Victòria Camps (Barcelona, 1941) és una de les figures més destacades i reconegudes del nostre país en el camp de la filosofia. Catedràtica emèrita de Filosofia Moral i Política de la Universitat Autònoma de Barcelona, ha participat, entre altres, als comitès ètics dels hospitals del Mar i de la Vall d’Hebron. Ha estat també presidenta dels comitès de bioètica de Catalunya i d’Espanya. En l’actualitat presideix la Fundació Víctor Grífols i Lucas, entitat que va néixer per fomentar la bioètica a través del diàleg entre les ciències i les humanitats.
En l’àmbit polític ha estat senadora independent pel PSC, i membre del Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC) i del Consell d’Estat. Ha publicat diversos llibres, d’entre els que destaquen Elogio de la duda (Arpa, 2016), La búsqueda de la felicidad (Arpa, 2019) o La sociedad de la desconfianza (Arpa, 2025).
La trajectòria de Manuel Cruz (Barcelona, 1951) va marcar un punt d’inflexió l’any 2019 quan va ser escollit president del Senat (XIII legislatura). Ferm defensor del federalisme (va presidir l’associació Federalistes d’Esquerres), Cruz anteriorment havia estat elegit diputat independent pel PSC. Actualment és senador.
A nivell formatiu, va estudiar Filosofia i Lletres i és catedràtic de Filosofia Contemporània de la Universitat de Barcelona. Autor d’una trentena de llibres (alguns dels quals traduïts a altres llengües), ha estat guardonat amb els premis d’assaig Anagrama, Espasa i Jovellanos. L’última obra que ha publicat és Resabiados y resentidos (Galaxia Gutenberg, 2025). És col·laborador habitual a diferents mitjans de comunicació escrits i ha estat director de diverses col·leccions de pensament.
Bernat Lleixà: Comencem per les vostres trajectòries: com s’han entrellaçat, quina ha estat la vostra relació, el vostre objecte d’estudi i reflexió? Com us vau conèixer?
Manuel Cruz: Som persones que viuen a la mateixa ciutat i comparteixen el mateix àmbit. A mi em seria difícil dir quin va ser el dia que vaig conèixer la Victòria, perquè vam començar a coincidir en algun moment: ella era professora a la UAB, jo a la Central. Ens anàvem trobant, i no recordo el moment en què vam coincidir per primera vegada. També és cert que l’Autònoma i la Central eren espais diferenciats.
Victòria Camps: Ens hem conegut sobretot com a col·legues. És veritat que la relació entre la UAB i la UB no ha estat gaire fluida (ni tampoc hostil): cada universitat anava pel seu compte i hem tingut poca relació. Però jo sí que recordo el dia que et vaig conèixer, quan vas guanyar l’oposició a catedràtic. A la universitat tot ha anat derivant en els grups a partir de les àrees de coneixement. Ell és un historiador que també s’ha dedicat a la filosofia moral i política, i aquesta confluència ha estat positiva perquè has fet moltes coses amb nosaltres, com a filòsof de la història. Però, si no, els grups són bastant tancats. Cosa que crec que és dolenta. Jo, per exemple, he tingut poca relació amb historiadors de filosofia antiga.
Cruz: És veritat. Si no fos perquè, a més de l’àmbit que em corresponia acadèmicament, no hagués tingut altres interessos més enllà de l’historiogràfic, potser no hauríem coincidit. Si jo hagués estat, posem per cas, un filòsof analític dedicat exclusivament a Wittgenstein o a Kuhn, doncs hauríem trigat molt més a conèixer-nos.
Camps: Quan ens vam conèixer, la filosofia analítica ja estava bastant dissolta. I el marxisme, que és on tu estaves més ficat, ja començava a diluir-se una mica més.
Cruz: Hi ha una cosa interessant en el que dius. No fa gaire em van enviar una convocatòria per defensar la filosofia, vaig pensar que porto tota la carrera acadèmica defensant la filosofia enfront de plans d’estudis que volen eliminar-la. És una llauna! En tot cas, hi ha un assumpte interessant, i és que els que treballem en el camp de les humanitats i la filosofia moltes vegades plantegem una mena de contraposició entre el caràcter especialista dels científics i la mirada universal dels filòsofs, i és mentida. Cada vegada coneixes més col·legues que, per exemple, són d’història antiga i et diuen que no els interessa gens el Renaixement. O el mateix en el cas dels de contemporània. Hi ha un especialisme també en les humanitats.
«Totes les empreses diuen que posen el client al centre del seu interès, però no és veritat, perquè parlar amb persones és el que més costa» (Victòria Camps).
Camps: I potser més ara, que en ètica hi ha les ètiques aplicades. Coneixes gent que només es dedica a la bioètica, per exemple. Ja no es tracta de pensar en els fonaments de l’ètica, és una altra cosa. Fins i tot la bibliografia és diferent. Potser no es parla de Kant ni d’Aristòtil, sinó que hi ha una literatura molt recent, de la qual es nodreix. L’especialisme és un dels defectes del nostre temps. Ortega ja ho deia, i és veritat, perquè evita la interdisciplinarietat dins d’una mateixa disciplina, en aquest cas la filosofia.
Cruz: Si t’hi fixes, fa relativament poc El País va publicar un rànquing (d’altra banda, molt discutible, però ara no entraré en això) de filòsofs i filòsofes influents del segle XX. L’únic filòsof en el sentit clàssic era Habermas, perquè els altres eren autoritats en un àmbit concret.
Lleixà: Quines coincidències hi ha hagut entre tots dos?
Camps: Des d’aquell dia de les oposicions n’hi ha hagut moltes. I més en ficar-nos en política o en activisme polític, a través de Federalistes d’Esquerres o després, quan jo vaig ser senadora i ell ni més ni menys que president del Senat, i també diputat. En aquest sentit, també hi ha hagut un altre motiu de trobada, que ha donat molt de si.
Lleixà: Entrant en política i societat, què en penseu de la confiança i la desconfiança? És només respecte a la política, també cap a la societat?
Camps: A mi el que em va suggerir el tema de la desconfiança és sens dubte la política. Perquè és on es veu que hi ha una desconfiança generalitzada, i no solament desconfiança: cansament, ressentiment… Pensar que no s’està fent res. Però després es pot estendre la desconfiança a molts altres àmbits: vivim en una societat de serveis i els serveis no provenen només de l’Administració pública (que també genera desconfiança, especialment pel tracte i per l’excés de burocràcia), també de les empreses privades (elèctriques, telefòniques, bancs). Generen desconfiança perquè el servei no és del tot bo.
«La gent no sap, en aquest moment, si està a favor o en contra de les nuclears. I aquest desconeixement el substituïm per la confiança» (Manuel Cruz).
Tots diuen que posen el client o la persona al centre del seu interès, però no és veritat, perquè parlar amb persones és el que més costa. A més, les tecnologies, encara que són bones, provoquen una sèrie de dificultats. Per exemple, aviat aniré a Màlaga, i fa dies que intento aconseguir unes coses per signar un contracte, registrar-lo al web, fer-ho com a proveïdora, no sé quantes coses més. Avui m’han enviat un missatge electrònic dient que encara no els havia arribat el que els havia d’enviar. Doncs em costarà més la tramitació que preparar-me la ponència que hi impartiré. I això és horrorós.
Cruz: El tema de la desconfiança és una mena de test. Es podria seguir l’evolució de la política en les últimes dècades, no solament a Espanya, utilitzant com a criteri la confiança. El que em crida l’atenció quan penso en això és que els pares fundadors dels Estats Units fan apologia de la desconfiança: consideren que cal desconfiar perquè si deixes sol el poder de seguida s’excedeix. Em xoca recordar-ho, perquè potser seria a l’inrevés. Però per poder desconfiar i que la desconfiança no sigui estèril, cal disposar de mecanismes de control, perquè si no, la desconfiança és cega, d’irritació, i s’acaba maleint els polítics. Necessitem aquests mecanismes.
«Hi ha paraules que es diguin com es diguin tenen connotacions negatives, i un exemple és “els polítics”» (Manuel Cruz).
Avui dia s’ha perdut la confiança perquè s’han deteriorat els vincles de representació. Donem per descomptat que la representació no funciona. I hem fet alguna cosa que pensàvem que era molt progressista: eliminar les mediacions, perquè les bases tinguin una relació directa amb la direcció, i així saltar-nos la burocràcia, instàncies intermèdies, etcètera. Amb eslògans com «retornem la veu als militants», qui s’hi oposa? Però l’absència de mediacions fa que el vincle entre les bases i els quadres es vagi deteriorant, perquè no hi ha cap filtre intermedi. I aleshores acabem amb cesarismes.
Camps: En el llibre [La sociedad de la desconfianza, Arpa, 2025], cito Acemoglu i Robinson, que diuen que perquè la democràcia funcioni cal mantenir un equilibri, un passadís estret en el qual s’ajuntin la classe política i la societat civil, on sigui aquesta última la que controli el poder polític. I ara la societat civil està paralitzada perquè falten aquestes mediacions que tu dius, falten mecanismes. I el discurs més progressista contribueix en certa manera a la paràlisi: el discurs de les identitats (tan important en els últims anys) ha contribuït a crear grups tancats en si mateixos. Intentar que el funcionament de la democràcia en general sigui positiu no s’aconsegueix perquè paral·lelament es lliuren moltes batalles molt particulars.
