Quan penso en David Hockney se m’apareix la figura esvelta de Burt Lancaster a la pel·lícula El nadador (1968). L’argument no pot ser més surrealista. Un home de classe alta decideix tornar a casa a través de les piscines del seu veïnat. Uns anys abans, el pintor britànic David Hockney es mudava a Los Angeles des de Londres. El contrast entre la capital britànica, una bombolla de boira i roina, tradicional i homòfoba, i Califòrnia, un paradís assolellat de llibertat, va ser impactant. El jove artista va quedar fascinat pels cels blaus i la llum daurada, els cossos bronzejats i aquells «forats blaus a terra» que hi havia a moltes cases com a miralls que tot ho reflectien.

En dues setmanes va pintar obsessivament Bigger Splash, en acrílic, utilitzant el rodet i el pinzell. En primer pla, el trampolí d’una piscina, després l’esquitxada de qui acaba de capbussar-se i que no veiem, al fons una casa racionalista amb una cadira plegable. L’arquitectura del quadre funciona gairebé com un Rothko figuratiu, és a dir, ordenat a través de les línies horitzontals marcades per espais de color. Tot i que és una escena d’estiu que associaríem a la felicitat, hi ha alguna cosa enigmàtica en el rerefons. Ens intriga la poètica de l’instant i la dialèctica violenta entre la quietud de l’entorn i la força de la capbussada. En la manera com està tractada l’aigua hi ha una cita directa a l’expressionisme abstracte, especialment a l’action-painting de Jackson Pollock, moviment davant del qual l’art pop reaccionava i que estava a punt de desplaçar del centre de l’escena artística.

PUBLICITAT

David Hockney va néixer a la ciutat de Bradford, al nord d’Anglaterra, el 1937, un any de calma abans de la tempesta. La seva ciutat passava llavors per la Gran Depressió. Les fàbriques tèxtils tancaven i l’atur era altíssim. George Orwell va passar per allà per a documentar el seu llibre El camino a Wigan Pier, assaig polític de forta càrrega social, abans d’anar-se’n a lluitar al bàndol republicà durant la Guerra Civil espanyola. Després d’estudiar a Bradford, Hockney passa a Londres i es forma al Royal College on coneix Roland B. Kitaj. Quan l’abstracció era l’eix que vertebrava la pintura del moment, Hockney i Kitaj, rebels de mena, pintaven obres figuratives i de seguida destacaren. La pintura d’Hockney era hedonista, escenes d’exterior plenes de color i de vida, mentre que la de Kitaj era més intel·lectual, interiors amb els seus amics artistes. Una dècada després, la crítica els agruparia, juntament amb Francis Bacon, Lucian Freud i Frank Auerbach, amb l’etiqueta genèrica de School of London.

David Hockney aviat és escollit per formar part de la mostra «Young Contemporaries» al costat de Peter Blake, tot anunciant l’arribada del British Pop Art. Els primers quadres d’Hockney no són propis d’un artista pop pur, ja que encara recullen part de l’expressionisme de Bacon. La pintura We Two Boys Together Clinging (1961) va ser acabada cap al final del segon any d’Hockney al Royal College of Art, en una època en què l’homosexualitat encara era il·legal a Anglaterra. La font filològica de l’obra deriva d’un poema del mateix títol del poeta nord-americà Walt Whitman: dos versos del poema estan escrits a manera d’inscripció per oferir un comentari sobre les activitats dels homes que s’abracen. La pintura també fa referència a un retall de diari que detalla un accident d’escalada («Dos nois s’aferren al penya-segat tota la nit») que Hockney va interpretar com una al·lusió al seu ídol, Cliff Richard.

Admiració per Andy Warhol

En aquesta pintura hi ha la primera llavor del món creatiu de Jean-Michel Basquiat que feia un any que havia nascut a Nova York. La història de la pintura és com un còdol que rebota sobre una mar en calma. Aquell mateix any, Hockney viatja per primer cop a Nova York i coneix Andy Warhol, que vint anys després seria el mentor del mateix Basquiat. En aquell moment Warhol ja era l’estrella del Pop Art i Hockney el considerava el millor pintor viu. Admirava la seva mirada al món, plana i publicitària, i la seva capacitat empresarial, l’únic que havia entès de debò que «l’art podia ser com la Coca-Cola». Des del moment que el va conèixer, volia assemblar-s’hi, fins i tot s’oxigenava el cap com si fos la cèlebre perruca que duia el rei del pop.

