Una llibreria del centre de Barcelona, una de barri i una del Vallès

Abril és mes de llibres i de llibreries. El llibre imprès, tal com el coneixem des de fa segles, es manté viu i disposat a continuar donant guerra. La revolució digital i l’arribada de l’e-book va fer pensar que el paper tenia els dies comptats, però l’electrònic tampoc no s’ha anat imposant com s’augurava. Política&prosa ha volgut copsar l’estat de salut de les llibreries i de la lectura en una conversa amb tres llibreters independents. Són perfils diferents, tant des del punt de vista generacional com per la seva ubicació en el territori.

Josep Cots obre Documenta el 1975, a la Rambla amb Cardenal Casañas, i el 2014 es trasllada a Pau Claris, al centre de l’Eixample, moment en què Èric del Arco pren el relleu i Cots comença a jubilar-se. Ara continua sent copropietari i hi manté una estreta vinculació. Però fora del centre de Barcelona hi passen coses diferents: quan Fe Fernández funda L’Espolsada a les Franqueses del Vallès no hi ha cap altra llibreria al poble. És l’any 2007 i ella no sap que poc després haurà de batallar amb la crisi econòmica. Per la seva banda, Xavier Vidal comença el 2013 l’actiu i innovador projecte de la Nollegiu, al centre històric del barri del Poblenou. Sis anys després s’estén al barri del Clot, preservant el mateix estil, i posteriorment, el 2023, a Palafrugell.

Mantenir una llibreria independent es converteix en una lluita diària. Els índexs de lectura són sensiblement baixos, i, segons les darreres dades publicades, de la meitat dels títols que arriben a una llibreria no se’n ven cap exemplar. Falten polítiques públiques per a fomentar la lectura, alhora que es fa inevitable la comparació amb França, país on sempre hi ha hagut una clara protecció al llibre i a la cultura.

Es van obrint noves llibreries, però el cicle de la vida fa que se’n vagin tancant. Tanquen perquè no hi ha continuïtat o recanvi generacional, però també perquè els preus de compra o de lloguer dels locals es disparen. A la zona més central de l’Eixample barceloní hi trobem una generosa i diversa concentració, que inclou tant les de nova creació com les establertes des de fa anys. N’hi ha d’independents i n’hi ha que pertanyen a cadenes reconegudes. I es fa patent un fenomen nou: el d’empresaris que han muntat llibreries destacades, potser no tant per fer diners, com per adquirir prestigi.

 


 

Política&prosa: Fa uns anys, quan hi va haver un degoteig de tancament de llibreries al centre de Barcelona, es va témer que s’aniria empitjorant. En canvi, el procés sembla que s’ha revertit. Fins i tot s’ha començat a anomenar «illa literària» la zona de l’Eixample on ara hi ha una àmplia concentració. No obstant això, hi ha veus que consideren que s’està sobredimensionant. Vosaltres com ho veieu?

Josep Cots: Aquest fenomen de concentració de llibreries al centre de l’Eixample no sorgeix per una política concreta. És més per atzar. Fa uns quinze anys hi va haver una crisi de llibreries per diversos motius. Van coincidir tres o quatre factors que van trasbalsar el sector. Havia arribat la revolució digital i el llibre electrònic semblava que s’ho havia de menjar tot. La ciutat va començar a canviar, en part pel fenomen del turisme. I tot això va coincidir amb una crisi natural, i les llibreries com molts altres tipus de negoci, acaben morint, generalment per edat dels qui la porten, si no hi ha relleu.

Quan el 1975, en Ramon Planas i jo vam decidir fundar Documenta, primer de tot vam anar a veure les llibreries que hi havia. I les importants de Barcelona estaven totes entre el Cinc d’Oros i la plaça de Catalunya, i alguna més avall de la Rambla. És a dir, que les coses tampoc no han canviat tant. Vam trobar dos locals que ens agradaven, l’un a Rosselló i l’altre a la Rambla, a Cardenal Casañas. I vam triar la Rambla perquè aleshores la Rambla era el centre de la ciutat.

