Joan Miquel Vilardell, un expert de la consultora ALG especialitzat en el desenvolupament d’infraestructures al continent africà, no es podia creure el que li mostrava un fons institucional d’inversió africà. Havien contractat la consultora per a la redacció dels plecs per seleccionar un epecista (de l’anglès Engineering, Procurement and Construction, EPC) que s’encarregaria del disseny i la construcció d’una nova terminal de passatgers en un aeroport de l’Àfrica occidental. El fons volia emprendre el projecte mitjançant un acord amb la Xina i, com a tota especificació tècnica, com si es tractés d’aquells dossiers fotogràfics ja caducs que servien tant per triar el vestit de casament com el fèretre per a un familiar mort, els xinesos els havien lliurat un senzill catàleg amb exemples d’aeroports.
Les fotos corresponien a terminals aèries ja executades a la Xina, resplendents i modernes, tota una temptació per als administradors aeroportuaris africans habituats a la decadència i l’abandó dels seus edificis i instal·lacions. Una semblant simplicitat per a l’establiment d’unes prescripcions tècniques mínimes podria explicar algunes de les deficiències operacionals que un viatger especialitzat és capaç de percebre en les noves, puixants i cares infraestructures aeroportuàries que ha desenvolupat la Xina per tot Àfrica.
Als mandataris d’Angola els devia atreure per al nou aeroport de Luanda una d’aquelles fotos: un edifici magnífic, envidrat, descomunal, tot modernitat. És fàcil imaginar-se’ls assenyalant-lo, afirmant que aquell i no cap altre seria l’edifici que els xinesos construirien per desenvolupar un gran hub a la capital d’Angola. És coneguda la propensió de molts governs a aconseguir tenir un hub, com si en depengués el seu propi prestigi i existència. Amb la construcció de l’edifici ben avançada, algú, de sobte, es va adonar d’un petit matís: aquella esplendorosa desmesura era una terminal per a vols nacionals construïda en alguna ciutat xinesa tan immensa com desconeguda per als funcionaris angolesos, res més allunyat de les característiques requerides en un edifici destinat a ser un hub per a vols internacionals.
Les obres ha d’executar-les una empresa xinesa, triada des de Pequín, emprant mà d’obra, materials, equips i tecnologia exclusivament xinesos.
La Xina, aprofitant-se de la crisi financera del 2008, que va castigar singularment els països occidentals i va deixar la majoria dels bancs multilaterals més preocupats pel rescat d’una ingent quantitat d’entitats financeres que per destinar recursos a països en desenvolupament, va protagonitzar un gir estratègic fonamental en la política expansiva amb la posada en marxa d’un agressiu pla d’ajuda financera per al desenvolupament d’infraestructures a l’Àfrica.
PUBLICITAT
Préstecs directes
Mitjançant acords govern-govern –les hemeroteques estan plenes de fotografies de Xi Jinping estrenyent la mà d’algun president africà–, la Xina s’ha dedicat durant els darrers vint anys a facilitar tota mena de projectes d’infraestructures als països d’un continent on, certament, les necessitaven. Els acords no consisteixen en donacions, ni en ajudes per a la planificació conceptual i financera de les infraestructures, com solien fer entitats com ara el Banc Mundial o les agències de cooperació dels Estats Units. Ni tan sols es tracta de crèdits privilegiats, a tipus d’interès baixos: els tipus que apliquen a la majoria dels projectes, mitjançant un préstec directe del Govern xinès al país de torn, es trobarien a la banda alta de qualsevol estructuració financera. I, no obstant això, ja són més de vint els països africans que han anat entrant en aquest tipus de transaccions de finançament que, per la seva banda positiva, estan canviant les velles i inservibles infraestructures per altres de més modernes, si bé sovint sobredimensionades.
Malgrat l’escassa transparència en aquest tipus d’aliances, ja són conegudes les condicions més que avantatjoses que la Xina obté dels països africans. Per exemple, les obres les ha d’executar una empresa xinesa, triada des de Pequín, emprant mà d’obra, materials, equips i tecnologia exclusivament xinesos. A més, els governs beneficiats no preveuen controls de qualitat en l’execució, ni el constructor o el Govern xinès aporten garanties de qualitat, compliment de terminis o, senzillament, documentació de les obres una vegada acabades.
Els governs beneficiats no preveuen controls de qualitat en l’execució, ni el constructor o el Govern xinès aporten garanties de qualitat.
El principi keynesià segons el qual mitjançant la inversió pública dels governs s’impulsa un desenvolupament econòmic i social, s’esvaneix completament en aquest cas: tot el flux econòmic generat amb la materialització dels projectes se’n va cap a proveïdors i treballadors xinesos. Amb l’agreujant que els països africans sí que s’endeuten de manera significativa a conseqüència d’aquesta peculiar forma de planificació econòmica i de desenvolupament de les infraestructures. El nombre d’endeutats amb la Xina augmenta any rere any. Països com ara Kenya, que lidera el rànquing amb més de 50.000 milions de dòlars de deute, Angola (42.600 milions el 2022 i creixent) o Etiòpia (prop de 20.000 milions) han compromès el seu futur econòmic a la potència asiàtica. I no només el futur, també la realitat actual.
