Des dels anys 70 del segle passat vivim en un replegament ideològic, polític i cultural que ens ha fet anar abandonant el sentit de col·lectivitat per tal d’entregar-nos a la individualitat. El neoliberalisme econòmic i la revolució conservadora en l’àmbit polític hi van tenir molt a veure, com també un cert esgotament d’allò que anomenem el model social europeu. Del cicle de Keynes al cicle de Hayek, de Willy Brandt a Margaret Thatcher. Però la dinàmica individualitzadora i l’abandó de qualsevol projecte polític de transformació també té a veure, i no és casual la coincidència, amb la mudança de part de l’esquerra filosòfica, dels grans intel·lectuals que marquen tendència, de les posicions emancipadores cap a la renúncia i conformisme del pensament postmodern.

La pinça ultraliberal i del postestructuralisme fan que s’imposi la subjectivitat, la crítica a la Il·lustració i el consum com a gran projecte de vida. L’antic subjecte històric pel canvi, la classe obrera, semblava disposada a conformar-se a poder participar en la festa del consum i de tenir un cert nivell de propietat. Aquesta nova esquerra, que diu no tenir ni ser possible un projecte emancipatori en el que és social i econòmic, troba en el concepte de «diversitat» la nova pedra filosofal. Així, és possible convertir la nostra individualitat en una aparent lluita política a través d’activisme social en pro de la defensa de les víctimes i de les microcultures que s’aniran proposant. A aquest nou narcisisme induït el complau la diversitat, però ara detesta el que és col·lectiu. Fuig d’estudi obviant el conflicte de fons per immiscir-se en el que és específic.

La Il·lustració va fer possible la victòria del liberalisme i de la burgesia sobre el món desfasat de l’absolutisme i l’Antic Règim al segle XIX. Però també el segle de la raó i les seves conseqüències revolucionàries i emancipadores faciliten el sorgiment del moviment obrer i els socialismes. La modernitat obre un període d’esperança per als homes, convençuts que la preocupació i l’acció col·lectiva els obren les portes a un futur millor. El reaccionarisme i la defensa del subjectivisme actuaran contra una pulsió que, en molts moments, és dominant.

PUBLICITAT

Frustració i nihilisme

A la segona meitat del segle XX, el postmodernisme significa un interès de girar full perquè no es veu ni possible ni desitjable portar a terme el gran objectiu de progrés de la modernitat. S’accepta que no serveixen les explicacions totalitzadores i ni tan sols se les creu desitjables en la mesura que, sembla, es fonamenten en una raó que fàcilment deriva cap al totalitarisme i que encotilla els individus. La postmodernitat, de fet, no proposa res de comparable al moviment anterior. És desencant, frustració, nihilisme i, això sí, alliberament del desig.

El camp cultural i políticament «progressista» va anar sent ocupat per un pensament que, justament, parteix de la negació de la concepció il·lustrada del «progrés».

El trencament amb la modernitat es considera dins la lògica cultural que emana d’un capitalisme tardà que ha demostrat una immensa capacitat de reproducció i d’integració de tota mena de variables. Un context històric de globalització del capital, de desplaçament de la producció industrial i de terciarització de l’economia. Uns anys en què s’inicia l’hegemonia d’una activitat financera que s’emancipa de la seva funció d’instrument de l’economia, per tal de convertir-se pròpiament en un sector econòmic per si mateix. Uns fluxos de diners que travessen les fronteres nacionals de manera immediata i que tindran en el sorgiment de la informàtica i després d’internet els seus grans avaladors i multiplicadors. El diner deixa de ser un dipositari de valor per convertir-se en una mercaderia amb la qual especular, passa del material a un instrument abstracte. No hi ha res més postmodern que els productes financers complexos, incomprensibles per al gran públic, que desenvolupa la banca desregulada a partir dels anys 90.

Els pensadors que configuren, en un sentit ampli, el postmodernisme ho fan negant els fonaments de la modernitat, o sigui, l’universalisme, la història de la humanitat, el concepte de progrés, l’augment del coneixement per mitjà de la ciència, els drets humans compartits… Van afirmar i portar fins a l’extrem l’escepticisme tot qüestionant qualsevol possibilitat emancipatòria i de millora de la humanitat, també projectes de futur compartits a partir d’anàlisis que, al seu parer, no eren possibles i poc més que un engany.

Control de les humanitats

Adopten una actitud nihilista, que té molt d’estètica en la França dels 60 i 70, perquè resulta molt televisiva. Una mena de cinisme amb una gran capacitat d’influència en el seu temps, i que manté hipotecada la cultura progressista fins a l’actualitat. Controla bona part del discurs i les investigacions en els àmbits de les humanitats i les ciències socials, hegemonitza departaments universitaris, condiciona beques i ajuts a la recerca i els doctorats, així com les publicacions acadèmiques. Decideix sobre la cultura dominant, els valors, també l’activisme i les mobilitzacions. No té el post postmodernisme un paper menor en la societat occidental, en la cultura evidentment, però, també en la política.