Les llibreries pleguen perquè s’esgota el llibreter. Jo, en lloc de tancar, vaig fer una transició i un salt endavant, en contra de tothom, començant per la meva dona. I sobre els factors que abans esmentava relacionats amb el món digital, el llibre de paper ha anat resistint i el llibre electrònic no dic que sigui un fracàs, però no ha estat el que semblava. I s’ha de destacar que a Barcelona també hi ha hagut un fenomen nou, que potser és únic, i és que els milionaris munten llibreries.

«Abans, a la majoria dels barris i ciutats de comarques hi havia les papereries-llibreria. Quan s’obria una llibreria-llibreria, quasi es plantejava com una acció política» (Vidal).

Xavier Vidal: Com diu Cots, fa anys ja hi havia tota una zona central on es concentraven les llibreries. Tu i jo, Josep, som de generacions diferents. Jo vivia al Guinardó, i quan sortia de l’escola, amb els amics baixàvem a la Rambla que, efectivament, aleshores era el centre de Barcelona. Era una altra època. La gent anava a comprar al centre. Per tant, era al centre on s’havia d’obrir una llibreria. I als barris, què hi teníem? Doncs les papereries-llibreries, que han prestat un servei fenomenal, però oferien el que oferien. I en general, tret d’algunes excepcions, no hi havia res més. I a la majoria dels pobles i ciutats de comarques passava el mateix. I quan s’obria una llibreria d’un altre estil, és a dir una llibreria llibreria, quasi es plantejava com una acció política.

PUBLICITAT
Advertisement

A partir de l’anàlisi que fas, jo crec que s’ha produït un fenomen d’extensió. En un determinat moment, a partir de la crisi del 2008, és cert que van tancar moltes llibreries, però també en van obrir d’altres. Jo sempre dic que llibreries com L’Espolsada de la Fe, a les Franqueses del Vallès, o A peu de pàgina, de Sarrià, són heroiques, perquè decideixen obrir amb unes determinades perspectives de venda i de lloguer i, de cop i volta, tot cau i es transforma.

En el cas de Barcelona, considero que l’anomenada «illa literària» és fictícia. Si jo, que no soc milionari, vull obrir ara mateix una llibreria al centre, és impossible. No puc llogar ni comprar un local a causa dels preus. I, en el cas que tingués els diners per comprar-lo, l’amortització seria a cent anys vista. Per tant, què s’obre en el centre de Barcelona? Doncs s’estan obrint llibreries per part de milionaris i per part de cadenes. Els milionaris han vist que hi ha un invent, que és el millor invent de la humanitat, que és el llibre, i que dona un prestigi enorme. Sobretot, els dona molt prestigi. Això sí, les llibreries que munten són «molt boniques» i val a dir que també hi trobo parts positives. Entre altres coses, aquests empresaris milionaris aconsegueixen portar a la ciutat gent que fins ara només la portava el CCCB. I, per tant, l’ampliació de presència d’autors és més àmplia i més interessant. Això és positiu. A part, la promoció de determinats llibres la paguen ells.

Fe Fernández: Crec que tot això distorsiona el que és en realitat el món de la llibreria. A les nostres llibreries no et pots sostenir amb xifra de pèrdues durant anys, com es deuen poder sostenir aquests milionaris. També és veritat que la gent de diners es permeten obrir llibreries «molt boniques», que són el tipus de llibreries que, si vens de visita a la ciutat, t’agraden i que són les que t’agradaria trobar en altres ciutats quan viatges. Però, en el fons, també crec que això pot ser una bombolla, perquè aquesta gent, avui posa els diners aquí i arribarà el dia que potser dirà, ja no puc assolir més pèrdues i ara els trec d’aquí i els poso en un altre cantó que em rendeixin més.

p&p: Quina és la visió des de la perspectiva de les Franqueses, o d’altres poblacions i ciutats metropolitanes, tenint en compte que Barcelona està molt a prop i hi pot haver una tendència a desplaçar-s’hi per comprar llibres? La gent va a Barcelona a comprar o es queda principalment al seu territori?

