No és la primera vegada que parlem de música i política. Ni tampoc de l’ús de la primera en un sentit i en el seu contrari. Ni gèneres ni estils escapen a aquesta utilització. El jazz, per exemple, que ha servit per tapar les pitjors interferències internacionals dels Estats Units (abans de l’arribada de Donald Trump), o per fer campanya contra la pena de mort en aquell país. Els noms propis de les històries que s’expliquen tot seguit són, d’una banda, Patrice Lumumba i Louis Armstrong, i Keith LaMar i Albert Marquès, de l’altra.
El 1946 ja s’havia acabat aquella entesa entre els Estats Units, la Unió Soviètica i el Regne Unit que va permetre guanyar la guerra al nazisme i alhora repartir-se el món en zones d’influència. Winston Churchill havia anunciat la caiguda d’un teló d’acer sobre Europa. Començava la guerra freda. Tot valia. També el soft power, la diplomàcia tova, en aquest cas cultural i en particular el jazz, tal com ho van entendre el president Dwight Eisenhower i el Departament d’Estat dels anys cinquanta utilitzant aquesta música per combatre la influència de l’URSS, fent-ho, però, de la pitjor manera: violant els valors que anunciava defensar. I amb la CIA ben dissimulada al darrere.
PUBLICITAT
La part més tragicòmica d’aquella diplomàcia era la de presentar la imatge d’harmonia interracial als Estats Units amb uns músics i una música afroamericans quan la segregació racial no acabaria fins al 1965 amb la llei que donava el dret a vot als negres.
La diplomàcia musical es va iniciar el 1956 amb una gira de Dizzy Gillespie i la seva banda per Europa, Àsia i l’Amèrica Llatina patrocinada pel Departament d’Estat. També van recórrer el món per difondre l’evangeli yankee altres jazzmen com Benny Goodman, Dave Brubeck, Nina Simone o Duke Ellington. Aquest va ser el més viatger de tots els ambaixadors del jazz com se’ls va anomenar. Fins i tot va fer una gira de cinc setmanes per la Unió Soviètica en el marc d’un programa d’intercanvi cultural entre els dos països, el 1971.
I també Louis Armstrong. El trompetista és un dels protagonistes de Banda sonora para un golpe de Estado, el documental (a Filmin) del belga Johan Grimonprez que va ser candidat a l’Oscar en la seva categoria (va guanyar No other Land). L’altre protagonista és Patrice Lumumba, el primer president del Congo independent, que només va poder governar pocs mesos, assassinat el gener del 1961 per les forces de Mobutu Sese Seko amb la connivència de la CIA i de l’antic poder colonial, és a dir, Bèlgica.
Desestabilitzar
El 1960, com altres quinze excolònies africanes, el país que avui coneixem com a República Democràtica del Congo havia guanyat la independència. Aquell moviment descolonitzador que es va estendre pel continent africà en plena guerra freda va desfermar l’afany desestabilitzador dels Estats Units per por a la interferència soviètica i a perdre l’accés als seus recursos. Per exemple, a l’urani que ja havia estat de gran utilitat durant la Segona Guerra Mundial, al cobalt i als diamants.
El documental ‘Banda sonora para un golpe de Estado’ explica com la CIA usava els músics de jazz per amagar les seves operacions a l’Àfrica.
Que Satchmo (sobrenom amb què es coneixia Louis Armstrong) sense ser-ne conscient, hagués servit de tapadora per a una operació de la CIA a aquell país africà era una idea que circulava sense dades que la confirmessin. Va ser la historiadora britànica Susan Williams qui el 2021 va trobar-ne el fil als arxius de les Nacions Unides i els va recollir en el llibre White Malice: The CIA And The Covert Recolonization of Africa, publicat el 2023.
En la seva gira africana, després d’actuar a la capital, Leopoldville, Armstrong va oferir un concert a la rica província secessionista de Katanga. Va ser l’oportunitat perquè uns agents entressin en aquella zona de gran importància estratègica. Això passava el novembre de 1960. Lumumba estava detingut no gaire lluny. Pocs mesos després seria assassinat.
