Un toro blanc, bonic, Zeus encarnat, sedueix una princesa fenícia, Europa. És enganyada. N’hem vist la reedició mitològica a Escòcia, fa unes setmanes: un elefant republicà, en aquest cas, gens bonic, ha acabat persuadint una Europa sense capacitat reactiva, entregada. Enganyada. I és que Trump ha guanyat el pols a Von der Leyen. La trobada, feta en territori europeu, però en la propietat del magnat —un dels seus camps de golf—, va suposar una posada en escena que fregava clarament la humiliació de la dirigent comunitària, generosa en excés als desitjos de Trump. Un desequilibri lacerant per als interessos del Vell Continent. Perquè aquest desenllaç significa, clar i ras, que Europa paga, i que els Estats Units recapten. Els productes europeus, que tenien uns aranzels de l’1,47 %, pujaran a una mitjana del 15 %, sense contrapartida per part dels Estats Units. En paral·lel, Europa es compromet a comprar armament i energia al país nord-americà. Un negoci rodó per a l’administració dels Estats Units.

En aquesta negociació no hi ha hagut cap equilibri. S’ha dinamitat la teoria de l’equilibri de John Nash, que diu que l’equilibri es dona quan no hi ha incentius perquè cap jugador canviï la seva estratègia, ja que qualsevol canvi unilateral desembocaria en un resultat pitjor per a aquest jugador. És pura teoria de jocs. Von der Leyen ha variat, de manera unilateral, la seva estratègia de mantenir una fermesa econòmica davant dels Estats Units, tenint en compte la variabilitat de situacions comercials entre els Estats membres i la potència americana. Si el temor era evitar una guerra comercial, aquest objectiu és fallit: ja existeix.

PUBLICITAT

Tantes genuflexions fan malbé no només els genolls, sinó també l’esperit europeu, si és que pot ser invocat.

D’alguna manera, la presidenta de la Comissió Europea ha assumit el relat de Trump, focalitzant la seva obsessió en la balança comercial —i no a la de capital i serveis, on hi ha un clar avantatge nord-americà, una cosa incomprensible que aquesta tecla no s’hagi polsat per part dels negociadors europeus—, de manera que el que es persegueix és atenuar desequilibris comercials aparents. Ha caigut en un parany, afavorit per la qüestió de la defensa europea i les promeses d’ajuda d’un president dels Estats Units amb una paraula que val més aviat poc. Com la de Zeus en la seva relació desigual amb la princesa fenícia. La fiabilitat que té és molt baixa, segons el que anem coneixent. Però, a més, les conseqüències negatives per a Europa es poden estendre als processos de negociació amb altres partners: quin missatge se’ls traslladarà si no és el de la feblesa, per avançar en altres escenaris d’intercanvis econòmics?

Prostració davant dels EUA

Estem davant d’una nova cessió a Trump, les formes i narratives del qual van recollint èxits. L’OTAN ja es va plegar als seus capricis amb l’absurd 5 % en despesa militar sobre PIB —amb l’honrosa excepció d’Espanya. Tantes genuflexions fan malbé no només els genolls, sinó també l’esperit europeu, si és que pot ser invocat. I aquesta prostració davant dels Estats Units sorprèn pels signes evidents de la debilitat econòmica d’un colós que no ho és més que el potencial tità europeu, perquè els seus indicadors són pitjors que els comunitaris en bona part de les seves expressions (PIB, inflació, comerç, fortalesa industrial, confiança monetària), amb tres aspectes determinants:

1. La desindustrialització dels Estats Units no es corregirà amb polítiques proteccionistes, tenint en compte els processos de deslocalització realitzats per importants empreses nord-americanes. Encara més, això consolidarà un camí inflacionista que impactarà sobre el consumidor local nord-americà. Ho veu clar la Reserva Federal, que alenteix la baixada de tipus d’interès suportant la pluja d’insults de Trump al president de la FED, Jerome Powell.

2. Els moviments de Trump estan acarnissant la debilitat del dòlar —cosa que sembla perseguir el magnat—, però, alhora, estan arraconant la moneda verda com a refugi, a favor de l’euro. No seria gratuït pensar en la utilització, per part de la Comissió Europea i del Banc Central Europeu, d’una eina clau fonamental: l’emissió d’eurobons, tal com assenyalen en un treball recent Olivier Blanchard i Ángel Ubide.

3. Els fons d’inversió es retreuen dels Estats Units, i una part es canalitzen cap a Europa. Això ho veiem en variables sobre accions, fons sobirans, d’alt rendiment i en grau d’inversió. Des del març fins al juny de 2025, l’aspecte de tots aquests fons per Europa està guanyant terreny davant la volubilitat de les decisions de Trump.

Les portes de l’Avern

És a dir, mentre observem dificultats en l’economia dels Estats Units, que es poden agreujar amb els acomiadaments massius i el descontentament que això pot generar en segments de població; mentre apreciem com l’Administració Trump ataca infraestructures bàsiques de la ciència, les universitats, els instituts de recerca, retallant recursos importants i hipotecant el futur econòmic; mentre els Estats Units es van autoaïllant amb aquestes polítiques que alimenten la desregulació, les privatitzacions, l’atac als drets humans, la justificació de genocidis i el seu suport; mentre tot això està succeint i assenyalant la debilitat d’aquest gegant amb peus de fang, Europa ajup el cap i no és capaç de, malgrat la seva desunió en molts àmbits, donar un cop sobre la taula. I sí: negociar. I fer-ho en clau de l’equilibri de Nash. No deixant-se emportar per la crida d’aquell elefant fosc que convida a cavalcar la princesa europea sobre els seus lloms per portar-nos no a una Creta agradable, sinó a una situació de debilitat manifesta més pròpia de les portes de l’Avern.