La ‘generositat’ xinesa
La majoria dels projectes executats fins ara es caracteritzen per estar sobredimensionats quant a la seva capacitat, amb la consegüent sobreinversió resultant. Un exemple podria ser el nou Aeroport Internacional de Lusaka, a Zàmbia: amb un trànsit lleugerament superior al milió de passatgers, el Govern va acordar amb la Xina la construcció d’una nova terminal amb un pressupost de 360 milions de dòlars, així com inversions en altres aeroports menors fins a un total superior als mil milions de dòlars. Amb les modestes xifres de trànsit aeri al país, no hi ha estructuració financera que resisteixi aquesta sobreinversió sense veure’s abocada a una més que probable execució de les garanties. I aquí apareix un altre dels drames de la generositat xinesa.
Les condicions per a l’amortització financera del deute completen el cercle viciós per als països africans. Les garanties exigides per la Xina inclouen instruments com ara la pignoració d’ingressos fiscals, l’establiment de comptes escrow a bancs xinesos fins al pagament del deute, la titulització d’ingressos generats per la infraestructura, concessions, sota condicions més que generoses, per a l’explotació de recursos naturals o garanties consistents en l’assignació a alguna empresa xinesa, naturalment seleccionada des de Pequín, dels recursos mateixos en cas d’impagaments. No ens ha d’estranyar, doncs, saber que la Xina ja ha començat a executar moltes d’aquestes garanties, de manera que ha aconseguit el control de mines de tota mena de minerals valuosos, explotacions de gas i de petroli, així com centrals d’energia i un nombre incomptable de serveis com ara les xarxes elèctriques i de comunicacions.
El cas d’Angola il·lustra el risc assumit pels països africans amb el vistiplau, si no amb la complicitat interessada, dels seus governants. Després de la guerra civil patida al país, a partir del 2002 el Govern angolès se’n va proposar la reconstrucció embarcant-se en un endeutament desassenyat amb la Xina, que, segons dades del Banc Mundial, va assolir, el 2021, un marejador 82 % de deute respecte al PIB. El Govern actual, que presideix João Lourenço en el seu segon mandat, s’esforça, per ara sense gaire èxit, a renegociar les condicions d’amortització financera que estan garantides amb drets sobre explotacions petrolieres, alhora que mira de trobar inversors privats que, mitjançant concessions, els alleugin el deute i l’amenaça d’execució de les garanties que els xinesos no paren de brandar.
PUBLICITAT
Millora de la xarxa viària
L’impacte per a les vides dels africans, molts d’ells sotmesos a règims especialment corruptes i cruels, inicialment es podria considerar positiu. La millora de la xarxa viària, per exemple, permet la creació de corredors logístics que són essencials per al desenvolupament de tot el potencial econòmic que atresora el continent. El primer governador britànic de Nigèria va dir, ja fa més d’un segle, que «el problema d’Àfrica es pot resumir en una sola paraula: el transport». No hi ha dubte que les importants inversions en carreteres fetes gràcies al finançament xinès, entre d’altres, són un modest alleujament per a l’etern dèficit de rutes logístiques i comercials al continent.
Les garanties exigides per la Xina inclouen instruments com ara la pignoració d’ingressos fiscals.
Tanmateix, els governs que reben aquestes infraestructures dediquen esforços i recursos gairebé nuls a la seva conservació. Al cap de pocs anys apareixen les conseqüències d’un ús intensiu –el 80 % de les mercaderies es mouen per carretera– i d’un manteniment més que precari. Els xinesos construeixen les infraestructures, però no s’involucren en el seu funcionament i manteniment, que han de ser assumits pels africans.
L’amenaça del deute plana sobre el continent, sempre està present, com una espasa de Dàmocles sobre tota la població. Segons un informe del Banc Mundial relatiu als nivells de pobresa a Uganda, un dels països africans més endeutats, l’any 2000 gairebé dues terceres parts de la població vivien o es trobaven en risc de situar-se per sota del llindar de pobresa. A partir del 2008, casualment quan tenen lloc les principals inversions xineses, la ràtio va baixar fins a poc més del 40 %. Però des del 2015 en endavant mostra un creixement imparable, i el 2022 s’ha tornat a situar per sobre del 60 %.
Sembla evident que els diners dels xinesos no aconsegueixen les finalitats socials que serien desitjables amb la forta despesa pública assumida pels governs. Si l’ingent deute acumulat pels països africans amb la Xina no serveix per reduir els nivells de pobresa, la majoria dels mals que caracteritzen la vida diària al continent s’afermaran: violència, deteriorament dels drets humans i, per descomptat, emigració.
Emigració en augment
L’informe del 2022 de l’Organització Internacional per a la Migració (IOM, per la sigla en anglès), dependent de les Nacions Unides, mostra que a la pràctica totalitat dels països beneficiats per l’ajuda xinesa continua creixent l’emigració. Cada any, més d’un 3 % de la població, de mitjana, intenta arribar a Europa o a l’Orient Mitjà fugint de les pobres condicions de vida que els ofereix el seu país. Les raons són molt diverses, inclòs l’impacte que el canvi climàtic té a les zones rurals, que amb prou feines subsisteixen amb pràctiques agrícoles de supervivència. En qualsevol cas, sembla innegable que l’absència d’oportunitats i el deteriorament econòmic d’uns països sobreendeutats també són darrere de les colossals xifres de l’emigració.
És urgent que Europa s’ocupi resolutivament de com alleujar les tensions financeres dels països africans, generades en gran manera per l’immens flux de deute des de la Xina. En cas contrari, no ens podrem sorprendre si el problema de la immigració, amb el drama humanitari que arrossega, continua creixent. Tampoc no podem oblidar que una de les raons que expliquen l’auge de moviments populistes d’ultradreta té, en bona mesura, el seu origen en el rebuig de la immigració.
