Arcàdia és aquell país imaginari on viure en pau i felicitat, cosa ben difícil als nostres dies. Tanmateix, a Torroella de Montgrí és possible fer aquesta experiència durant el festival que organitza Joventuts Musicals i que aquest any arriba a la 46a edició. El programa oficial comença el 31 de juliol (fins al 21 d’agost), però aquests dies ja hi ha activitat i de la bona. La va iniciar el Cosmos Quartet (dia 11) que va oferir un concert molt ben lligat i de gran volada que l’associació musical organitzadora va regalar als seus nombrosos socis que omplien l’Espai Ter.

Els Cosmos van començar amb el pare del quartet de corda, amb Joseph Haydn. Alliberat de les obligacions amb la família Esterházy a la que havia servit durant gairebé trenta anys i després de viatjar a Londres i ser reconegut com la gran figura musical del moment, Haydn, que ja havia entrat a la seixantena, va compondre uns quartets aplegats als op. 71 i 74. D’aquest darrer, el que va fer més fortuna va ser el núm. 3 conegut com a Genet (Reiterquartett), nom que reflecteix l’intens galop amb què acaba la peça. Amb aquesta obra va començar el concert. Tots els components de la formació, Helena Satué (violí), Bernat Prat (violí), Lara Fernández (viola) i Oriol Prat (violoncel), van poder demostrar el seu virtuosisme perquè, Haydn, a diferència dels quartets anteriors en què donava tot el pes al primer violí, en els darrers i molt particularment en aquest, va escriure una partitura molt exigent per a tots els instruments.

PUBLICITAT

A continuació, els Cosmos ens van traslladar a Anglaterra creant un breu moment de desconcert. Van interpretar primer la Fantasia IV en Sol menor de Henry Purcell, part d’una obra composta el 1680 per a quatre violes, molt contrapuntística amb ritmes variats. Sense solució de continuïtat la van enllaçar amb el Quartet de corda núm. 3, op. 94, de Benjamin Britten. El salt de gairebé tres cents anys entre les dues obres, si en un primer moment va sorprendre, aviat es va entendre com un tot complementari.

Compost el 1975 quan Britten estava malalt i li quedaven pocs mesos de vida, aquest quartet va ser la seva última obra instrumental. Els cinc moviments de què consta són una mena de muntanya russa que va des de la moderació del primer en què sembla que els quatre instruments reconeixen les seves possibilitats de combinacions, a un segon, Ostinato, molt ràpid, per anar a parar a la calma del tercer i tornar a l’agitació del quart, un Burlesque, marcat con fuoco. Al moviment final La Serenissima s’hi troben diverses cites a la seva òpera Mort a Venècia. De fet, sembla, i així devia ser, que Britten s’acomiadés de la vida. Els Cosmos van expressar tota la intensitat i el dramatisme d’aquesta obra crepuscular, van saber clavar l’exactitud rítmica en els moments més contrastats.

Després de l’emoció creada per aquesta obra i molt particularment per l’últim moviment, semblava difícil proposar un bis. Tanmateix, bo i reconeixent aquesta dificultat, els músics s’hi van atrevir. Sense marxar del territori musical anglès, i sense sortir de l’empremta que Britten havia deixat en compositors més joves, van situar-nos definitivament en aquell territori imaginari de pau i serenor. Ho van fer amb un moviment, el sisè de set, de la suite per a quartet de corda Arcadiana, de Thomas Adès. Era O Albion, un moviment lent que remet a Nimrod de les Enigma Variations d’Edward Elgar. Els Cosmos acabaven així un fil de música anglesa, del Renaixement fins ara mateix, que havien teixit amb Purcell, Elgar, Britten i Adès. Abans, però, havien retut homenatge al pare del quartet de corda.