«La gent jove expulsada de Barcelona pels preus dels habitatges s’estan convertint en els nous usuaris de llibreria a les Franqueses del Vallès» (Fernández).

Fernández: Jo estic en un lloc que és una mica el Far West. Ara hem arribat a vint mil habitants, o sigui, que ja ens podem considerar una ciutat petita. Però una ciutat molt disseminada geogràficament, perquè hi ha diferents nuclis de població, amb zones rurals on encara hi ha gent que viu de l’agricultura. Però, alhora, aquesta situació m’ha permès marcar una mica la línia de la llibreria, perquè tampoc no hi tinc cap altra competència allà. La competència més directa és Granollers. Jo vaig obrir una llibreria en un lloc on no es podia comprar llibres si no se sortia del poble. Ni a la papereria en venien. Res. Hi havia un buit absolut.

 

Xavier Vidal, Fe Fernández i Josep Cots a Barcelona el febrer de 2026. Fotografies de Jose A. Santos.

Xavier Vidal, Fe Fernández i Josep Cots a Barcelona el febrer de 2026. Fotografies de Jose A. Santos.

 

Per altra banda, moltes poblacions del Vallès estan sent lloc de rebuda de la gent expulsada de Barcelona pels preus dels habitatges i això ha afavorit L’Espolsada. Ens trobem amb una població en augment de parelles joves amb criatures que s’han convertit en nous usuaris. Perquè els habitants de sempre de les Franqueses estaven habituats a anar a comprar llibres a Granollers i, en canvi, els nous que s’han incorporat aprofiten tot el que els poses al costat de casa. La tendència és la de consumir al mateix poble o ciutat petita on vius. Hi ha molta gent que viu a les Franqueses i que treballa a Barcelona i, en part, consumeix a Barcelona; però també és veritat que hi ha hagut una pandèmia, una crisi, que cada cop es teletreballa més i que hi ha gent que es desplaça per a treballar i surt de la feina només amb ganes de tornar a casa.

I tot això de Barcelona, vist des de fora m’espanta una mica. Perquè conec les llibreries de barri i la feina que fan. Si tu vols, la concentració del centre pot donar un prestigi, perquè es tracta de llibreries ben muntades, però els que som a dins sabem quina és la realitat de la llibreria. Distorsiona una mica i em fa patir la manera com poden anar resistint totes. Es tractaria de trobar un equilibri.

p&p: Hi ha llibreries especialitzades en temàtiques concretes, des de viatges, esports, tècnica o novel·la negra, però també, dins de la no-especialització, com és el cas de vosaltres tres, a les vostres llibreries s’estableixen unes preferències. A l’hora de prendre decisions com, per exemple, si més narrativa o més assaig, influeix el gust literari de la llibretera o llibreter?

«Quan va arribar la revolució digital es creia que el llibre electrònic s’ho havia de menjar tot. Vist amb el temps, el llibre en paper ha resistit i el digital no dic que sigui un fracàs, però tampoc no ha estat el que semblava» (Cots).

Vidal: Recordo que fa anys la Montse de la Llar del Llibre de Sabadell em va dir que jo no tenia novel·la romàntica o novel·la històrica. Li vaig contestar que no en tenia bàsicament per dues raons: una, perquè no m’hi cap, i l’altra, perquè a mi personalment no m’agrada i no en sé. I per vendre llibres s’ha de saber què vens. Crec que és fonamental el coneixement sobre el que tu tens a la llibreria, sense menystenir allò que no t’agrada –amb el benentès que si algú ho demana, doncs l’hi portes. Però la Montse de Sabadell em deia: «Això tu ho pots fer perquè estàs a Barcelona. Si una persona ve a la teva llibreria amb la urgència d’un llibre concret i no el tens, el pot anar a buscar en un altre lloc. A fora de Barcelona s’ha de tenir més diversitat a la llibreria perquè hi ha menys oferta al teu costat».

Com que jo em moc entre Barcelona i Palafrugell, això també em dona visions diferents. Quan vaig muntar la llibreria de l’Empordà em vaig adonar del canvi en relació amb el servei que pots prestar si ets a Barcelona o bé ets a fora. A les Franqueses o a Palafrugell potser hi ha gent que no té altre accés immediat que la teva llibreria, per tant, has de tenir de tot. Després a les estanteries o a l’aparador ho pots plantejar segons les preferències que vulguis.

Fernández: Efectivament. Si ets fora de Barcelona has de tenir una voluntat de servei més àmplia. Has de tenir una mica de tot, perquè la gent sàpiga que, si en aquell moment no ho tens, ho podràs demanar i ho podràs tenir amb una certa rapidesa. Si t’especialitzes, per exemple, en assaig o pensament i només ofereixes això, potser hi ha gent que no entrarà a comprar. Perquè no marxin, has d’oferir. El que no pots és perdre la teva identitat com a llibretera. Si tens una mica de tot, depèn com ho col·loques i com ho posiciones, també mostres una identitat pròpia.

Cots: I dins de la no-especialització, cada llibreria pot tenir especificitats concretes. No estar especialitzada en una temàtica concreta no vol dir que totes hàgim de ser iguals. La personalitat de la llibretera o del llibreter també influeix i també marca. Aquí som tres i cada una és diferent.

Vidal: A mi hi ha una altra cosa que em preocupa i que crec que va més enllà. Estic una mica preocupat pels efectes de la gentrificació. Una gentrificació que ja no només és al centre de Barcelona. Està passant al Poblenou, a Gràcia i a altres barris. Però al Poblenou molt especialment. Està arribant un tipus de públic, expats o anomena’ls com vulguis i que les polítiques públiques mateix estan promocionant. Ja no es tracta del turista, perquè nosaltres som turistes també quan anem a altres ciutats del món i visitem les llibreries, i de vegades comprem. Està molt bé que vinguin alemanys, britànics, austríacs o nord-americans a treballar. Però el problema és que aquest perfil de gent viu pràcticament tancat en el seu món. Molts teletreballen. Només es relacionen entre ells. I apliquen un imperialisme lingüístic en el tema de l’anglès que fa feredat.

I quan tens fenòmens així al teu barri, un es pregunta, per què vaig obrir una llibreria? A mi no només m’agrada llegir, sinó que m’agrada compartir les lectures. La nostra experiència mateix ens diu que els tres que estem aquí hem anat creant una comunitat al voltant de les nostres llibreries. I ara em trobo que tinc clients amb els quals havia creat comunitat que estan sent expulsats del barri pel preu de l’habitatge.

Cots i Fernández: És que crear comunitat és dels aspectes més bonics de tenir una llibreria. Els llibreters donem conversa a la gent que ve a comprar, comentem els llibres, aconsellem. Això és el que dona sentit als llibreters.

Cots: Encara que la gentrificació a les grans ciutats és un fenomen mundial…

Vidal: Sí, però quan això passa al teu entorn em torno a preguntar per què tinc una llibreria?

Fernández: La pregunta que es fa el Xavier és oportuna. Perquè una cosa és una llibreria i una altra cosa una botiga de llibres. Tens la llibreria perquè t’agrada el contacte amb el lector, d’alguna manera saps les vides dels teus clients, els clients et descobreixen coses… Això és meravellós… Si arribés un moment en què només hagués de despatxar o fer un servei mecànic, per a mi deixaria de tenir sentit tenir una llibreria.

