que donen primacia a les accions tàctiques pot malmetre molt seriosament un Eixample que és, per sobre de tot, la materialització d’un gran projecte de ciutat i convertir-lo en un espai urbà apedaçat.