Cruz: Però alhora és veritat que amb l’evolució que ha seguit la societat, cada vegada més complexa, la delegació del vot és un assumpte bastant arriscat. Ningú no llegeix els programes polítics perquè parlen de coses que no s’entenen. És a dir, la gent no sap, en aquest moment, si està a favor o en contra de les nuclears. I aquest desconeixement el substituïm per la confiança.
Camps: No és que el substituïm, és que el sistema, amb la seva complexitat, ha de funcionar. I perquè funcioni hi ha d’haver confiança. Si per començar no ens sentim representats, la confiança ja no existeix. Però, d’altra banda, també sorprèn, perquè si no hi ha confiança, com és possible que els populismes obtinguin vots massius? Governants populistes com Milei o Trump, aquest últim en una democràcia bastant modèlica des del punt de vista del disseny democràtic, són votats per la ciutadania. Aleshores sembla que no confiem, però quan confiem ens equivoquem molt.
Cruz: La confiança va per barris. Hi ha formacions polítiques que sembla que facin esforços per generar desconfiança, perquè els ciutadans no se’n fiïn. En altres, que potser encara no han corregut el risc de governar, el vincle de confiança s’estableix – sobre bases més lleugeres– més fàcilment. Ho vam veure a Espanya clarament amb els populismes: formacions emergents, que encara no havien passat pel test de la gestió, plantejaven les coses d’una manera que inspirava confiança en la gent.

Manuel Cruz i Victòria Camps a Barcelona, novembre de 2025. Fotografies de Jose A. Santos.
Camps: Fixa’t que a Trump l’han votat per segona vegada, ja havia governat anteriorment.
Cruz: Sí, però no es pot oblidar tampoc que el Partit Demòcrata va fer tot el possible.
Camps: A més, teòricament, el votant demòcrata és més exigent i castiga més.
Lleixà: Parlàveu abans de la dificultat en la gestió de la complexitat. Segurament com a resposta a la frustració per no entendre la complexitat o per la mala gestió que en fan els governants emergeix la desconfiança, sigui per mitjà de l’abstenció o fent costat electoralment als que ofereixen solucions fàcils a problemes realment complexos. Unes solucions que normalment no s’implementen ho fan sense els resultats esperats, cosa que genera una espiral de més frustració i desconfiança.
Camps: Sí, encara que no m’agrada que ens centrem tant en la complexitat, em sembla que és un mite. La societat és molt complexa i els problemes són més globals que locals, per la qual cosa cal plantejar-los globalment, però executar-los localment, no? I aquí és on xoquem amb les sobiranies nacionals.
Crec que recolzant-nos en la dificultat hi ha inoperància: fa l’efecte que no es fa res. Tenim problemes molt grossos, com el canvi climàtic o la regulació de la immigració. O parlem de les grans desigualtats i la deterioració de l’Estat del benestar: haurien de ser temes molt d’esquerres, i veiem que hi ha moviments per fer alguna cosa i aconseguir, per exemple, que el fracàs escolar millori, o que en la sanitat millorem el gran problema que representa la qüestió assistencial, perquè encara no hem abordat el tema de les cures. Tot això és complex, perquè hi ha molts temes i pocs recursos. L’única via no és apujar els impostos, però potser cal canviar el xip i veure-ho des d’una altra perspectiva.
Cruz: La deterioració del vincle de la representació –que els representats no s’identifiquin amb els seus representants– no ha generat que els representats hagin decidit empoderar-se i organitzar-se pel seu compte, sinó que ha portat grans sectors de la ciutadania a l’abstenció. O a replegar-se en un individualisme potenciat per la por i deixar els polítics abandonats a la seva sort. Això ha acabat creant un cert estat d’ànim col·lectiu: hi ha paraules que es diguin com es diguin tenen connotacions negatives, i un exemple és «els polítics». És una expressió carregada de negativitat, fins i tot posada en dubte quan algú parla d’«els polítics en el bon sentit».
Camps: El que passa és que s’ho han guanyat. Hi ha gent que defensa la política perquè hi ha polítics que tenen voluntat de servei, com el Manuel, que no està en la categoria del polític que només insulta i ofèn, però aquest és l’espectacle que arriba a la ciutadania. Un espectacle vergonyós. Es generalitza inevitablement, però canviar d’actitud no és tan difícil. Podem parlar de les virtuts, i per exemple [Salvador] Illa és un bon polític, amb una actitud bona, reconeguda per molta gent. És un bàlsam de seny, de moderació i de conciliació, i es reconeix quan un líder adopta aquesta actitud. No és tan difícil proposar-s’ho, però està estesa la idea que la confrontació ven, i els mitjans de comunicació no ajuden que no vengui.