No hi ha res més postmodern que els productes financers complexos, incomprensibles per al gran públic, que desenvolupa la banca desregulada a partir dels anys 90.

La modernitat és una categoria que es defineix a posteriori, quan ja ha estat desbordada. Es fa una unió retrospectiva de moviments experimentals i estètics cadascun dels quals tenia el seu nom i identificació: simbolisme, futurisme, expressionisme, constructivisme o surrealisme. Delimitacions rigoroses en un món donat a fer fronteres mitjançant proclames i manifestos. A tot això, que té connotacions compartides, se li atorga un paraigua comú que és el de la modernitat. En canvi, la postmodernitat es defineix d’entrada, abans fins i tot de les pràctiques artístiques i culturals. Ja no hi ha noció d’avantguarda. L’univers postmodern no té delimitacions, tot són barreges i hibridacions. Ja no hi ha la novetat de l’isme innovador, sinó el post de sortida i alliberament.

El postmodernisme no és un moviment desarrelat, té precedents intel·lectuals molt potents, que van del reaccionarisme antirevolucionari a Heidegger, tot passant per Nietzsche, les avantguardes artístiques o l’Escola de Frankfurt. Hi ha corrents de coneixement importants que en crearen el brou de cultiu; la psicoanàlisi, el surrealisme, la lingüística, la filosofia, l’antropologia o també la història i la sociologia. No és un «invent» de Foucault, va força més enllà, encara que aquest autor resulta crucial per entendre el naixement i una certa cohesió del moviment.

Certes idees associades, de fa temps, als moviments reaccionaris, com són la primacia de l’experiència sobre la raó, de la identitat nacional o ètnica sobre l’internacionalisme i el cosmopolitisme, de la identitat cultural sobre l’individu, dels costums sobre la innovació o del mite sobre la ciència, van penetrar primer en la configuració de la postmodernitat a França i, després, a l’esquerra estatunidenca. Confusió, per tant, respecte a la tradició en què s’enquadren i als objectius polítics als quals cal respondre.

Moviment ‘underground’

El procés de construcció, desplegament i hegemonia de les idees postmodernes segueix un seguit de fases que, amb calendaris diferents a Europa, als Estats Units o a Llatinoamèrica, acostumen a complir-se. Hi ha una fase de desconstrucció del concepte de modernitat, que es dona principalment a França, en la qual es construeix una crítica a la modernitat tot atribuint-li tota mena de responsabilitats en relació amb l’estat del món i a la incapacitat de la racionalitat il·lustrada de respondre als grans problemes. Dura entre les dècades dels 60 i els 80. Té una deriva anglosaxona paral·lela, més estètica i conceptual que és el moviment underground.

La segona fase, dels anys 80 fins al final de segle, seria la fase d’un postmodernisme aplicat, imposant-se entre la intel·lectualitat, la cultura, les arts i, especialment, a les universitats preferentment americanes. En la tercera fase, desenvolupada a partir del 2000 i fins a l’actualitat, la Teoria passa a ser el mainstream indiscutible, la Veritat, tot mantenint un ferri domini universitari i constituint un poderós exèrcit activista i la materialització d’una esquerra postmoderna que es vol plantejar com a alternativa al progressisme socialdemòcrata.

Segons Alain Finkielkraut, per a la modernitat el món era un recorregut, mentre que per a la postmodernitat és una estança. Canvia notablement la perspectiva. Si les idees ens deformaven i ens conformaven en el passat, en l’actualitat res no pot competir amb l’entreteniment, activitat que ja ocupa totes les dimensions de la nostra vida. No es tracta de créixer, avançar o aprendre, només d’ocupar el temps d’una manera distreta. Això arribarà a la plenitud amb internet on la condició humana ja no es reprimeix de res, tot convertint una possibilitat tecnològica d’intercomunicació en una claveguera per a dipositar-hi els detritus de discurs que ens dona la gana, un paratge per al desenvolupament de la insensibilitat. Per a Habermas, internet és una força centrífuga que fragmenta la comunicació. No genera una esfera pública. Els ciutadans es formen opinions simultànies sobre els mateixos problemes sense el filtre del coneixement expert.

Abandonar les certeses

El pas, amb escassa transició, de la modernitat a la postmodernitat és el resultat combinat d’aspectes polítics, ideològics i econòmics. Es dona en un context propens a abandonar les certeses del món ordenat de la raó il·lustrada. A nivell ideològic o filosòfic, hi ha un esgotament de les propostes cada vegada més irreals per part del marxisme revolucionari, així com per la desconnexió de la realitat que conforma l’estructuralisme, doctrina que és més una especulació teòrica que un intent cert de transformar la realitat.

