La història no es repeteix. Potser ni tan sols rima, com deia Mark Twain. I és ben possible que les seves lliçons no serveixin mai als qui pretenen prendre-la com a mestra. Però segur que condiciona el present dels qui la coneixen, atemorits precisament per la possibilitat que els errors i els horrors del passat es tornin a repetir, i castiga els qui l’ignoren, com succeeix ara mateix a la Casa Blanca, amb el risc que siguin ells mateixos qui els repeteixin. «En l’actual realitat geopolítica –assenyalen els politòlegs Ivan Krastev i Leonard Benardo– les visions del futur han estat substituïdes per analogies amb el passat. Pensar a través d’analogies històriques ha esdevingut el camí preferit per enfrontar les angoixes del present.»

Són moltes les evocacions del passat que martellegen les nostres ments en observar el curs accidentat que està prenent el nostre present. Tornem, potser, a una crisi de les democràcies com la que va patir la República de Weimar, en els prolegòmens del hitlerisme? Estem cedint i apaivagant l’agressivitat de Rússia com van fer francesos i britànics amb Hitler a Múnic l’any 1938? Aprofitarà l’autoritarisme de Trump l’assassinat de Charlie Kirk per suprimir l’oposició com va fer el nazisme després de l’incendi del Reichstag el 1933?

Guerres més grans i de dimensions imprevisibles poden anar esclatant, potser allà on menys se les espera.

Aquestes repeticions i analogies respecte als temps previs a la Segona Guerra Mundial actuen potser com a pal·liatius davant de la desorientació del present i de les pors envers el futur. Però de tots els esdeveniments del segle XX, pocs tenen tanta força evocadora en els nostres dies com l’atemptat que va actuar de detonador per a la Primera Gran Guerra europea, el 28 de juny de 1914, quan un nacionalista serbi va assassinar el príncep hereu de l’imperi austrohongarès, l’arxiduc Francesc-Ferran, i la seva esposa, 31 dies abans que comencessin les hostilitats. Segons l’historiador Christopher Clark, «encara no s’havien disparat els primers trets que ja es discutia sobre l’origen del conflicte». «A ulls dels especialistes en relacions internacionals –afegeix–, els esdeveniments de 1914 segueixen sent la crisi política per excel·lència, en la qual s’encavalquen els gèrmens d’un nombre il·limitat d’hipòtesis.»

PUBLICITAT
Advertisement

L’analogia en aquest cas no es pot buscar en els fets, sinó en les circumstàncies polítiques adequades per tal que un esdeveniment imprevist, com pot ser un atemptat, actuï també com a detonador d’una guerra més gran en extensió i en participants que les guerres en marxa que ja coneixem. Des de fa uns anys, sembla que no passi un mes i a vegades ni una sola setmana sense un fet de tal calibre, caigut del cel com una bomba, capaç de fer tremolar les opinions públiques i amb prou capacitat detonadora per a fer esclatar una nova guerra internacional.

 

Gran potencial d’escalada

Les condicions per a incendis bèl·lics més extensos les proporcionen, primer de tot, les dues guerres en marxa a Gaza i a Ucraïna, on es combinen tots els elements de les guerres clàssiques que va conèixer Europa el segle passat amb els elements tecnològics més avançats, tot i que la seva perillositat extrema es deriva de la seva persistència, fins a instal·lar-se com a guerres eternes, i encara més del seu gran potencial d’escalada dins el seu marc regional, sigui el de l’Orient Mitjà, sigui el de l’Europa central.

Sabem doncs on hi ha causes i motivacions visibles per a una nova guerra mundial, encara que algunes estiguin, de moment, fora del radar de la més estricta actualitat, com és el cas de la tensió al voltant de Taiwan i del mar Meridional de la Xina, però tothom està atent a l’esdeveniment excepcional, el «Sarajevo del segle XXI», que pugui significar el començament d’una gran conflagració.

N’hi ha hagut molts des que va començar el segle, des de l’atemptat d’Al-Qaida a Nova York i Washington l’11 de setembre de 2001, fins a l’assalt al Capitoli atiat per Donald Trump per impedir la certificació de la seva derrota presidencial, però a mesura que ha anat avançant el tercer mil·lenni la freqüència d’esdeveniments perillosos sembla haver augmentat.

L’arxiduc Francesc-Ferran, hereu del tron de l’Imperi Austrohongarès, i la seva esposa, la comtessa Sofia Chotek, asseguts a la part posterior del cotxe on van ser assassinats minuts després, a Sarajevo. Autor desconegut. Word History Encyclopedia.

 

Només durant la segona setmana d’aquest passat setembre van succeir-ne tres amb prou força provocadora per actuar de detonants. Polònia va ser atacada per un eixam de drons i aeronaus russes van sobrevolar breument l’espai atlàntic sobre la Bàltica en una provocació amb la qual Putin volia provar la unitat entre els socis de l’OTAN i, sobretot, la solidaritat de la Casa Blanca de Trump.

PUBLICITAT
Barcelona Districte 4.0. Anticipem el què, el com i l'on de la reinvenció

A Doha, capital de l’emirat de Qatar i aliat dels Estats Units, l’aviació israeliana va bombardejar l’edifici on es reunia la cúpula de Hamas per debatre sobre l’acceptació d’una treva a la guerra de Gaza, acció que va desaprovar la Casa Blanca, deixà glaçats tots els seus aliats, provocà una reacció unitària dels països àrabs i islàmics i arruïnà els esforços de pau.

Finalment, l’assassinat ja esmentat de l’influencer trumpista i militant antiwoke Charlie Kirk, abatut a trets enmig d’un debat amb estudiants, que l’ha convertit en màrtir de les extremes dretes de tot el món i, als Estats Units, en pretext per a la culpabilització i persecució de les esquerres i els progressistes.

Calen unes circumstàncies especials per tal que una provocació actuï com un sobtat detonant bèl·lic i, de moment, tot i les nombroses reaccions irresponsables a dreta i esquerra, cap dels nombrosos aspirants a «sarajevos» recents ha desbordat el seu àmbit, per si mateix prou perillós. Les guerres d’Ucraïna i Gaza, afegides a les que hi ha en curs al Sudan i al Congo, tot i que en principi semblin encapsulades, ofereixen un cultiu excel·lent per als desbordaments, en forma d’escalades o per algun incident imprevist.

 

Guerres de dimensions imprevisibles

El mecanisme del perill és el de les «guerres en cadena» que va caracteritzar Raymond Aron en començar la guerra freda, molt més perilloses quan hi ha armes nuclears pel mig i fallen les institucions encarregades d’evitar les guerres i mantenir la pau, com és el cas del Consell de Seguretat de Nacions Unides, paralitzat pel veto sistemàtic de Rússia i dels Estats Units davant de qualsevol iniciativa de pau respecte a Ucraïna i a Gaza.

En plena crisi del multilateralisme i en absència de treves i de negociacions de pau és difícil creure que no esclataran noves guerres i que les guerres en curs es podran acotar en una nova normalitat estable. Ben al contrari, amb una freqüència tan alta d’esdeveniments perillosos com els que s’han produït en els darrers mesos podem donar per segur que guerres més grans i de dimensions imprevisibles poden anar esclatant, potser allà on menys se les espera.

 

Referències: