En les últimes setmanes s’han acumulat una quantitat ingent de bones notícies sobre l’economia espanyola. Espanya creix com cap altre país de la Unió Europea, s’ha convertit en la «locomotora d’Europa», en paraules del president Sánchez, rellevant una ranquejant Alemanya, que afronta en un mes unes eleccions difícils. L’atur ha caigut a nivells que no es veien des de feia setze anys, el país ha creat mig milió de llocs de treball en l’últim any. The Economist qualifica l’economia espanyola com «la millor» de totes les de l’OCDE el 2024.
I, tanmateix, al baròmetre més recent del CIS, corresponent al mes de gener, sis de cada deu enquestats afirmen que la situació econòmica del país és dolenta o molt dolenta, per només un 30 % que considera el contrari, que és bona o molt bona.
PUBLICITAT
Aquesta dissociació entre l’opinió ciutadana i la macroeconomia no és exclusiva d’Espanya. Es percep arreu, i té conseqüències funestes per als governs, que es fien de les dades generals de la situació econòmica i pinten un present de colors a l’electorat per trobar-se el dia de les eleccions una plantofada que no s’acaben d’explicar. En part, això és exactament el que succeí als demòcrates nord-americans el passat novembre. Confiats en els resultats de la bidenomics, la política econòmica del president Biden, van descobrir (massa tard) que aquest optimisme no es compartia en el cos social, on la preocupació per la inflació desmuntava el relat que oferien les dades macroeconòmiques. L’estadística i la butxaca, una controvèrsia tan vella com l’economia.
Hi ha qui ha argumentat que l’opinió sobre l’estat de l’economia està molt condicionada per la dieta informativa. En aquest sentit, el que hauria succeït als Estats Units hauria estat una gegantina intoxicació per part dels mitjans republicans (i les xarxes socials) que hauria torpedinat els esforços del govern per fer entendre als ciutadans nord-americans que l’economia anava a tot drap. Hi ha qui recull la idea, pel que fa a la dissonància entre opinió i dades, en el cas espanyol.
Si bé és cert que hi ha una certa correlació entre les opinions negatives envers la situació econòmica del país i el vot a la dreta en els baròmetres del CIS, això sol no pot explicar-ho tot, sinó que seria una explicació fàcil, molt en la línia de les anàlisis polaritzadores: la culpa és dels rivals i les seves malèfiques arts, la ciutadania és senzillament manipulable i no té opinió pròpia. Una resposta massa fàcil, massa tranquil·litzadora.
Després de les eleccions presidencials als Estats Units algú digué que el problema amb la inflació n’era la percepció, més que la realitat. La realitat era a les xifres, que eren bones, però la gent no era capaç de creure-se-les perquè estava convençuda que les coses anaven malament. Dissonància cognitiva. Si hom està convençut que el present és gris i el futur negre, no es fiarà mai d’algú que li digui el contrari. És cert que aquesta mena de pensaments actuen de filtres pel que fa a les opinions, i no només pel que fa a l’economia. I també és ben cert, als Estats Units, aquí i a tot Europa, que existeix una majoria que creu que la situació econòmica, digui el que digui la dada del PIB, és dolenta i serà pitjor.
Qualsevol govern ho hauria de saber i actuar en conseqüència. Les percepcions són poderoses, creen realitat tant o més que les xifres oficials. Vivim una època dominada per un sentit d’amenaça, una por, en pràcticament tots els àmbits de la nostra existència. Tothom se sent amenaçat: per la pobresa, per la crisi ecològica, per la immigració, per l’extrema dreta, pels wokes, pels virus, per Putin. Si els 90 van ser una època de confiança i esperança en el futur, aquests últims anys vivim un replegament, un retorn a la seguretat del grup davant d’un món que ens sembla hostil. I d’això no en tenen la culpa ni les xarxes socials ni Donald Trump.
Hi ha una última possibilitat per entendre aquesta dissociació entre les xifres i el sentiment majoritari de la ciutadania, i és que pugui ser certa. L’economia de les grans xifres va bé i la butxaca de la majoria va malament. És un ressò de la vella divisòria entre Wall Street i Main street. Potser el que succeeix és senzillament que les grans xifres no mesuren l’estat de l’economia de la major part dels ciutadans. Podem prendre com a exemple la inflació, que el Banc Central Europeu anuncia que ja està sota control, però els preus dels aliments no han desfet la pujada arran de la invasió d’Ucraïna i els sous no han crescut a la mateixa velocitat. No seria una percepció contra una realitat. Serien dues realitats que van en paral·lel. L’economia espanyola va com un tret, com ha dit el president, però a la majoria dels espanyols no els va bé, o no els va tan bé. No són percepcions, és la butxaca. I com sabem des de sempre, la butxaca mana.