Portrait of an Artist (Pool with Two Figures), acrílic de David Hockney de l’any 1972, subhastat l’any 2018 per 90,3 milions de dòlars a un particular anònim. Arxiu d’internet

La carrera d’Hockney es consolida a finals de la dècada dels 60 i primers 70 a Los Angeles. Quan el 1964 estava a punt d’aterrar va veure des del cel les piscines i les cases banyades pel sol californià com un miratge o una promesa de felicitat. De seguida va saber que aquell era el seu lloc, l’antítesi de Londres. Va quedar fascinat pel glamur de Hollywood, l’Art-déco decadent, les festes. Havien passat quaranta anys des que F. Scott Fitzgerald escrivís El Gran Gatsby, però l’escenari era el mateix.  El somni americà. Aquell mateix any, l’artista pinta la seva primera obra sobre el tema, i des de llavors les piscines es van tornar recurrents a la seva carrera. A Hockney li interessava aquesta iconografia per diversos motius, entre els quals hi havia el repte que suposa a nivell formal representar l’aigua, un desafiament per a un pintor.

Va quedar fascinat pel glamur de Hollywood, l’Art-déco decadent, les festes. Havien passat quaranta anys des que F. Scott Fitzgerald escrivís ‘El Gran Gatsby’, però l’escenari era el mateix.

El 1972 pinta Piscina amb dues figures, una de les seves obres més emblemàtiques. Un home amb americana vermella mira com un altre es cabussa a la piscina. Hockney opta per crear unes hipnòtiques ondulacions, amb reflexos i ombres. El paisatge del fons és una apologia del color verd, un tapís de fons que contrasta amb el blau de l’aigua i la nota de vermell de l’americana.

Noranta milions de dòlars

Qui és aquest home tan vestit en un dia d’estiu prop de l’aigua? Es tracta d’un retrat de Peter Schlesinger, pintor i examant d’Hockney. Pel que sembla tots dos havien trencat la seva relació un any abans i hi ha qui interpreta aquesta pintura com una metàfora de la nova vida de Schlesinger, mostrant un altre noi nedant cap a ell. Darrere l’aparent celebració de la vida, hi ha un dol per l’amor perdut banyat de nostàlgia. A manera gairebé de teràpia, Hockney va treballar divuit hores al dia sense parar durant dues setmanes per acabar aquest quadre que va rebre grans elogis per part de la crítica i el públic i el va consagrar com un dels grans mestres al món. El 2018 es va vendre per més de noranta milions de dòlars.

El 1972 pinta ‘Piscina amb dues figures’, una de les seves obres més emblemàtiques. Un home amb americana vermella mira com un altre es cabussa a la piscina.

La dècada dels anys 70 està marcada pels seus viatges i col·laboracions escenogràfiques per al teatre i l’òpera. Va viure a París entre 1973 i 1975. Als 80 va produir joiners, collages fets amb fotografies que tenen una afinitat amb el cubisme. Va descobrir aquesta tècnica per casualitat en veure que el gran angular amb què treballaven els fotògrafs tradicionals no s’ajustava a l’ull humà. Prenia compulsivament fotografies en Polaroid per crear unes noves narratives. Va deixar de pintar. Al cap d’uns anys frustrat per les limitacions de la fotografia i el seu enfocament unilateral va tornar a la pintura.

Aquesta experiència li permetria pintar, el 1998, el quadre de gran format A Closer Grand Canyon. Amb una càmera de 35 mm va prendre centenars d’imatges des de diversos punts de vista que després va organitzar minuciosament en el seu estudi. Va aconseguir una recreació artística i no una reproducció literal que atrapa la magnificència d’aquesta naturalesa salvatge que tant el va intrigar. Hockney també va ser un gran retratista i ho va deixar palès en pintures i dibuixos del seu entorn més proper. La gran retrospectiva que li va dedicar el 2025 la Fundació Louis Vuitton de París va condensar la seva variada carrera i va ser visitada per gairebé un milió de visitants.