L’existencialisme resultava un plantejament filosòfic més adequat a les crisis de tota mena dels anys 30 i la Guerra, que no pas adient a una època de creixement econòmic i expansió quimèrica del consum. El model soviètic, mentrestant, ja no era un «model» a seguir per a qualsevol defensor de la llibertat. La socialdemocràcia havia donat lloc a l’Estat de benestar i amb el triomf d’aquest reformisme s’havia allunyat de qualsevol plantejament revolucionari i de creure en cap utopia.

S’imposava un realisme contra el qual reaccionen justament els «fills del benestar», gent de classe mitjana cada vegada més distant del món dels treballadors de fàbrica. El corrent individualista s’anava imposant a tots els nivells, impulsat especialment per doctrines econòmiques que creien que alliberant l’economia de les «limitacions» dels Estats, assistiríem a un desenvolupament desconegut de l’economia. Calia un pensament, aparentment nou, que en nom de la llibertat individual, la introspecció i l’alliberament del desig, abandonés definitivament qualsevol pretensió d’explicació global i, encara més, de canvi.

Calia «matar» la raó. Adjudicar-li ser causa de l’Holocaust i dels totalitarismes. Encara que no fos així, resultava un bon començament per al viratge. Els precedents de l’Escola de Frankfurt, de la seva Teoria Crítica, ho facilitaven. La regressió, l’evolució reaccionària, presentada com la nova forma de transgressió. Una estratègia, aquesta, que s’assembla molt a la que practica actualment la nova extrema dreta.

PUBLICITAT

La crítica a la modernitat no genera una alternativa sinó el desplaçament del pensament i la raó cap al nihilisme. Si per a la raó il·lustrada el coneixement ens permet explicar-nos la realitat d’una manera relativament objectiva, la crítica postmoderna situa el coneixement com un producte fabricat de cara a mantenir determinades posicions socials, privilegis o poder. Si el pensament liberal-democràtic provinent de la Il·lustració se centra en la llibertat, la igualtat i la dignitat humana, la teoria crítica francesa ho focalitza tot en el victimisme de caràcter cultural. El canvi de paradigma implica la negació de cap possibilitat de veritat ni que sigui de manera temporal i aproximativa.

El xoc de civilitzacions

Per als nous filòsofs només hi ha un joc de llenguatge que no explica res perquè, de fet, el seu relativisme cultural fa que les coses siguin ben diferents en funció de quina sigui la pertinença cultural de qui analitza les coses. Per a uns, el progrés resulta una aproximació, una metàfora de la possibilitat de millora de la condició humana en els àmbits econòmics, tecnològics, socials i polítics, mentre que els crítics s’instal·len en un cinisme extrem, negant qualsevol possibilitat d’establir cap projecte col·lectiu. Mentre el sistema democràtic inherent al món de la raó es proposa com un sistema de resolució dels conflictes que són consubstancials a la condició humana, els pensadors de la Teoria Crítica, alemanys i francesos, creuen que el conflicte entre cultures resulta inevitable. S’acosten aquests darrers al «xoc de civilitzacions» que Samuel Huntington plantejarà als anys noranta.

De manera paradoxal, el camp cultural i políticament «progressista» va anar sent ocupat per un pensament que, justament, parteix de la negació de la concepció il·lustrada del «progrés» i que refusa estatus preeminents al coneixement científic. Aquests punts de vista aniran ocupant l’espai de la «nova esquerra» cada vegada més lligada a la postmodernitat, a la defensa de les noves identitats, a la denúncia de les redescobertes noves formes de predomini i abús de poder.

Domini de l’agenda ‘woke’

S’instaura una actitud de defensa exclusiva de l’individualisme i del sentit de grup només lligat al sentit d’identitat. Ha desaparegut qualsevol noció col·lectiva lligada a la desigualtat econòmica o bé al sentit de classe social, convicció aquesta que desapareix fins i tot en el llenguatge de l’esquerra postmoderna. Batalles culturals i polítiques amb les quals se sent molt còmode l’establishment, el qual no és posat en dubte en la mesura que incorpori, sense gaire esforç, alguns d’aquests nous valors: igualtat de gènere, algunes preocupacions mediambientals, incorporació de minories… Igual que es va integrar i comercialitzar la cultura aparentment revolucionària de l’underground a finals del segle passat, en aquest es fa amb facilitat amb les noves sensibilitats, que no projectes socioeconòmics innovadors i emancipadors. El debat públic a l’esquerra el domina l’agenda woke, per a gran fruïció i utilitat de la dreta econòmica i política.