Tenen ambdós un parentiu llunyà amb Jacques Delors, l’autèntic arquitecte de l’Europa més reeixida de la història. Com el president de la Comissió de fa quaranta anys, amb experiència bancària i de govern, gens dogmàtics, profundament demòcrates, cosmopolites i liberals, respectuosos i cultes, sobris i cerebrals, combinació de virtuts estranyes en l’època precipitada i extremista, corrupta i irreflexiva del trumpisme. Mark Carney i Mario Draghi saben què és dirigir un banc central i un govern, però sobretot han treballat intel·lectualment problemes similars i han utilitzat l’eina política de la paraula amb anàloga eficàcia persuasiva i performativa en un moment de desconcert i desgovern.
Mark Carney va sorprendre tothom amb el seu discurs al Fòrum de Davos aquest gener passat, directament en resposta a la crisi sobre la sobirania de Groenlàndia i a les amenaces aranzelàries de Donald Trump contra els països que no es pleguin a les seves pretensions. Ningú, cap europeu de la UE, ni Macron ni Merz, ni de fora, com Starmer, no havia pres posició amb tanta claredat, contundència i, fins i tot, propostes concretes contra el trumpisme, com el primer ministre del Canadà. Tampoc cap altre discurs ni debat de la reunió anual de les elits econòmiques i polítiques mundials no va acaparar tanta atenció pública ni va produir tanta irritació entre els trumpistes.
L’educat discurs de Carney es dirigia directament contra la submissió voluntària a Donald Trump. «No es pot viure en la mentida del benefici mutu a través de la integració quan la integració és l’origen de la subordinació», va dir, després de fer esment de Tucídides, autor de La guerra del Peloponès, al qual pertany la frase més adient als temps que corren: «Sabeu com nosaltres que el dret és una qüestió que només té significat en la relació entre iguals. En el món real, el més fort fa el que vol i el més feble pateix el que cal». Trump tracta els aliats com a subordinats i els adversaris amb prou poder com a iguals, de forma que als països europeus o al Canadà només els queda l’alternativa de federar-se per tal d’enfrontar l’envestida dels més poderosos en millors condicions o sotmetre’s submisament.
L’ex-primer ministre Italià i exgovernador del BCE assenyala el camí d’un federalisme pragmàtic per construir l’Europa política que ens cal.
La intervenció està en perfecta sintonia amb els qui declaren des d’Europa el moment i l’oportunitat de fer un salt en la integració. «El vell ordre no tornarà», ha advertit el premier canadenc. «No hem de fer-ne el dol, la nostàlgia no és una estratègia». Al contrari, Carney creu que «a partir de la fractura podem construir alguna cosa més gran, millor, més forta i més justa», una tasca que correspon a les potències mitjanes, «les que més poden perdre en un món de fortaleses i més guanyar en la cooperació genuïna». Hi ha un argument potent que fonamenta l’esperança: «els grans poders no es poden permetre d’anar sols».
Aplaudit per tothom
Mario Draghi, molt pocs dies després, va completar a la Universitat de Lovaina el programa de resposta al repte del nou ordre trumpista en termes de lucidesa similar en l’anàlisi i de pragmatisme en la resposta. Europa es troba en perill d’una imminent desindustrialització si no recupera la competitivitat, d’on es dedueix la urgència de la injecció massiva d’inversions en innovació científica i tecnològica, transició energètica i defensa, que Draghi ja va propugnar en el seu informe de 2024. Aplaudit aleshores per tothom, però mancat encara dels mitjans financers per a aplicar-lo, cal aconseguir de la UE la capacitat d’endeutament permanent a través d’eurobons que permeti avançar a la vegada en la reindustrialització i en la unitat política.
Les ambigüitats entre els diferents graus d’integració europea desitjats per cada soci europeu ja no tenen cap sentit, segons el polític i banquer italià. Per tal d’esdevenir una potència que compti mundialment Europa ha de passar de l’etapa confederal d’avui al federalisme. I no cal esperar a la culminació d’aquest procés, perquè «la unitat no precedeix l’acció», sinó al contrari, «es forja tot prenent conjuntament decisions importants, gràcies a l’experiència comuna i a la solidaritat que en resulta, mentre descobrim que som capaços de suportar-ne les conseqüències».
En la resistència europea als projectes annexionistes de Trump respecte a Groenlàndia, Draghi hi veu ja una passa endavant: «Les antigues divisions que ens paralitzaven han quedat superades per una amenaça comuna». Però encara insuficient: «L’amenaça per si sola no val per a sostenir-nos, doncs el que va començar amb por ha de continuar amb esperança». Cal un federalisme pragmàtic que significa la integració sense subordinació i que finalment només la voluntat política podrà impulsar. És el mateix que Carney proposa per a les potències mitjanes i el que dins de la Unió Europea s’ha entès sempre com una integració a diferents velocitats, que permeti avançar als qui tinguin voluntat de fer-ho sense que els més recelosos puguin aturar la marxa del conjunt.
Tractant-se de Draghi, és la traducció política de la seva frase voluntarista sobre el paper del Banc Central Europeu respecte a la moneda única europea ara fa onze anys, «disposat a fer tot el que calgui per preservar l’euro». Aquest cop, està de la mà del conjunt de les institucions que siguin veritat les paraules eficaces amb les quals va reblar la promesa: «I creieu-me, n’hi haurà prou».
Referències