Cruz: Dèiem que la deterioració del vincle fa que la gent es replegui sobre si mateixa i hi hagi més individualisme. La gent es podria sentir culpable per això, per no preocupar-se pels problemes col·lectius, però els polítics serveixen com a boc expiatori i coartada. Amb aquest boc expiatori ennoblim els altres. Quan em vaig presentar per primera vegada a les llistes del PSOE al Congrés –i a tu et va passar una cosa semblant–, en les entrevistes em preguntaven com algú del món acadèmic vivia el fet de passar de les idees i els llibres a la política, on tot són ganivetades i travetes. La meva resposta va ser que les ganivetades i les travetes que es viuen en un grup parlamentari són un joc de nens comparades amb les que he vist en departaments d’universitat. S’estén la idea que la maldat està concentrada en la política, i la societat civil s’hi ha de resistir, però no és així.
Camps: I és la creu de la democràcia representativa: has de tenir representants, i ells han de tenir un plus d’exemplaritat. Com també és la creu de l’Estat del benestar, un dels grans assoliments del segle passat: confiar excessivament en un Estat protector. És a dir, el que sembla que passa amb els joves que van cap a la dreta i l’extrema dreta es pot entendre perquè és una joventut que ha estat protegida en tots els sentits, no solament per part de l’Estat, també en l’àmbit familiar, escolar, etcètera. I considera que el governant no el protegeix prou, desconfia i es fa amb els moviments populistes, perquè està decebuda. És una manera molt simple d’entendre el que és la representació i l’Estat.
Cruz: Parlem molt de la necessitat d’una regeneració política. Jo crec que hi hauria d’haver també alguna cosa semblant a una regeneració moral. El que no funciona és una societat ja no relativista, sinó nihilista, en la qual un mateix no creu en res, i per això simplement sobreviu, té uns interessos propis, però no defensa cap valor ni res li pot ser criticat. Una posició absolutament blindada des de la qual tothom es pot permetre criticar la política i veure solament gent corrupta.

Victòria Camps a Barcelona, novembre de 2025. Fotografies de Jose A. Santos.
Camps: És un dels temes centrals del llibre, especialment en el capítol titulat «Forjar el carácter». Tal com entenien l’ètica els grecs, forjar un caràcter virtuós era el nucli de l’ètica. En el nacionalcatolicisme ho feia la religió, amb una normativa molt equivocada, però avui dia no ho fa ningú. En una societat secularitzada (no a Espanya, sinó arreu del món) no ho fa ningú. A l’escola s’ensenya l’ètica en una assignatura reduïda a hores, i no és suficient. No ho és perquè aquest caràcter es transmet per mitjà de l’exemple, d’allò que Acemoglu i Robinson anomenen cercles virtuosos, on es genera un ambient en què es respecten els valors morals i es percep que es respecten.
Lleixà: Quines condicions hi ha per afavorir aquesta regeneració moral? Un horitzó comú la pot afavorir?
Camps: No tenim un horitzó comú. Tenim drets humans, i hi ha uns universals morals que estan presents en totes les constitucions de les democràcies liberals. Cal desenvolupar aquests valors. I falla el desenvolupament, l’assimilació per part dels legisladors i per part de la ciutadania, reconèixer que ens devem a aquests valors. El respecte mutu és un dels valors que avui més es troben a faltar. I com s’inculca? De moltes maneres: des de la família, a l’escola… Cada agent social el pot inculcar d’una manera diferent, però cal fer-ho. Si ningú no s’ho proposa, ningú no respecta ningú.
Cruz: També és veritat que els diversos sectors ideològics s’han comportat a la seva manera. Molt genèricament, al pensament progressista li han tremolat més les cames: la gent de dretes no té problema a l’hora d’afirmar que té uns valors; la d’esquerres no s’hi s’atreveix.
Camps: Sí, està acomplexada amb aquest tema. Això ho vam viure molt durant la Transició: vam deixar de parlar de moral per parlar d’ètica perquè semblava ser un vocable més neutral, i en l’àmbit educatiu parlar d’educar en valors, al principi, generava un rebuig total. Es deia que no érem responsables d’educar en valors perquè cadascú té els seus, i no és cert.
Cruz: L’esquerra es va apuntar en molts moments a un relativisme babau. No hi ha un fonament absolut, metafísic o transcendental per als valors, però podem dir que hem estat tota la vida acordant valors. Sembla com si ens haguéssim quedat orfes de fonamentació absoluta i aleshores ja no sabéssim què defensar. Tornant a l’educació, passa el mateix amb el concepte d’«autoritat», que el progre de caricatura no triga ni mig segon a afegir que no es refereix a «autoritarisme» quan l’utilitza. I el mateix amb «responsabilitat, que no culpa, que ve de la moral judeocristiana». Estem tan pendents de la contaminació dels vells discursos que no ens hem ocupat de defensar el nostre, el més universal possible, però nostre.
Lleixà: Una vegada vaig sentir a algú dir que el concepte «imperi de la llei» era autoritari perquè contenia la paraula «imperi».
