Després que Milan Kundera comparés personalment la versió francesa de la seva òpera prima, la novel·la La broma, traduïda a la majoria de les llengües occidentals, i s’adonés de les eleccions libèrrimes d’aquella edició, el seu amic Pierre Nora, historiador al capdavant de la revista Le Débat a Gallimard, li va proposar compondre una mena de glossari, o diccionari personal, amb les paraules clau de la seva obra. Aquest es va incloure a L’art de la novel·la, en la secció titulada «Seixanta-set paraules». Presentem, a tall d’homenatge, algunes entrades i en completem unes altres originals d’aquell repte peculiar.

Amèrica llatina

Quan es va traslladar a França el 1975, Kundera va estrènyer llaços amb autors de Llatinoamèrica com Carlos Fuentes, aleshores diplomàtic a París. En aquell immens territori cultural –«descurat, menyspreat, abandonat, pària», com l’Europa Central– hi va veure una familiaritat peculiar. Eren «dos límits d’Occident situats en extremitats oposades», units per un «pont platejat, subtil, trèmul», i durant el segle XX tots dos van tenir un paper crucial en l’evolució de la novel·la. Cien años de soledad és pura poesia, va dir, «llibertat de fantasia»; Abadón el exterminador, un mirall d’aquelles novel·les vieneses que aspiraven a «abastar la vida humana com un tot».

Europa central

Cada vegada que impartia un curs a l’Escola d’Estudis Superiors de París, Kundera començava dibuixant a la pissarra un mapa d’Europa en el qual marcava les tres capitals que conformaven el seu triangle d’interès intel·lectual: Budapest, Viena i Praga. Allí el gènere novel·lístic va evolucionar cap a una novel·la que pensa, que es concentra en l’essencial i diu «el que només la novel·la pot descriure i dir». Hermann Broch va ser l’encarnació d’aquest gir –juntament amb Musil i Gombrowicz– perquè en ell «havia quedat gravada tota la tragèdia de l’Europa del seu temps».

Dostoievski

Després de la irrupció dels tancs soviètics a Praga, els llibres de Kundera es van suprimir de llibreries i biblioteques. Tampoc no li van permetre exercir com a escriptor. Si ho va fer, va ser signant amb nom fals. Un director de teatre li va proposar adaptar L’idiota. En tornar a les seves pàgines, va entendre que preferia morir de fam abans que acceptar l’encàrrec. Al seu entendre, hi havia massa sentimentalisme agressiu i fatalisme servil en Dostoievski. En el seu món, el de l’homo sentimentalis, «el sentiment s’ha elevat al rang de valor i veritat» (La immortalitat).

Exili

Les preguntes sobre la seva experiència de l’exili van ser una constant a les entrevistes que li feien. Implicava la pèrdua de la llar, però què era la «llar» a França la llengua de la qual no té una paraula específica per a designar-la? «La paraula “llar” és molt bella en la seva exactitud. Perdre-la, en francès, és un d’aquests problemes diabòlics de la traducció –va apuntar el 1984– […] Em pregunto si la nostra noció de llar no és, al cap i a la fi, una il·lusió, un mite. Si la idea de tenir arrels no és només una ficció a la qual ens aferrem.» Els personatges kunderians encarnen debats d’aquest tipus: a La insuportable lleugeresa de l’ésser, Sabina vol alliberar-se de les seves arrels, mentre que per a Teresa tot el que està més enllà de la llar és un desert. Com Stravinski, Kundera abominava de la noció negativa de l’exili. En qualsevol cas, per a un autor d’una llengua minoritària, «les traduccions ho representen tot». Abans de França, els Kundera van considerar instal·lar-se a Islàndia, la Martinica i Còrsega.

Franz k.

«Quan no llegeixo Kafka, penso en Kafka. Quan no penso en Kafka, trobo a faltar pensar-hi. Després de no pensar en ell durant un temps, el trec i el torno a llegir.» Són paraules de l’escriptor hongarès László Krasznahorkai extretes d’una entrevista del 2013, però podrien ser també de Kundera. Perquè l’escriptor de Praga és la figura que ens recorda que «es pot sortir de la tradició i escriure d’una altra manera».

