«És un plaer, i un deure, ser amb vostès en aquest moment decisiu per al Canadà i per al món. Avui parlaré sobre la ruptura de l’ordre mundial, el final d’una bonica història i el començament d’una realitat brutal en la qual la geopolítica entre les grans potències no està subjecta a cap restricció.

Però també els dic que hi ha altres països, en particular les potències mitjanes com el Canadà, que no són impotents. Tenen la capacitat de construir un nou ordre que encarni els nostres valors, com el respecte pels drets humans, el desenvolupament sostenible, la solidaritat, la sobirania i la integritat territorial dels estats.

El poder dels menys poderosos comença amb l’honestedat.

Cada dia se’ns recorda que vivim en una era de gran rivalitat entre potències. Que l’ordre basat en normes s’està esvaint. Que els forts fan el que poden i els febles pateixen el que deuen.

Aquest aforisme de Tucídides es presenta com a inevitable, com la lògica natural de les relacions internacionals que es reafirma ella mateixa. I, enfront d’aquesta lògica, hi ha una forta tendència dels països a seguir el corrent per portar-se bé. A adaptar-se. A evitar problemes. A esperar que la docilitat els garanteixi la seguretat.

No serà així.

Llavors, quines opcions tenim?

El 1978, el dissident txec Václav Havel va escriure un assaig titulat El poder dels sense poder, on plantejava una pregunta senzilla: com es mantenia el sistema comunista?

La seva resposta començava amb l’encarregat d’una botiga de queviures. Cada matí, aquest botiguer col·locava un rètol a l’aparador: ‘Proletaris del món, uniu-vos!’. Ell no hi creia en això. Ningú no hi creu. Però col·locava el rètol de totes maneres, per evitar problemes, per demostrar la seva conformitat, per portar-se bé amb els altres. I, com que tots els botiguers de tots els carrers fan el mateix, el sistema persisteix.

PUBLICITAT

No solament per mitjà de la violència, sinó també per mitjà de la participació de la gent comuna en rituals que, en privat, saben que són falsos.

Havel ho va qualificar de ‘viure en una mentida’. El poder del sistema no prové de la veritat, sinó de la voluntat de tothom d’actuar com si fos veritat. I la seva fragilitat prové de la mateixa font: quan una sola persona deixa d’actuar així, quan el botiguer treu el rètol, la il·lusió comença a esquerdar-se.

Ha arribat l’hora que les empreses i els països retirin els seus rètols.

Durant dècades, països com el Canadà van prosperar sota el que anomenàvem ordre internacional basat en normes. Ens vam unir a les seves institucions, vam elogiar els seus principis i ens vam beneficiar de la seva previsibilitat. Sota la seva protecció, podíem aplicar polítiques exteriors basades en valors.

Sabíem que la història de l’ordre internacional basat en normes era en part falsa. Que els més forts se n’eximirien quan els convingués. Que les normes comercials s’aplicaven de manera asimètrica. I que el dret internacional s’aplicava amb més o menys rigor en funció de la identitat de l’acusat o de la víctima.

Aquesta ficció era útil, i l’hegemonia estatunidenca, en particular, contribuïa a proporcionar béns públics: rutes marítimes obertes, un sistema financer estable, seguretat col·lectiva i suport als marcs per a la resolució de controvèrsies.

Així que vam col·locar el rètol a la finestra. Vam participar en els rituals. I, en gran manera, vam evitar assenyalar les diferències entre la retòrica i la realitat.

Aquest acord ja no funciona.

Permetin-me ser directe: vivim una ruptura, no una transició.

Durant les últimes dues dècades, un seguit de crisis en el camp de les finances, la salut, l’energia i la geopolítica ha posat de manifest els riscos d’una integració global extrema.

Més recentment, les grans potències han començat a utilitzar la integració econòmica com a arma. Els aranzels com a palanca. La infraestructura financera com a coacció. Les cadenes de subministrament com a vulnerabilitats per explotar.

No es pot ‘viure en la mentida’ del benefici mutu a través de la integració quan la integració es converteix en la font de la subordinació.

Les institucions multilaterals en les quals confiaven les potències mitjanes —l’OMC [Organització Mundial del Comerç], l’ONU, la COP [Conferència de les Parts, la cimera anual de Nacions Unides sobre el canvi climàtic]—, l’arquitectura de la resolució col·lectiva de problemes, s’han vist molt minvades.

Com a resultat, molts països han arribat a les mateixes conclusions. Han de desenvolupar més autonomia estratègica: en matèria d’energia, aliments, minerals crítics, finances i cadenes de subministrament.

Aquest impuls és comprensible. Un país que no pot alimentar-se, ni proveir-se de combustible o defensar-se té poques opcions. Quan les normes ja no et protegeixen, t’has de protegir tu mateix.

