Ja fa temps que el conseller té la proa posada contra la unitat de la llengua catalana. No ho dirà directament, però sap quina seria la ferida que rebria el català si la seva creuada triomfés. La seva posició no és cap sorpresa, ja que són les tesis que mantenia quan no era càrrec institucional i les defensava amb més entusiasme i menys mesura als seus articles d’opinió o a través de «Sa Fundació».

Pons Torres, l’actual conseller menorquí de Cultura, no ha fet la creu sobre la llengua que compartim, sinó en general sobre la cultura catalana que compartim i que s’expressa en una diversitat de camps. Si a això hi afegim una ideologia marcadament dretana, més pròxima a Vox que al PP clàssic, amb un discurs bel·ligerant i superb, que sol ser comú entre els joves, ens en farem una idea. Com pot ser que en una societat com la menorquina, el responsable de la política cultural i home fort en el discurs de política general del PP sigui ell? En primer lloc, perquè les esquerres –dividides– van perdre la majoria dels representants al consell a pesar de tenir la majoria dels vots; en segon lloc, perquè el Partit Popular que coneixíem ha donat aire a un altre discurs empès per la pressió de Vox.

Jo som nascut el 1955 i he viscut l’escola franquista dels anys 60, exclusivament en castellà, descaradament franquista. A l’institut, fins i tot estudiàvem francès abans que català. El català era una llengua d’ús minoritari en espais no formals, fins que un dia vaig descobrir que el català es podia escriure i llegir, que no s’escrivia així com sona, sinó amb unes regles que unificaven i permetien la comunicació. En la dècada dels 70, la lluita per fer normal l’ús de la llengua catalana va formar part de les lluites per al restabliment de la democràcia i per posar fi per sempre a la dictadura, a Menorca també.

PUBLICITAT

La defensa de la llengua, en el context històric que vivíem, va prendre significació política. Els programes polítics de l’esquerra estaven amarats de cultura, llengua i territori. Aquell impuls per la llengua havia reeixit sobretot en l’església nova i entre els universitaris que eren el cordó umbilical amb el món. En aquells anys, la relació de Menorca amb l’exterior estava vinculada a Barcelona i Catalunya, molt més que a Palma i Mallorca, amb la qual hi havia poca afinitat. Nosaltres, els joves obrers que no sabíem escriure en català, ens apuntàvem a cursos nocturns o apreníem d’oïda com els bons músics de rock. El més important d’aquell moviment, almanco a Menorca, és que aquella no va ser una lluita partidista, ja que des de la UCD fins als comunistes, tots compartíem el mateix objectiu. Fins i tot, el van compartir Coalició Popular i el Partit Popular.

Això no vol dir que en aquell viatge no se sentissin veus disconformes que reclamaven l’existència d’una llengo baleá: el gonellisme hi ha estat sempre, però era un fenomen mallorquí. Al llarg de la història moderna, també han existit expressions de reivindicació del menorquí (o baleá) com a llengua diferent i enfrontada al català, però de caràcter minoritari i de naturalesa molt diversa i acientífica. En els nostres anys 70 es va imposar la ciència i la sensatesa i més endavant es va aprovar una Llei de Normalització Lingüística que posava de manifest aquesta confluència i la necessitat d’un equilibri consensuat. La unitat de la llengua catalana a través de l’estàndard s’enfortia en les institucions públiques, que aprovaven els seus reglaments lingüístics i creaven la xarxa d’assessors i voluntaris lingüístics, en la comunicació institucional, en tots els nivells educatius, etc. Seria una història molt llarga, impossible de detallar en un article.

Escoles de català

Tot aquest procés de normalització de l’ús del català xocava amb dificultats d’arrel. La principal, el desconeixement de la llengua per part de la gran majoria de la població (amb analfabetisme encara alt) i la tendència dels mitjans de comunicació locals a emprar el castellà, realitat que es va combatre amb la proliferació d’escoles de català obertes a la gent o amb el procés d’assumpció d’ús del català en els mitjans, primer els escrits, després els radiofònics.

Això no obstant, la normalització de l’ús de la llengua no va eixir en l’administració central establerta a Menorca, en l’administració militar, en la policia i cossos de seguretat, en empreses públiques estatals, en la justícia o en la sanitat, en la qual, fins i tot després de ser transferida a la comunitat autònoma, hi ha hagut grans resistències a l’ús de la llengua nostra, tant si es diu català com si es diu menorquí. En conseqüència, el procés per fer normal l’ús del català no s’ha completat i troba fortes resistències encara avui.

El conseller Pons Torres encara no era nat quan la generació de la Transició va descobrir aquesta opressió cultural de dècades directament lligada a la idea d’unitat irrompible de la pàtria espanyola: un país, una lengua, una bandera. Qui em coneix no m’haurà sentit parlar mai malament d’Espanya i de les persones amb qui compartesc un Estat que m’agradaria que fos republicà i més federal, però sí que he denunciat l’ús barroer d’aquesta idea per part dels nacionalistes espanyols extremats per anar en contra de les cultures que conviuen en un territori.

A l’àmbit general, el ‘procés’ va tenir com a conseqüència no desitjada el creixement de Vox, que fins llavors havia estat un grup molt minoritari, i l’enconament de l’anticatalanisme.

