De la segona presidència de Trump s’esperava el pitjor, però era difícil imaginar que es desmentiria ell mateix, decebut pel Nobel de la Pau que no se li ha atorgat, i esdevindria un president en guerra i el més desinhibit en l’ús de la força que ha vist mai la història del seu país. Envalentit per l’èxit en l’atac a Caracas per segrestar el president veneçolà Nicolás Maduro, ha desencadenat una guerra oberta contra la República Islàmica de l’Iran, sense els imprescindibles debats i aprovació del Congrés, prescindint del Consell de Seguretat, i amb l’exclusió d’explicacions públiques i de consultes preparatòries als països aliats. No es dona ni una sola de les condicions que podrien justificar una agressió militar i encara menys unes hostilitats tan arriscades per posar en perill l’estabilitat de l’Orient Mitjà i, potser, del món, provocar una crisi de l’energia i dirigir l’economia global cap a una recessió.

L’atac aeri massiu el 28 de febrer contra l’Iran s’ha produït en plenes negociacions entre Washington i Teheran sobre el programa nuclear civil iranià. Dominades per la impaciència de Trump i la pressió de Netanyahu, decididament contrari a qualsevol acord que no fos la rendició, era la segona ronda d’unes trobades celebrades sota l’amenaça d’una acció militar si no s’arribava ràpidament al resultat acceptable per als Estats Units i Israel. La guerra no ha estat doncs l’últim recurs un cop havien fracassat els camins diplomàtics, sinó el fruit d’una voluntat bèl·lica, presentada com a preventiva per tal d’evitar un perill inexistent, el de la preparació d’un atac nuclear imminent.

No és doncs una guerra de necessitat, sinó opcional, empresa sense declarar-la, com si fos una operació tècnica-militar a l’estil de Putin contra Ucraïna, només a conveniència de la reduïda coalició entre els Estats Units i Israel, ben lluny de les coalicions reunides pels Bush, pare i fill i, per tant, sense cap mena de suport legal ni legitimitat. El caràcter totalitari i opressor del règim islàmic iranià, especialment sobre les dones, no pot justificar la iniciativa bèl·lica, les nombroses víctimes civils que ja s’ha cobrat la guerra i, encara menys, la desatrossa energètica i econòmica de repercussions globals. Al cap i a la fi, les terribles matances de milers de manifestants el passat gener a càrrec de la Guàrdia de la Revolució Islàmica no són l’autèntic origen d’una iniciativa bèl·lica que no s’ha proposat mai portar la democràcia al país persa.

Esperonat pel primer ministre israelià Benjamin Netanyahu, l’autèntic director polític de la guerra, Trump s’ha embolicat en una contesa de durada indeterminada i de final incert. Les raons esgrimides per la Casa Blanca són del tot confuses i canviants, però el fet políticament rellevant és que han permès al president una demostració de la seva disposició a utilitzar sense límits l’abassegadora força militar a la seva disposició, fins a l’assassinat de la cúpula sencera de l’Estat iranià, començant pel Guia de la Revolució Ali Khamenei. I ja veurem les conseqüències geoeconòmiques i polítiques, que s’intueixen molt serioses.

De moment, han quedat greument afectats els països àrabs del Golf, una de les regions més riques del planeta, gràcies a la seva economia basada en l’energia, i també model financer, tecnològic, turístic i urbanístic del capitalisme autoritari. La guerra ha posat a prova, una vegada més, la unitat dels europeus, dividits segons la distància de cadascun dels països respecte al trumpisme, i també ha compromès el futur de l’OTAN, de nou menyspreada i atacada per Trump per la negativa dels seus socis a participar en l’esforç bèl·lic. Per al govern de Pedro Sánchez, arriscat gairebé en solitari en l’oposició més frontal, ha estat una oportunitat de lideratge, sobretot en direcció a l’anomenat Sud Global, i a la vegada una compensació a la seva feblesa interior.

Malgrat els aspectes oportunistes que sempre pot tenir qualsevol acció política, la posició espanyola correspon perfectament a les exigències de la Carta de Nacions Unides i dels tractats europeus i, el que és més notable, a la coherència amb la solidaritat europea amb Ucraïna en la guerra d’agressió que pateix en mans de Putin. De moment, ningú com Rússia no surt tan afavorit per aquesta guerra, que trasllada la pressió a l’Orient Mitjà, minva l’aprovisionament a Ucraïna de míssils i mitjans financers i regala mitjans financers al Kremlin gràcies a l’increment dels preus energètics i a l’aixecament durant un mes de les sancions sobre el comerç de petroli. El Govern espanyol és finalment el que més destaca pel seu refús a agenollar-se davant del trumpisme i per promoure finalment una política multilateralista coherent, tant davant de Putin com de Trump.