Però siguem clars sobre on ens porta això. Un món de fortaleses serà més pobre, més fràgil i menys sostenible.

I hi ha una altra veritat: si les grans potències abandonen fins i tot l’aparença de normes i valors per perseguir sense obstacles el seu poder i els seus interessos, els beneficis del ‘transaccionalisme’ seran més difícils de replicar. Les potències hegemòniques no poden monetitzar contínuament les seves relacions.

Els aliats es diversificaran per protegir-se contra la incertesa. Compraran assegurances. Augmentaran les opcions. Això reconstrueix la sobirania, una sobirania que abans es basava en les normes, però que cada vegada es fonamentarà més en la capacitat de resistir la pressió.

Com ja he dit, aquesta gestió clàssica del risc té un preu, però el cost de l’autonomia estratègica, de la sobirania, també es pot compartir. Les inversions col·lectives en resiliència són més barates que la construcció de fortaleses individuals. Les normes compartides redueixen la fragmentació. Les complementarietats són sumes positives.

La qüestió per a les potències mitjanes, com el Canadà, no és si cal adaptar-se a aquesta nova realitat. Ho hem de fer. La qüestió és si ens adaptem simplement construint murs més alts o si podem fer alguna cosa més ambiciosa.

El Canadà va ser un dels primers a escoltar el crit d’atenció, la qual cosa ens va portar a canviar fonamentalment la nostra postura estratègica.

Els canadencs saben que la nostra antiga i còmoda suposició que la geografia i les aliances ens conferien automàticament prosperitat i seguretat ja no és vàlida.

El nostre nou enfocament es basa en el que Alexander Stubb ha anomenat ‘realisme basat en valors’ o, dit d’una altra manera, el nostre objectiu és ser pragmàtics i guiar-nos per principis.

Aquests principis que ens guien són el nostre compromís amb els valors fonamentals: la sobirania i la integritat territorial, la prohibició de l’ús de la força, tret quan estigui alineada amb la Carta de les Nacions Unides i el respecte dels drets humans.

PUBLICITAT

Som pragmàtics en reconèixer que el progrés sol ser gradual, que els interessos divergeixen i que no tots els socis comparteixen els nostres valors. Ens comprometem de manera àmplia i estratègica, amb els ulls ben oberts. Acceptem activament el món tal com és, sense esperar que sigui com desitgem.

El Canadà està calibrant les seves relacions perquè la seva profunditat reflecteixi els valors que defensem. Donem prioritat a una àmplia participació per maximitzar la nostra influència, atesa la fluïdesa de l’ordre mundial, els riscos que això planteja i el que està en joc per al futur.

Ja no depenem només de la força dels nostres valors, sinó també del valor de la nostra força.

Estem construint aquesta fortalesa al nostre país.

Des que el meu govern va assumir el poder, hem reduït els impostos sobre la renda, els guanys del capital i la inversió empresarial, hem eliminat totes les barreres federals al comerç interprovincial i estem accelerant una inversió d’un bilió de dòlars en energia, intel·ligència artificial, minerals crítics, nous corredors comercials i molt més.

Duplicarem la nostra despesa en defensa per a 2030 i ho estem fent de manera que s’enforteixin les indústries nacionals.

Ens estem diversificant ràpidament a l’estranger. Hem acordat una associació estratègica integral amb la Unió Europea, que inclou l’adhesió a SAFE, l’acord europeu d’adquisició de material de defensa.

En els últims sis mesos hem signat altres dotze acords comercials i de seguretat en quatre continents.

En els últims dies, hem conclòs noves associacions estratègiques amb la Xina i Qatar.

Estem negociant acords de lliure comerç amb l’Índia, l’ASEAN, Tailàndia, Filipines i el Mercosur.

Per ajudar a resoldre els problemes mundials, apliquem una geometria variable, és a dir, diferents coalicions per a diferents qüestions, basades en valors i interessos.

Pel que fa a Ucraïna, som un membre fonamental de la Coalició dels Voluntaris i un dels principals contribuents per càpita a la seva defensa i seguretat.

Quant a la sobirania de l’Àrtic, fem costat fermament a Groenlàndia i Dinamarca i donem ple suport al seu dret únic a determinar el futur de Groenlàndia. El nostre compromís amb l’article 5 [de l’OTAN] és indestructible.

Estem treballant amb els nostres aliats de l’OTAN (inclosos els vuit països nòrdics i bàltics) per reforçar encara més els flancs nord i oest de l’aliança, entre altres coses mitjançant inversions sense precedents del Canadà en radars d’horitzó llunyà, submarins, avions i tropes sobre el terreny. El Canadà s’oposa fermament als aranzels sobre Groenlàndia i demana que s’organitzin converses específiques per assolir els objectius comuns de seguretat i prosperitat per a l’Àrtic.

En matèria de comerç plurilateral, defensem els esforços per bastir un pont entre l’Acord Transpacífic de Cooperació Econòmica i la Unió Europea, creant un nou bloc comercial de 1.500 milions de persones.

Quant als minerals crítics, estem formant clubs de compradors ancorats en el G7 perquè el món es pugui diversificar i allunyar del subministrament concentrat.

En matèria d’intel·ligència artificial, cooperem amb democràcies afins per garantir que, en última instància, no ens veiem obligats a triar entre hegemonies i hypercalers [grans empreses de serveis d’infraestructura i núvol privat, que tenen fins i tot milions de servidors].

No es tracta d’un multilateralisme ingenu. Tampoc es tracta de dependre d’institucions afeblides. Es tracta de crear coalicions que funcionin, tema per tema, amb socis que comparteixin suficients punts en comú per actuar junts. En alguns casos, es tractarà de la gran majoria de les nacions.

I es tracta de crear una xarxa densa de connexions entre el comerç, la inversió i la cultura, a la qual puguem recórrer per afrontar els reptes i les oportunitats de futur.

Les potències mitjanes han d’actuar juntes perquè, si no ets a taula, ets al menú.

Les grans potències es poden permetre actuar pel seu compte. Tenen la grandària del mercat, la capacitat militar i la influència per dictar condicions. Les potències mitjanes, no. Però quan només negociem bilateralment amb una potència hegemònica, negociem des de la feblesa. Acceptem el que se’ns ofereix. Competim entre nosaltres per ser els més complaents.

Això no és sobirania. És la representació de la sobirania alhora que s’accepta la subordinació.

En un món de rivalitat entre grans potències, els països intermedis tenen una opció: competir entre si pel favor o unir-se per crear una tercera via amb impacte.

No hem de permetre que l’auge del poder dur ens impedeixi veure que el poder de la legitimitat, la integritat i les normes continuarà sent fort, si decidim exercir-lo junts.

El que em porta de tornada a Havel.

Què significaria per a les potències mitjanes ‘viure en la veritat’?

• Significa dir les coses pel seu nom. Deixar d’invocar l’‘ordre internacional basat en normes’ com si continués funcionant tal com s’anunciava. Anomenar el sistema pel que és: un període d’intensificació de la rivalitat entre les grans potències, en el qual les més poderoses persegueixen els seus interessos utilitzant la integració econòmica com a arma de coacció.
• Significa actuar amb coherència. Aplicar els mateixos criteris als aliats i als rivals. Quan les potències mitjanes critiquen la intimidació econòmica procedent d’una direcció, però guarden silenci quan prové d’una altra, estem mantenint el rètol a la finestra.
• Significa construir allò en què diem creure. En comptes d’esperar que es restableixi l’antic ordre, implica crear institucions i acords que funcionin tal com es descriu.
• I significa reduir la capacitat d’influència que permet la coacció. Construir una economia nacional forta ha de ser sempre la prioritat de qualsevol govern. La diversificació internacional no és solament prudència econòmica, és la base material d’una política exterior honesta. Els països es guanyen el dret a adoptar postures basades en principis en reduir la seva vulnerabilitat a les represàlies.

El Canadà té el que el món vol. Som una superpotència energètica. Tenim vastes reserves de minerals crítics. Tenim la població més educada del món. Els nostres fons de pensions es troben entre els inversors més importants i sofisticats del món. Tenim capital, talent i un govern amb una immensa capacitat fiscal per actuar amb decisió.

I tenim els valors als quals molts altres aspiren.

El Canadà és una societat pluralista que funciona. La nostra arena pública és sorollosa, diversa i lliure. Els canadencs continuen estant compromesos amb la sostenibilitat.

Som un soci estable i fiable —en un món que és tot el contrari—, un soci que construeix i valora les relacions a llarg termini.

El Canadà té alguna cosa més: el reconeixement del que està passant i la determinació d’actuar en conseqüència.

Entenem que aquesta ruptura exigeix alguna cosa més que adaptació. Exigeix honestedat sobre el món tal com és.

Estem traient el rètol de la finestra.

L’antic ordre no tornarà. No ho hem de lamentar. La nostàlgia no és una estratègia.

Però, a partir d’aquesta fractura, podem construir quelcom millor, més fort i més just.

Aquesta és la tasca de les potències mitjanes, que són les que més perdran en un món de fortaleses i les que més poden guanyar en un món de cooperació genuïna.

Els poderosos tenen poder. Però nosaltres també tenim una cosa: la capacitat de deixar de fingir, de dir les coses pel seu nom, d’enfortir la nostra posició interna i d’actuar junts.

Aquest és el camí del Canadà. El triem amb franquesa i confiança.

I és un camí obert a qualsevol país que vulgui recórrer-lo amb nosaltres.»