Ja sé que és llei de vida que les cultures majoritàries tendeixin a imposar els seus valors (també ideològics) sobre la resta, ja heu sentit que Donald Trump parla de la «maleïda llengua», referint-se al castellà que no aprendrà mai. La llengua només és un d’aquests valors, important, però no únic. Naturalment, si la cultura que es vol colonitzar (per la simple expansió natural de les cultures poderoses) és feble, podrà patir un procés de transculturització (que va teoritzar el ciutadellenc Ortiz Fernández amb relació als Estats Units i Cuba), i fins i tot de substitució cultural. Avui, els moviments demogràfics de gran abast, les transformacions socioeconòmiques, la deslocalització dels focus d’emissió de valors, etc., situen les cultures minoritàries en una posició d’extrema fragilitat. Una de les fortaleses que tenim nosaltres és la de formar part d’una comunitat cultural més gran, en la qual, la llengua comuna, amb tota la seva diversitat, és un factor d’unió.

Les xarxes socials

En els darrers anys, assistim a uns processos que posen en perill el futur de la llengua, de moltes llengües. Per un costat, l’entreteniment a través de plataformes audiovisuals és gairebé exclusivament en castellà; per un altre, la comunicació privada a través de xarxes socials en la qual s’empren codis lingüístics xoquen amb tots els estàndards. Hi podríem afegir l’aparició de la «cultura» global amb xarxes com TikTok o YouTube, amb una presència gairebé nul·la del català (unitari o dialectal).

Per rematar el panorama, a Menorca, com a totes les Illes Balears, s’hi està produint una entrada de població castellanoparlant a gran escala, que se suma a la magribina, ja present. Avui es parla que un 30 % de la població a Menorca és nascuda fora de l’illa i no coneix el català. I és un procés en marxa. Així com els nouvinguts andalusos, extremenys, etc., que van venir els 60 i 70, van seguir un procés d’aprenentatge com el nostre, no veig en els colombians, equatorians, peruans, bolivians, etc., d’ara, tret de casos puntuals, la mateixa actitud.

Si a això hi sumem que des de la Comunitat Autònoma no hi ha cap pla d’acolliment lingüístic, el panorama és gris. Si fa uns anys trobava exagerat parlar de la desaparició de la nostra llengua (tant me fa el nom) als nostres carrers, ara ja no pens el mateix. Ara crec que estam en una situació de gran fragilitat, en la qual les iniciatives per a disgregar l’idioma comú poden tenir més èxit i fer més mal que mai. Sí, ara per ara l’escola és gairebé l’únic reducte de supervivència de la llengua. O no? Ja que, als patis o quan els joves surten de l’aula, predomina la comunicació personal en castellà. Tot i això, aquí tenim Vox amb ganes de posar les seves arpes sobre els centres escolars.

Creixement de Vox

Estic a favor que els pobles puguin exercir la seva sobirania per decidir què volen ser, com es volen constituir políticament. I estic segur que el procés iniciat a Catalunya per a la independència, potser pel caràcter que va tenir, potser per l’actuació dels actors implicats, potser perquè en la perifèria veiem les coses d’una altra manera, va tenir unes conseqüències que segurament són més paleses als territoris veïns amb els quals es comparteix una llengua comuna i, amb les variants que vulguem, una cultura comuna. A l’àmbit general, el procés va tenir com a conseqüència no desitjada: el creixement de Vox, que fins llavors havia estat un grup molt minoritari, i l’enconament de l’anticatalanisme que es mobilitza a la resta de l’Estat. És en aquest context que es produeix l’actual onada.

Una de les fortaleses que tenim nosaltres és la de formar part d’una comunitat cultural més gran, en la qual, la llengua comuna, amb tota la seva diversitat, és un factor d’unió.

Desconec si els mou la ignorància o la maledicència, a aquells que diuen que el català (l’idioma) va en contra del menorquí. I, per tant, ens conviden a «salvar» el menorquí del català, quan en realitat, el resultat serà afeblir el menorquí perquè desaparegui sota l’expansió del castellà. És impossible que el català pugui acabar amb el menorquí perquè suposaria un suïcidi lingüístic. Una cosa no pot anar en contra de si mateixa. Si els afluents s’assequen, s’asseca el riu.

PUBLICITAT

Qüestió partidista

La proposta de reforma del Reglament d’Usos Lingüístics que ha aprovat el Consell Insular de Menorca, té dos objectius: reintroduir el castellà en la comunicació institucional i separar el dialectal de l’estàndard català. No es tracta només de la discussió bizantina sobre el nom de la llengua, sinó de l’ofensiva de marcar territori polític aprofitant una qüestió tan banal com el nom de la llengua, ja que no té substància lingüística, sinó purament partidista.

I el més trist de tot és que, en aquesta presa de posició, el Partit Popular hagi trencat un antic consens polític de base científica i s’hagi situat en contra de l’Institut Menorquí d’Estudis i de la Universitat de les Illes Balears, que és estatutàriament la màxima autoritat lingüística a la comunitat autònoma. Com diu l’escriptor, amic i veí de casa, Ponç Pons: «l’amor pels parlars propis no passa per inventar estàndards inexistents sinó per conèixer i estimar la llengua tal com és.» (Diari de Mallorca, 15/02/26).

Ja sabem que Pons Torres no traurà sa banya de dins es forat i que el Partit Popular actual no el corregirà. Aquesta ofensiva contra el català, ha tingut de rebot l’efecte de mobilitzar entitats com Plataforma per la Llengua, Fem-ho en Català, i altres. Ara bé, crec que la millor manera d’arranjar la qüestió és que l’esquerra guanyi les pròximes eleccions al Consell Insular de Menorca, que no serà una empresa fàcil. Si ho aconsegueix, que anul·li les decisions que s’han pres en aquest període a la institució amb relació a la llengua i que treballi per a un nou consens polític i social de base científica, també amb la dreta moderada, que situï la nostra llengua catalana en condicions de vèncer els difícils temps que arriben.