PUBLICITAT

Humor

«Jo tenia melancolia de Bohèmia. Milan va escriure El llibre del riure i de l’oblit [durant un estiu a Belle-Île-en-Mer] perquè jo no estigués trista», va explicar Véra Kundera, la seva vídua. Una de les seves constants va ser interrelacionar la novel·la europea estirant el fil de l’humor –de Rabelais a Gógol–, una eina forjada pel desengany que ens recorda la banalitat de totes les coses. Per a ell, Kafka no era un escriptor tràgic, sinó que els «erudits» i els «especialistes» n’havien enfosquit la comicitat. Kundera evitava els que no tenien sentit de l’humor –els mateixos que Rabelais anomenava amb un neologisme d’origen grec, agélastos, «el que no riu»– o els que veien un sacrilegi en qualsevol broma, encara que aquesta sigui, precisament, l’essència de l’humor.

Janácek

Durant la preproducció de l’adaptació cinematogràfica de La insuportable lleugeresa de l’ésser, Kundera va suggerir que per a la banda sonora s’utilitzés el repertori del compositor txec de qui va ser un gran promotor el seu pare, el pianista i musicòleg Ludvík Kundera. «El meu propòsit és, igual que Janácek –va declarar en una entrevista–, alliberar la novel·la de l’automatisme de la tècnica novel·lística, de l’embastat novel·lístic de les paraules». Kundera admirava la determinació de l’autor de Jenufa per «anar directament al cor de les coses. […] Només té dret a viure la nota que té alguna cosa essencial a dir».

Lítost

Cada llengua defensa els seus intraduïbles, paraules que no tenen equivalent en les altres, tal vegada animals i plantes autòctones, objectes, fenòmens que no es produeixen en altres parts del món. I, sobretot, de certs sentiments, com la nostàlgia. Segons el Dictionnaire des intraduisibles, hi ha més d’un terme equivalent «per designar el malestar o malaise característics d’una cultura o geni nacional»: la saudade portuguesa, el dor romanès, el Sehnsucht alemany, la toskà russa… Kundera va arribar a definir l’europeu com aquell que sent nostàlgia d’Europa. Hi ha altres modulacions de la tristesa humana com la tuga búlgara, el dolor per allò que no va passar, o el lítost txec, per la consciència de la pròpia misèria. Lítost també és l’«exhibicionisme moral», com quan reprodueix una pintada de la Primavera de Praga que diu: «No volem concessions, sinó la victòria!». Aquest concepte, juntament amb un altre de txec, el souicit [compassió], travessa tota la seva obra.

Modernitat

«Un dels fets més sorprenents de la vida moderna –va declarar en una entrevista a The New York Times el 1984– és fins a quin punt el periodisme (és a dir, les notícies) s’ha apoderat de la cultura, de manera que la política ocupa el primer lloc en l’escala de valors. Tanta gent té aquesta visió que redueix la seva cultura a “les notícies”. […] Si escric una història d’amor on hi ha tres línies sobre Stalin, es parlarà d’aquestes tres línies i s’oblidarà la resta.» El flux de notícies com a màxima expressió de la modernitat.

Novel·la

La novel·la es va convertir en el refugi de Kundera contra la «lírica del totalitarisme». Tota dictadura té els seus rapsodes. Venint de la poesia –les seves tres primeres publicacions van ser poemaris–, per a Kundera la novel·la va ser alguna cosa més que un gènere literari, més aviat un acte de «resistència, desafiament i rebel·lia», l’espai de la hipòtesi i del joc. Perquè la novel·la, al seu entendre, no s’alinea amb una política, una religió, una ideologia moral o un col·lectiu, com ho reflecteix aquest diàleg d’Els testaments traïts: «És comunista, senyor Kundera? –No, soc novel·lista. –És dissident? –No, soc novel·lista. –És d’esquerres o de dretes? –Ni una cosa ni l’altra. Soc novel·lista.» Una definició de novel·la a partir dels seus límits: «peça llarga de prosa sintètica basada en un argument amb personatges inventats».