Camps: És clar que és autoritari i és clar que la llei coacciona. Ensenyar moral també és coactiu, fins i tot doctrinari. En un assaig anomenat La crisi de l’educació, de finals dels 60, Hannah Arendt diu que els adults tenim l’obligació de transmetre als més joves una sèrie de conviccions que creiem que són bones. I cal fer-ho tant sí com no. Després ells en faran el que vulguin d’aquestes conviccions, però no ens posem al seu nivell i diguem que les trobin ells mateixos. La dinàmica de l’educació d’avui és que l’alumne ho ha de trobar tot per ell mateix, que cal crear situacions d’aprenentatge. Jo ho vaig viure amb la LOMLOE quan era al Consell d’Estat. I clar, ni el mestre sap què fer amb una llei que li diu aquestes coses, ni serveix per a res, perquè realment hi ha una autoritat, una asimetria entre alumne i professor. No són iguals.
Cruz: L’autoritat és, per dir-ho així, una de les determinacions més democràtiques que hi ha, atès que te l’atribueixen els altres. Un mateix no té autoritat si els altres et veuen com un personatge ridícul: són els altres els que t’estan atribuint una qualitat, un mèrit, una virtut o el que sigui. Així que és obvi que hem de reivindicar l’autoritat en aquest sentit.
Camps: En el capítol dedicat a Felipe González en la sèrie documental La última llamada, Alfonso Guerra diu que en el primer Consell de Ministres quan el PSOE va arribar a la Moncloa algú va preguntar com es votaria, i Guerra va dir que allí no es votava, que allí decidia el president del Govern, perquè hauria estat un caos votar en un espai així. Això podria sonar autoritari, però no ho és, perquè hi ha unes jerarquies que s’han de respectar.
Cruz: Determinades tecnologies han potenciat una mena d’autoritarisme a la baixa. Per exemple, quan he publicat en diaris digitals en què la gent intervé i comenta després el teu article, et trobes a vegades que acabes concedint entitat a algú que potser no la té. Que un premi Nobel pot haver escrit un article, i a continuació algú diu que l’autor del text es creu això i això altre, i li acaba dient el nom del porc. I hi pot haver trenta comentaris, i tots trenta diuen el mateix, tot i que és obvi, des del punt de vista del coneixement, que no és així. A vegades alguns sectors han confós aquestes tecnologies.
En una ocasió, com a portaveu d’Educació al Congrés vaig participar en una taula rodona amb catedràtics de Ciències de l’Educació i un d’ells va afirmar, quan es va plantejar el tema de les pantalles, que el mestre ha de ser un xerpa que acompanyi el nen en el seu viatge. D’alguna manera això titllava d’irrellevant tota la tradició i l’herència rebuda.
Lleixà: Hem comentat molts elements que porten a la desconfiança, des de la tecnologia a l’individualisme i el sorgiment dels col·lectius. És irreversible la desconfiança?
Camps: No, en absolut, no vull ser pessimista, perquè sense esperança no hi ha ètica. L’ètica parla del que hauria de ser i no és. Si comencem dient que som impotents i que no podem canviar res, i que el nihilisme és el nostre lloc de confort perquè no hi ha manera de superar-lo, deixem de parlar d’ètica.
Hi ha molts exemples històrics que mostren la possibilitat de canviar. El progrés de la humanitat ha estat un progrés en termes absoluts, hem millorat moltes coses. Ho demostren exemples com l’emancipació de la dona, també l’abolició de l’esclavitud. La democràcia grega no podia ser més elitista, i només hi podien participar els homes lliures… I, tot i això, se la pren com un principi positiu perquè va començar a tenir sentit parlar del govern del poble.
És l’haver de fer, que no deriva de la concepció de llibertat que tenim tots. La llibertat és la satisfacció dels desitjos individuals amb els límits que imposa la llei: el fet de plantejar les preguntes que formula Kant quan parla d’autonomia moral: «què he de fer?» no és «què em ve de gust?», sinó «què he de fer?». Soc lliure per plantejar-m’ho. Aquesta idea ha desaparegut, i amb la idea la responsabilitat.
Cruz: La ideologia, en el sentit de Marx, és una categoria que ja pràcticament ha caigut en desús. La ideologia no com un conjunt d’idees, sinó com parlem d’ideologia liberal, és a dir, com un engany social organitzat. Hi ha societats que generen una imatge enganyosa de si mateixes. En aquest moment marxià de la ideologia, un dels trets de la ideologia és prendre el que és contingent per necessari. Això ens passa a tots una vegada i una altra: quantes vegades en una realitat sociopolítica determinada ens sembla que això no acabarà mai, i finalment s’acaba. Ara, tal com estem, amb el catastrofisme respecte de la intel·ligència artificial, amb Trump, Milei, ens sembla que anem directes cap a l’apocalipsi. Tot i que també es podria dir: «ep, no empenyeu!».