Quan vaig obrir L’Espolsada a les Franqueses, el 2007, la llibreria que tenia més a prop i de la qual jo mateixa era clienta era La Gralla de Granollers. La Gralla era aquell model que van obrir en ple franquisme a capitals de comarca, que en alguns casos eren cooperatives, amb una actitud molt militant i que van fer una bona feina. El que passa és que han anat tancant. La Gralla és de les poques que sobreviu. Recordo quan vaig començar a fer clubs de lectura i activitats al voltant del llibre, que a La Gralla no feien res de tot això. I em deien que fer tanta activitat suplementària era molt matat. Vull dir amb això que fa uns anys no es donava tant aquesta necessitat de muntar activitats al voltant del llibre. He entès que promoure comunitat és un dels principals motius pels quals tinc la llibreria.

Vidal: I atents a les dades que va donar la Confederació Espanyola de Gremis i Associacions de Llibreters (CEGAL) al 27è Congrés de Llibreries que es va celebrar a València: el 49,4 % dels llibres que es publiquen a tot l’Estat no aconsegueixen vendre ni un sol exemplar. És a dir, entren a la llibreria i la meitat surten sense vendre’s. Sense vendre’s mai enlloc. També van assenyalar que només el 4,5 % dels títols que es posen al mercat venen més de 100 exemplars.

Fernández: Quan vaig conèixer aquestes dades vaig pensar que si d’un llibre en català n’hem aconseguit vendre 80 exemplars a L’Espolsada de les Franqueses, és moltíssim. I les dades també posen en valor el que fem a les llibreries. De vegades penses, d’aquest llibre només n’he venut tres o quatre exemplars. Però són molt importants aquests tres o quatre exemplars quan coneixes com està el panorama.

PUBLICITAT
Barcelona Districte 4.0. Anticipem el què, el com i l'on de la reinvenció

Vidal: Jo voldria posar el focus en un altre aspecte. El llibre té un prestigi. La literatura té un prestigi. Les llibreries són vistes com alguna cosa bonica. Quantes vegades hem sentit a dir que tenir una llibreria és tan bonic!… Però el que no suporto és veure com molta gent de l’àmbit públic cultural va dient que les llibreries són tan boniques i tan importants i, en canvi, t’adones que no presten el suport que haurien de prestar. Per exemple, una cosa tan senzilla com comprar llibres a les llibreries per a les biblioteques. Això no es fa, encara que hi hagi algunes excepcions. Jo no vull subvencions. El que vull és que em comprin llibres.

Perquè un dels grans problemes que ara tenen les llibreries és que o ets propietari del local o cada cop es fa més complicat mantenir els preus dels lloguers. Al centre, com hem dit, ja és impossible, però als barris també està passant. Aquí estem lluny de les polítiques culturals de França, on es compren locals perquè s’hi instal·li cultura o galeries d’art. I jo dic, si vostè no fa res, deixi de dir que les llibreries són tan importants i tan boniques.

Cots: Això sobre el bonic que és tenir una llibreria tampoc no ho suporto. Una llibreria és una cosa quotidiana. El llibre no és una cosa extraordinària. El llibre és –o hauria de ser– com les sabates o com les bledes. Quan a Documenta estàvem a la Rambla, hi havia gent que arribava els dissabtes amb el cistell de la compra de la Boqueria. Em deixaven el cistell ple de verdures mentre miraven quin llibre triaven i el comentàvem plegats. Era una conjunció perfecta. Els llibres amb les bledes del sopar. El llibre no és una mística, el llibre és un objecte quotidià.

El problema bàsic al voltant de la fragilitat de les llibreries és que en aquest país es llegeix molt poc. Per exemple, a França, d’una novetat de l’Amélie Nothomb, que és una escriptora comercial, però no és tampoc de grans masses, se n’imprimeixen cent mil exemplars. És brutal. I l’Emmanuel Carrère del seu últim llibre, que es pot considerar difícil de llegir, n’ha venut tres-cents quaranta mil a França. Ja sabem que a França s’ha llegit sempre molt més que aquí, però dades com aquestes no són ni proporcionals.

El problema de fons és que en aquest país no es llegeix i que no hi ha bones polítiques per fomentar la lectura. I els grans plans de foment del llibre i de la lectura que es promouen són això grans plans, però sense resultats.