Ocultació

Una de les citacions més repetides per Kundera és aquella de Flaubert –de qui va dir que amb ell la novel·la va perdre el sentiment d’inferioritat– que diu que l’autor ha de desaparèixer en la seva obra. O, en altres paraules: «l’artista ha de fer creure a la posteritat que no ha viscut». I així ho va fer: a partir d’un moment determinat no va concedir entrevistes ni va aparèixer en els mitjans de comunicació. Va situar al mateix nivell els serveis secrets soviètics i els periodistes, perquè tots dos saquejaven la vida interior de l’individu. En l’edició de les seves obres completes –Oeuvre, en singular– a La Pléiade, no hi apareix cap biografia seva. Tot ho va controlar ell, quelcom excepcional. Kafka no ho va poder fer.

Primavera

En conversa amb Philip Roth: «Els homes ens sabem mortals, però donem per fet que el nostre país té una espècie de vida eterna. Després de la invasió russa del 1968, tots i cadascun dels txecs es van haver d’enfrontar a la idea que un país podia tranquil·lament ser esborrat d’Europa. […] En el breu transcurs de mig segle, [Txecoslovàquia] va conèixer la democràcia, el feixisme, la revolució, el terror estalinista i la seva desintegració, l’ocupació alemanya i russa, les deportacions en massa, la mort d’Occident en la seva pròpia terra». Per això la importància de certa memòria: «La nació que perd consciència del seu passat també va perdent gradualment la consciència de si mateixa».

Sexe

Kundera no defuig l’erotisme, al contrari. Les escenes sexuals emeten una llum especial que revela l’essència dels personatges i els seus secrets més profunds. L’orgasme convertit en un centelleig de la veritat.

Traducció

A partir de mitjan anys 80, Kundera va decidir revisar, sense deixar pàgina lliure de correccions, les traduccions al francès dels seus títols fins aquell moment, encara que «l’autor que s’afanya per supervisar les traduccions de les seves novel·les corre darrere de les nombroses paraules com un pastor darrere un ramat de xais salvatges». Després els va atorgar l’estatus d’originals: «només el text revisat per l’autor té el mateix valor que el text txec». Des del 1995 va emprar el francès com a llengua literària, cosa que li va obrir les portes de la globalització del mercat literari. En una entrevista del 1979 li van preguntar per què hi havia hagut un canvi d’estil tan brusc, del florit de La broma a un de més sobri. En consultar la traducció es va adonar que el text s’havia «reescrit» amb «metàfores embellidores» i falta de respecte per les repeticions i la puntuació. El canvi de llengua no va estar exempt de crítiques, com si ara el poguessin atacar pel seu francès d’estil «sec com uns mots encreuats», cosa que abans estava vetada per desconèixer la llengua original del text. Algunes de les seves obres següents van aparèixer abans en italià o espanyol, per evitar que la primera fos la francesa. «El 50 % del talent d’un escriptor és la seva estratègia», va dir.

Ucraïna

En la traducció anglesa d’Un Occident segrestat, publicat originalment en francès el 1983, Kundera va afegir una nota al peu en què va comentar la pulsió uniformadora de Rússia cap als seus països veïns: «Una de les grans nacions europees (hi ha gairebé quaranta milions d’ucraïnesos!) està desapareixent lentament. I d’aquest enorme esdeveniment, gairebé increïble, Europa no se n’adona!». La frontera mental i divisòria dins del Vell Continent, que Kundera va voler esborrar, va avançar fins al Donbass a partir de la Revolució Taronja.

Vigilància

Al llarg dels anys 60 i fins a mitjans dels 80, els serveis de seguretat txecoslovacs (Státní bezpecnost) van portar registres de la vida de Kundera, també a l’estranger. L’Institut per a l’Estudi dels Règims Totalitaris de Praga conserva les 2.374 pàgines mecanografiades amb el segell «rigorosament confidencial» que componen el seu dossier, segons el pla «Primer, obligar-los a abandonar el país. Segon, impedir-los que tornin». El 1979, a Kundera li van llevar la ciutadania txecoslovaca i no la va recuperar fins quaranta anys després. «En els lligalls dels arxius policials hi ha la nostra única immortalitat», va escriure a El llibre del riure i de l’oblit.