L’artista britànic David Hockney (1937-2026) a la inauguració de la seva exposició ‘Pintura i fotografia’, a la galeria Annely Juda Fine Art de Londres, el 14 de maig de 2015. Fotografia d’Andy Rain. EFE

Obsessió per la llum

Com pintava Hockney? A la dècada dels anys 60 abandona l’oli, el substitueix per l’acrílic que s’assecava més de pressa i li permetia aconseguir colors plans i brillants, sense textura. Utilitza rodets i pinzells grans i posa cinta de pintor per a deixar les cantonades perfectes. És un pintor pulcre i els seus estudis semblaven clíniques a diferència dels de Bacon, autèntiques coves plenes d’acumulació de pintura. No utilitza la perspectiva clàssica del Renaixement d’un sol punt de fuga perquè l’ull humà no veu així, per això els seus quadres semblen torçats. Li obsessiona la llum que copsa reflectida en els seus paisatges. No copia la realitat sinó que la reconstrueix perquè no vol que el seu art sigui fotogràfic sinó que vegem la realitat a través dels seus ulls. Sempre li va interessar la tecnologia com una eina més, i si als anys 60 utilitza imatges tretes amb Polaroid, acabarà pintant amb un iPad passant pel fax i l’iPhone.

És un pintor pulcre i els seus estudis semblaven clíniques a diferència dels de Bacon, autèntiques coves plenes d’acumulació de pintura.

Sovint m’he preguntat per què l’art figuratiu ha encaixat tan bé en la cultura visual britànica de postguerra. Hi ha diverses raons que ho justifiquen. La primera, és que la pintura britànica no va trencar mai amb una narrativa que s’afirma al segle XVIII amb Hogarth. Als anglesos els agrada la pintura que els expliqui coses, on apareix gent de classes socials diverses, escenes amb històries. Són pragmàtics i no els interessa gaire el conceptual. La segona, és que les avantguardes històriques són un fenomen europeu que té l’epicentre a París i no tanta irradiació a Anglaterra, sempre aïllada del continent. La tercera, és que després del trauma de la Segona Guerra Mundial els britànics no es van voler refugiar en l’abstracció sinó que van mirar el paisatge després de la batalla de cara, pintant la misèria, la por: el crit del papa de Bacon, la memòria tràgica de la diàspora jueva en Kitaj. I la quarta, és a les escoles d’art britàniques que no van refusar mai l’art figuratiu, com sí que va passar en altres contextos, com el nord-americà, on semblava que no hi cabia cap altre llenguatge artístic que l’abstracció.

PUBLICITAT

Hockney ho va explicar molt bé quan va dir: «Els americans havien de ser abstractes per ser moderns. Nosaltres, a Anglaterra, podíem ser moderns pintant gent en una piscina». I finalment després de la guerra, l’art havia de ser «nou, americà i lliure» i l’abstracció era la bandera de la llibertat contra la figuració europea i soviètica. En canvi, Anglaterra no havia de construir un art nacional des de zero i, sense complexos, va defensar la figuració com una continuació de la seva pintura narrativa.

Brillant crític d’art

Més enllà de ser un dels grans pintors contemporanis, Hockney va ser un brillant crític d’art que analitzava els mestres antics des de la pintura i no des de la teoria. Va publicar El conocimiento secreto (Secret Knowledge) (Destino, 2001) en què estudia com els grans mestres utilitzaven lents, miralls i la càmera obscura per a calcar la realitat a través de projeccions, elucubracions que van tensionar la historiografia de l’art tradicional. Hockney encaixa molt bé en el món d’avui perquè fou un instagramer avant la lettre.

Després de la guerra, l’art havia de ser «nou, americà i lliure» i l’abstracció era la bandera de la llibertat contra la figuració europea i soviètica.

La seva pintura és llisa, neta i brillant com la pantalla d’un iPhone. Trenca la perspectiva única per resoldre el binomi espai-temps. I la seva obra és pur optimisme: llum, sol, la joie de vivre, perfecta per al món incert d’avui. Després de la pesta i les guerres, l’home contemporani busca el transcendent i la felicitat com a religions on aixoplugar-se. Bacon dialoga amb la por, Warhol amb la buidor d’un capitalisme consumista i Hockney amb la part més hedonista de la vida, a la qual tots aspirem perquè la seva pintura és cultura i luxe alhora. Possiblement, l’art va néixer a les coves prehistòriques com un conjur contra la por i ha evolucionat fins a arribar a Hockney, on s’afirma com un cant feliç al millor que ens pot donar la vida: una capbussada en una piscina un dia d’estiu.