Jo estic molt d’acord amb el que diu la Victoria. Crec que cal no confondre la il·lusió amb l’esperança. Per descomptat que determinades il·lusions semblen haver caducat (fins i tot de manera gairebé irreversible), però això no significa que no hi hagi esperança. Determinats autors consideren que està mal plantejat parlar d’optimisme i pessimisme, perquè en el fons tots dos són la cara i la creu de la mateixa moneda. Tots dos creuen que estan segurs de com acabarà la pel·lícula. Un creu que acaba malament i l’altre que acabarà bé. No és optimisme o pessimisme, sinó incertesa.
«El respecte mutu és un dels valors que avui més es troben a faltar; si ningú no s’ho proposa, ningú no respecta ningú» (Victòria Camps).
Com que venim d’èpoques d’un cert optimisme, la incertesa té una certa connotació negativa. Tanmateix, incertesa vol dir que la partida està oberta i que no sabem cap a on derivarà. Algú pot pensar que anem cap a l’apocalipsi per la contaminació, però també es pot llegir que la Xina està reduint dràsticament les seves emissions. Potser al final resulta que el capitalisme se les apanya per neutralitzar alguns problemes. No està escrit.
Camps: Però cal proposar-li-ho. En aquests temes, especialment quan es parla d’una moralitat pública, falta el paper de la voluntat. Vivim en un món en el qual les emocions s’han magnificat molt. Són positives perquè motiven a actuar, i el fet de gestionar emocions d’una manera adequada és important. La intel·ligència emocional intenta fer-ho, però no ho ha acabat de fer d’acord amb aquest principi. Llavors, el paper de la voluntat no existeix. Quan diem que una cosa no funciona o que no es fa, ja tenim clar el que volem fer, però falta voluntat política, d’una banda, i també voluntat individual, ja que moltes vegades deleguem uns altres perquè facin les coses.
Cruz: També crec que els sectors ideològics plantegen l’assumpte de manera molt diferent. Ara mateix, solament la dreta té plantejaments totalitzadors de futur. Ens pot semblar espantós, però els té. Trump té un pla, no solament per als Estats Units, sinó per al planeta. Aquesta mena de visions totalitzadores les té la dreta, la qual cosa és paradoxal comparat amb fa unes dècades, quan l’esquerra parlava de les totalitats, i Popper (la dreta) parlava de l’enginyeria social fragmentària. Ara s’ha girat la truita: els que parlen de totalitat són els de dretes, i l’esquerra espera anar canviant petits espais, fer unes polítiques de mínims, perquè encara està aclarint les seves idees, amb una sensació de derrota còsmica.
«Les ganivetades i les travetes que es viuen en un grup parlamentari són un joc de nens comparades amb les que he vist en departaments d’universitat» (Manuel Cruz).
L’esquerra confia que amb una mica de sort el mateix capitalisme s’autodestruirà. No hi ha llibres sobre com posar fi al capitalisme, sinó sobre com acabarà el capitalisme, però no perquè nosaltres hi intervinguem. Aquí, òbviament, cal reivindicar la voluntat i l’acció col·lectiva, és clar, a través dels instruments de la política.
Lleixà: Hem dit que la confiança va per barris, però parlem també de les diferents societats. Com està la confiança en una societat com la catalana, després d’una dècada com la del 2010 amb tanta intensitat política i social? Com està la confiança en societats com l’alemanya –amb l’ascens increïble fins fa poc de la ultradreta–, o en general a Europa o als Estats Units?
«Hannah Arendt diu que els adults tenim l’obligació de transmetre als més joves una sèrie de conviccions que creiem que són bones» (Victòria Camps).
Camps: Hi ha un debat sobre la confiança en societats com la xinesa, on no ha arribat la democràcia liberal. Ivan Krastev i Stephen Holmes han escrit un llibre molt interessant en el qual diuen que la deriva de l’Europa de l’Est, el que està fent la Xina, i la deriva dels Estats Units amb Trump és una refutació de la tesi de Fukuyama que el liberalisme és el final de la història. No ho és, perquè hi ha societats que es desenvoluparan més enllà del liberalisme. Aquests autors consideren que el liberalisme s’està suïcidant, perquè tot i ser el model al qual aspiraven societats com les de l’Europa de l’Est, una vegada cau el Mur de Berlín s’adonen del mal funcionament de les democràcies liberals, de la seva hipocresia i arrogància. L’arrogància de pensar que nosaltres tenim el model i els altres l’han de copiar perquè no n’hi ha cap altre.
A mi això em fa pensar, perquè la Xina no ho ha expressat així, però ha seguit una via que no és la de la democràcia liberal, i no li importa. Va progressant, i potser genera més confiança, perquè quan la gent no té les necessitats mínimes cobertes no vol llibertat, sinó cobrir-les com sigui. I la Xina ha sabut cobrir-les sense recórrer a la democràcia liberal.
Trump és una altra història, però també significa deixar el model del liberalisme i la democràcia tal com es coneixien per fer-ho d’una altra manera. És molt greu, perquè acaba amb la democràcia i amb el liberalisme, que van ser progressos de la societat. El liberalisme de Locke i de Kant no tenen res a veure amb el desenvolupament que es proposa.

Manuel Cruz a Barcelona, novembre de 2025. Fotografies de Jose A. Santos.
Cruz: Un plantejament que em resulta útil per intentar entendre aquest embolic en què vivim: el Mur cau el 89, un moment en el qual un popperià diria que es produeix una gran frustració d’una visió del món. És llavors quan Hobsbawm diu que el segle XX acaba aquí. Jo crec que el segle XXI no comença el 1990, sinó que ho fa el 2008, quan cau el mur del liberalisme. Durant vint anys, del 1989 al 2008, tots assumim plantejaments liberals (o pròpiament neoliberals), per reduir l’Estat al mínim possible, per reduir-ne el control i que la societat s’autoorganitzi.
Això desemboca en el desastre del 2008, quan el capitalisme deixat a la seva sort no s’autoregula. I amb els anys es té la sensació que no podem prescindir de l’Estat, per la qual cosa cert plantejament neoliberal no s’incrementarà. Nancy Fraser també insistia molt en això i posava l’exemple de la crisi del coronavirus, en la qual sense un Estat fort, la gestió podria haver estat un desastre. O com en el cas de la dana a València, el model liberal és clar que no funciona.
Ara bé, hi ha un matís rellevant: no és el mateix la desconfiança que la decepció. En casos com el de Catalunya, hi ha molts independentistes que desconfien dels seus líders i estan decebuts per com ha acabat el procés. Però no renuncien a la idea, perquè no consideren que la proposta independentista hagi estat falsada, sinó que ha estat mal gestionada. En altres casos, com el d’Alemanya, s’estan plantejant una reconsideració a partir d’una decepció per no haver-ho fet bé. Penso en la gestió de la immigració. Hi ha sectors de l’esquerra que continuen mirant al sostre, però altres es pregunten què ha passat, i com a mínim es constata un error. El cas és que quan un error no es reconeix genera molta confusió en una societat.
Camps: És clar, a més la visió des de la política és que reconèixer-ho és dolent perquè la societat es desconcerta i recrimina l’error. No és veritat, perquè reconèixer els errors és positiu, com quan Obama va dir, en anar-se’n, que potser s’havien equivocat, en adonar-se que van quedar coses en l’aire i potser no tota la gestió havia estat bona. Aquest reconeixement és decepció, i la decepció genera desconfiança, perquè la gent veu que no es pot fiar dels governants. En realitat, la desconfiança ve d’un engany: un Estat del benestar que no funciona, per exemple.
Doncs aquesta desconfiança es pot recuperar reconeixent que hi ha hagut errors i veient com es poden esmenar. Si no reconeixes l’error i et quedes en el pessimisme nu i cru, tornem al que dèiem abans.
Això [el reconeixement de l’error] només es fa en situacions molt concretes. L’apagada va estar ben gestionada, perquè va durar poc, però d’entrada van dir que no podien determinar què havia passat. Es va prioritzar fer l’informe i estudiar bé el cas abans de donar-se la culpa els uns als altres. I això la ciutadania ho accepta bé.
La pandèmia també es va gestionar bé, i van ser uns anys de confiança: en l’Estat, en la ciència, en els polítics. Era un tema de salut pública i s’havia de tenir en compte que si calia confinar-se, ens havíem de confinar tots, i que si ens havíem de vacunar, ho fèiem tots també. Es pot fer, però si per fer-ho cal tenir por, com en la pandèmia, o hi ha d’haver una situació molt catastròfica, no és tampoc la manera de funcionar…
Abans deies que els electors voten sense saber què voten, perquè no es llegeixen els programes. Una de les coses que he trobat a faltar en la política és la rendició de comptes. Els grups parlamentaris fan memòries d’activitat parlant de les preguntes, les lleis i les iniciatives que s’han dut a terme, però no revisen el compliment del programa ni les raons de l’incompliment. Això és transparència, i és fonamental.
Cruz: Quan els partits no obtenen majoria absoluta entren en el capítol de les negociacions, i durant les negociacions entren en el capítol de les renúncies. Una qüestió que els partits eviten costi el que costi és jerarquitzar les renúncies que estan disposats a fer. Qui planteja una oposició frontal a alguna cosa (per exemple, l’amnistia) com si fos una línia vermella, si després es tira enrere, deixa perplex l’electorat. Una altra cosa és dir que es crearan 600.000 llocs de treball i finalment només se’n poden crear 300.000. Es genera una certa decepció, però no és el mateix. I poso aquest exemple pensant en Felipe González, perquè ell va poder continuar traient majories absolutes durant un temps perquè no és el mateix prometre 900.000 llocs de treball que prometre l’OTAN. Una part del seu electorat veia l’OTAN com una línia vermella, i després va haver de fer el referèndum com una manera de retre comptes.