«Per vendre llibres s’ha de saber què vens. És fonamental el coneixement del que tu tens a la llibreria, això sí, sense menystenir allò que no t’agrada» (Vidal).

Vidal: Però una cosa és el llibre i l’altra és la lectura. El llibre està vinculat a la indústria i a una activitat econòmica. I la lectura està vinculada al fet cultural que crea la base associativa, la base comunitària… està vinculada a una cosa molt més profunda. Un pla de foment de la lectura no és un pla de foment del llibre. I des de les institucions ho acostumen a vincular.

La pregunta fonamental és: Què hem de fer perquè la lectura sigui una activitat o hàbit extensible a totes les edats? Les polítiques de foment de la lectura passen per les criatures, però s’haurien de promoure per a totes les edats i tots els ambients.

p&p: I quines polítiques de foment de la lectura creieu que s’haurien de promoure, tant per a criatures com per a gent més gran?

Fernández: Crec que només canviant algunes polítiques concretes ja podríem anar millor. Per exemple, el paper que feien les biblioteques en el foment de la lectura s’està pervertint. La Biblioteca de les Franqueses té un petit pressupost per a compres directes i la majoria de llibres que em van demanar són best-sellers dels grans grups editorials. I vaig pensar, anem malament si la biblioteca del poble em porta aquesta llista, que, per una banda, no tindrà cap incidència a la meva llibreria, perquè jo no els tinc aquests best-sellers i els he de demanar, però, per altra banda, pensava una mica alarmada: aquests són els llibres que la biblioteca recomana?

 

Xavier Vidal, Fe Fernández i Josep Cots a Barcelona el febrer de 2026. Fotografies de Jose A. Santos.

Xavier Vidal, Fe Fernández i Josep Cots a Barcelona el febrer de 2026. Fotografies de Jose A. Santos.

 

Cots: Quan parlo del foment de la lectura també parlo d’aprendre a llegir. De saber llegir, no de desxifrar lletres. Una de les coses que m’he adonat els últims anys és que a la llibreria hem perdut un sector de públic important, que són els estudiants universitaris. La majoria dels llibres que s’aconsellaven a les facultats s’han deixat d’aconsellar. Els estudiants van començar tenint un PDF del llibre. Ara ni això: tenen en el PDF un resum de 20 pàgines. Per tant, a la Universitat ja no s’aprèn a llegir. Si faciliten el resum fet, l’estudiant ja no pot pensar i decidir: això és palla i això no; això m’interessa, o no. T’ho donen tot fet. Aprendre a llegir és feina. I crec que a la Universitat s’ha deixat d’ensenyar a llegir, a copsar.

«A Barcelona hi ha un fenomen nou, que potser és únic, i és que els milionaris munten llibreries al centre de l’Eixample» (Cots).

Vidal: Hi ha tota una generació per a la qual l’hàbit de la lectura no forma part del seu imaginari. Però tot i així no deixo de perdre l’optimisme. M’he trobat a la llibreria gent de 35 o 40 anys que agafen un llibre i retornen a la lectura. Potser perquè, en algun moment de la seva vida, havien llegit.

Fernández: És molt important haver llegit de petit. Per això les polítiques de foment de la lectura de cara a les criatures crec que són de les més necessàries. I aquí voldria tornar a destacar la importància de les comunitats a les llibreries. Els clubs de lectura, que majoritàriament estan integrats per dones, poden servir com a catalitzador d’interessos per a altres tipus de literatures que abans no s’havien tastat. Però també existeixen clubs de lectura per a infants i adolescents. A L’Espolsada estan tenint un rendiment extraordinari. Els professors de l’institut em diuen que entre els seus alumnes es nota els que assisteixen al club de lectura i els que no.