Banda sonora para un golpe de Estado presenta la utilització política encoberta d’aquells músics. Tanmateix, el documental té un fil conductor musical que fa servir el jazz en el sentit contrari al del Departament d’Estat i de les seves clavegueres. És l’àlbum We insist! Freedom now! (1960) del compositor i percussionista Max Roach, un cant al panafricanisme i a la lluita pels drets civils.
El documental de Grimonprez té la gran virtut de situar l’espectador davant de la instrumentalització política de l’art i d’un dels episodis més execrables de l’actuació dels Estats Units a l’estranger. El vici del film és el mal del nostre temps, el de la fragmentació, amb un devessall de cites escrites o de veus que es van sobreposant i són difícils de seguir. I també té un bonus, el de donar a conèixer l’activista centreafricana Andrée Blouin, la Pasionaria negra, un personatge que ella sola mereixeria un documental.
De Granollers a Ohio
Ara anem al 2020, al moment del confinament per la covid i del moviment Black Lives Matter després de l’assassinat de l’afroamericà George Floyd a mans d’un policia blanc. Una revista dels Estats Units pregunta a reclusos com viure amb l’aïllament. Un d’ells crida l’atenció d’Albert Marquès, un pianista de jazz i compositor nascut a Granollers i format a Barcelona que viu a Nova York des de fa una dècada.
El pres és Keith LaMar, cinquanta-tres anys, condemnat a la pena capital per l’assassinat de cinc reclusos durant un amotinament. El judici es va fer sense proves materials i sense poder escoltar testimonis que exoneraven l’acusat. Durant gairebé trenta anys declara la seva innocència des d’una cel·la del corredor de la mort en una presó d’Ohio. Ho fa amb la poesia després d’una joventut malmesa en el món de la droga que el va portar a la presó amb divuit anys, llavors per un assassinat que sí que havia comès enmig d’un tiroteig.
PUBLICITAT
Albert Marquès fa concerts amb el condemnat a mort Keith LaMar. El pianista hi posa la música i el reclús recita els seus poemes per videotrucada.
Marquès, que té una vena molt marcada d’activista, es va interessar pel cas. Va voler conèixer LaMar, es van fer amics, van enregistrar el disc Freedom First i ara fan concerts plegats. El de Granollers posa el coixí musical amb el piano als poemes del reclús i aquest els recita per videotrucada en directe quan és possible, o mitjançant un enregistrament. Així s’ha fet en la gira del músic per diversos llocs de Catalunya el mes de març, entre els quals, al Festival de Jazz de Granollers o al Teatre Mundial de la Bisbal d’Empordà, amb el seu trio que completen Manel Fortià al contrabaix i Raphaël Pannier a la bateria.
Marquès ha portat la seva lluita al Congrés mundial contra la pena de mort fet a Berlín el 2022 i ha publicat El jazz suena en el corredor de la muerte. Keith LaMar, un pianista y la realidad de las prisiones en Estados Unidos (Crítica, 2023). El llibre presenta el racisme que regna en el sistema judicial d’aquell país, denuncia el negoci multimilionari de les presons privades, i explica la lluita per mantenir el seny dins d’aquell sistema inhumà. I parla també del poder de la música.
LaMar havia de ser executat el 16 el novembre de 2023 amb una injecció letal. Continua amb vida perquè l’empresa farmacèutica que fabrica el preparat mortal es nega a servir-lo a les presons d’Ohio. La nova data ha quedat fixada per al 13 de gener de 2027. Des de la plataforma Justice for Keith LaMar Marquès no para de fer campanya per demanar la revisió del cas i l’abolició de la pena de mort. Ho fa amb la seva música que porta arreu, a les ciutats d’Ohio, a la resta dels Estats Units, a l’Amèrica Llatina i a Europa. A la Bisbal, el músic reconeixia que no és fàcil, però que amb Donald Trump a la Casa Blanca encara és més difícil.