Per això, el problema actual és que no queda clar què és renunciable i què no. Hi ha gent que accepta disciplinadament que es traspassin línies vermelles com l’amnistia. Hipòtesi: suposem que aquest mateix govern progressista s’ha d’aliar amb un partit de fortes conviccions catòliques per governar, i aquest partit li exigeix abolir certes lleis feministes. També hi renunciaria?
Retre comptes és explicar això, i no acabes mai de saber si és per una qüestió tacticista o bé per una qüestió de fons. No tenim clara quina és la jerarquia de les coses més importants. És clar que el programa de màxims no es pot aplicar, però què és per a cada partit el que defineix l’essència de la seva proposta?
Una última cosa del que comentàvem pel que fa a no saber què es vota. Hi ha una manifestació del fet de no saber què es vota: el vot de càstig. És decebedor des del punt de vista ciutadà, perquè s’entén que vulguem castigar, però hauríem d’aprofitar el vot per a una altra cosa, perquè serveixi per a alguna cosa. El vot de càstig és un símptoma d’empobriment de la política.
Camps: És un vot de despit, una actitud que s’hauria de controlar.
Lleixà: Posen el cas de la pandèmia com a situació de confiança en molts elements, també a Europa. En canvi, en altres crisis que s’han produït des de la pandèmia, Europa no ha estat font de confiança. Què podem esperar d’Europa en aquest sentit?
Camps: Pel que fa a això tenim una idea poc concreta d’Europa. Sembla que la Unió Europea ens afecta poc, però no és veritat. Fa poc ha fet l’efecte que des d’Espanya s’ha demanat que Europa solucioni el problema de l’habitatge, i Europa va bé per a aquestes coses, però el tema de l’habitatge és molt local, i no és Europa la que ho ha de resoldre.
Jo m’he dedicat bastant al tema de les cures, en el qual s’hauria de revitalitzar més la política i les potencialitats dels ajuntaments. En els ajuntaments no hi ha tanta polarització, tret d’alguns casos, perquè l’alcalde es deu més a la gent, i en la majoria dels municipis coneix la gent. Un tema com el de l’envelliment i l’atenció a les persones grans de cada ciutat es veu d’una forma diferent. Les sinergies que hi pot haver entre diferents institucions de cada ciutat també són diferents.
Europa ens ajuda a pensar els temes i posa la macroregulació, però el desenvolupament és responsabilitat nostra i són els governs locals els encarregats de generar confiança (i els que, per la proximitat, ho tenen més fàcil).
Cruz: Una cosa molt important d’Europa, a escala planetària, és que l’invent de l’Estat del benestar és només europeu. Aquí hi ha un valor que hem de defensar. També està bé tenir una mirada europea (o global), perquè ajuda a calibrar adequadament els problemes. Tenim certa tendència a considerar que el que ens passa aquí és una cosa molt greu que només té lloc aquí, però després llegim la premsa o viatgem i veiem que els problemes es reprodueixen en molts altres llocs. I això ajuda a identificar quins problemes són estructurals, no d’Espanya, sinó d’una mena de societat.
La teva referència als ajuntaments m’ha recordat una anècdota. Fa uns anys participava en una tertúlia a Catalunya Ràdio. Estava preocupat pels problemes municipals i en sortir de la tertúlia li vaig preguntar a una tertuliana involucrada en el món local què significava ser nacionalista en el pla municipal. La seva resposta va ser que ja li agradaria saber-ho. És veritat que l’independentisme va néixer en els municipis, perquè van aprofitar el moment, però els veïns no reclamen la independència a l’Ajuntament, perquè no és a les seves mans. Reclamen serveis.
I per no perdre de vista l’escala europea. Et permet reconèixer la qualitat d’aquests problemes. A vegades, per raons tacticistes, alguns volen traslladar la imatge que Espanya és un lloc espantós, però amb dades i perspectiva podem plantejar més adequadament els problemes.
Camps: Hi ha un llibre molt interessant de Benjamin Barber titulat If mayors ruled the world i traduït al català. Veiem l’exemple del nou alcalde electe de Nova York, però podem trobar-ne molts més a prop de casa. En ambients més reduïts, i amb voluntat de fer-ho, fins i tot sense competències ni recursos, es poden obtenir bons resultats.






























































































