Al monestir de Vallbona de les Monges, els carreus i enllosats són el testimoni d’un món que ha perdurat gairebé nou-cents anys. El primer cap de setmana d’agost aquest univers monàstic l’església i el claustre es fan música amb el cicle de concerts La Pedra Parla del que és responsable el cantant, compositor i director Jordi Domènech. L’edició d’enguany va començar l’1 d’agost amb un recital del pianista Marc Heredia Trechs i va continuar amb la formació vocal Qvinta Essençia.
Heredia va oferir un programa ben curiós, un programa de piano romàntic, però religiós, amb obres o versions poc freqüentades de compositors coneguts. Tot i tractar-se de piano romàntic, al programa no hi podia faltar Johann Sebastian Bach. El recital va començar amb la seva Simfonia de la Partita en do menor BWV 826, obra que va marcar el camí de l’univers espiritual del que vindria després a la cruïlla de dues galeries del claustre. Més Bach, però amb les transcripcions pianístiques de Ferruccio Busoni (1866-1924). Heredia va interpretar Ich ruf’ zu dir, Herr Jesu Christ (Us invoco, Senyor Jeuscrist) i Nun Komm, der Heiden Heiland (Veniu ara, Salvador dels gentils).
Tanmateix, en temps més pròxim a nosaltres, si hi ha un compositor que va crear una obra que tota ella és una pregària i una confirmació de la seva fe, aquest és sens dubte Olivier Messiaen (1908-1992). Heredia va plantejar el seu recital com un únic discurs on no cabien els aplaudiments entre peces. Així, s’intercalava el Bach-Busoni amb peces del francès com Regard du Père, la primera de Vingt regards sur l’Enfant-Jésus. El pianíssim final va deixar a l’audiència del claustre del monestir en un estat suspens, de no saber si tocàvem de peus a terra. A La Colombe, el primer dels Huit Préludes que l’organista va compondre per a piano, escrit en ocasió de la mort de la seva mare, els molts cromatismes de la peça van quedar ben marcats per l’intèrpret, però també la suspensió final identificada amb el colom de l’Esperit Sant.
PUBLICITAT
Sense trencar el fil de l’univers espiritual, Heredia va dedicar íntegrament la segona meitat del concert a Franz Liszt (1811-1886), figura també profundament religiosa, gran virtuós del piano com a intèrpret i com a compositor. I també capaç de traslladar al seu instrument obres orquestrals, petites o grans. Així Heredia va oferir el motet Ave verum corpus de Mozart, en la transcripció del compositor romàntic. El recital va continuar amb Sposalizio, una declaració d’harmonia espiritual i musical inspirada en el quadre El casament de la Verge, de Rafael, que comença de manera molt melòdica i camina cap a una explosió final molt ben contrastada per l’intèrpret.
El pianista Marc Heredia, durant la seva actuació a La Pedra Parla, a Vallbona de les Monges. Fotografia La Pedra Parla.
El recital havia d’acabar amb Dues llegendes, semblants a dos poemes simfònics breus per a piano, també del compositor hongarès. La número 1, Sant Francesc d’Assís: la predicació als ocells, s’apropa a la natura d’una manera que anys després també faria l’ornitòleg-compositor Messiaen. Heredia va demostrar un gran virtuosisme en els passatges que descriuen els animalons. El cant dels ocells reals que anaven a acotxar-se als xiprers afuats del claustre van arrodonir l’experiència.
La segona llegenda, la dedicada a Sant Francesc de Paula, va ser substituïda per música de Richard Wagner que Liszt havia traslladat al piano, La mort d’Isolde, l’escena final de l’òpera Tristan und Isolde. Lligava a la perfecció amb la idea original del recital. Per a molts, el wagnerisme és el més semblant a una religió. I, d’altra banda, el tema de la redempció, en aquest cas per amor, havia voleiat per tot el recital. Heredia, que a més d’intèrpret solista és membre del Trio Fortuny, va saber crear un món d’emoció en estat pur amb aquest final.
PUBLICITAT
Quan el sol ja havia anat a la posta i els ocells dormien als xiprers, va arribar el moment d’escoltar al conjunt vocal Qvinta Essençia format per Èlia Casanova (soprano), Hugo Bolívar (alto), Albert Riera (tenor) i Pablo Acosta (baix), amb un programa ben diferent a l’anterior. Ara es tractava d’escoltar la música profana espanyola de mitjans del segle XVI, o sigui, música amorosa del Segle d’Or, on s’aplegaven peces de compositors com Pedro Guerrero, Francisco Guerrero, Cristóbal de Morales o Juan Vásquez, entre altres, amb textos de Garcilaso de la Vega, Lope de Vega o Juan Boscán.
El concert portava per títol El sentir de mi sentido, el mateix del segon enregistrament d’aquest grup aparegut el 2023 al segell La mà de guido (han editat un tercer CD dedicat a música sacra). A Vallbona el grup va posar en relleu tota la riquesa i sofisticació d’aquella època brillant recordant alhora que si la polifonia religiosa, la més coneguda d’aquell moment, havia arribat a una excel·lència i modernitat difícil d’igualar, la profana no quedava enrere.
Els Qvinta Essençia van demostrar ser una formació molt compacte, amb les veus ben diferenciades on cadascuna tenia el seu paper determinat i alhora, ben empastades quan tocava. Ho van demostrar amb Si tus penas no pruevo (Guerrero / De Vega) sense la veu de baix; a Si no os uviera mirado (Vásquez / De Vivero) sense soprano, i sobretot, a Lágrimas de mi consuelo (Cebrián / Sánchez de Badajoz) començada per la veu de la soprano a la qual es van anar afegint les del tenor, el baix i finalment l’alto.
Una primera propina que van oferir va ser Por vida de mis ojos, amb música i lletra de Vásquez. No havien preparat una segona i a petició del públic van repetir Hermosa Cathalina de compositor anònim i lletra atribuïda a Lope de Vega. Aquesta peça, hermosa com la Cathalina del títol, està inclosa en la banda sonora de Teresa, pel·lícula dirigida per Paula Ortiz, de la que els Qvinta Essençia van enregistrar la banda sonora.
L’onzena edició del cicle La Pedra Parla va continuar l’endemà amb Lina Tur Bonet i MUSIca ALcheMIca interpretant Vivaldi.