Vidal: Hi ha una altra cosa que em sulfura bastant: el govern de la Generalitat té una petita partida de subvencions a les llibreries a través del departament de Cultura, i que fa poc han ampliat a quasi un milió d’euros per organitzar activitats o per comprar ordinadors o estanteries, però això repartit per totes les llibreries que hi ha al país són escorrialles. I, paral·lelament, el Departament té dues partides, una de 3,6 milions d’euros per a comprar llibres directament als editors en català i 600.000 euros per comprar llibres a través de fires. Estem parlant de 4,2 milions d’euros del pressupost de la Generalitat que se salta la cadena de valor del llibre i se’n va directament als editors. Quan ho esmentes, els editors naturalment diuen, això no m’ho toquis.

Jo el que dic és que aquests llibres s’haurien de comprar a través de les llibreries. Per tant, jo no vull subvencions per comprar estanteries, jo el que vull és que les biblioteques i les escoles comprin a les llibreries, que es respecti la cadena de valor del llibre. I la mateixa administració no ho fa. I unes noves polítiques públiques també haurien d’aconseguir que biblioteques i llibreters anéssim més d’acord, sobretot a barris i a poblacions mitjanes, on hi pot haver intercanvis propers. Si llibreries i biblioteques ens intercanviem dades tots hi sortirem guanyant. Les biblioteques tenen les dades dels llibres que presten i per tant jo puc saber què està llegint la gent al meu entorn. Alhora, la biblioteca pot saber què és el que jo estic venent i, per tant, quins són els llibres que ha de tenir per atendre la comunitat. I aquest diàleg entre llibreries i biblioteques és inexistent.

Cots: Jo tinc un somni. I aquest somni és una mena de pacte nacional o pacte de país pel foment de la lectura. Cadascú que llegeixi en la llengua que vulgui. Però l’important és fomentar la lectura i llegir.

Fernández: L’escola juga un paper molt important. Ara està establerta mitja hora de lectura diària a les classes. Però tornem a fer les coses a mitges. Aquesta mitja hora de lectura ha de ser autèntica. No pot ser que mentre les criatures llegeixen, el professor aprofiti per corregir o fer altres coses. És una molt bona idea, sempre que se li doni el valor que té. Quin missatge estem donant als alumnes si mentre ells llegeixen el professor ni s’hi fixa? No dic que ho facin tots els professors, però sabem que succeeix. Això és fomentar la lectura? Ens emmirallem en fórmules establertes a determinats països, però després aquí ho apliquem a la nostra manera.

p&p: Quines perspectives observeu a curt i mitjà termini per a les llibreries i per a la lectura? Es pot pensar que, si s’han superat envestides prou importants, el futur podria ser més optimista, malgrat que en aquest país es continuï llegint molt poc?

Vidal: Crec que, ara mateix, per a les llibreries que no tenen musculatura financera i no disposen de local en propietat, el futur és complicat.

«Una cosa és una llibreria i una altra cosa molt diferent una botiga de llibres. Si tens una llibreria és perquè t’agrada el contacte amb el lector» (Fernández).

Cots: Hem dit que la meitat del que es publica no es ven, però és important que la llibreria tingui una línia, i que sigui fidel a aquesta línia. Això farà més forta la llibreria. Has de tenir una mica de tot, però seguint la línia que t’has pogut marcar i que et dona identitat pròpia.

Fernández: Per a mi hi ha coses que no són literatura, que només són productes que tenen forma de llibre, i aquests productes no travessen la meva porta. Distingir això és important per a una llibreria i manté la seva identitat. Valoro moltíssim la bona literatura infantil, que no s’ha de confondre mai amb els llibres d’autoajuda per a les criatures, que també n’hi ha. Confio en els clubs de lectura infantils i juvenils com a foment de la lectura. No n’hi ha gaires, però cada cop en som més.

Cots: La vida és dura. Has de navegar sovint a contracorrent. No és que siguem pessimistes. Veiem els problemes que hi ha.

Vidal: Hi ha dificultats. Però avui, en qualsevol comerç, tot és dificultós. I nosaltres som un sector que, com es diu, tenim una mala salut de ferro.