L’articulista Joan de Sagarra (París 1938-Barcelona 2025) serà, molt probablement, en un futur més o menys immediat, objecte d’una tesi doctoral sobre el periodisme durant el tardofranquisme i els primers decennis de la transició política espanyola. El seu periodisme tan particular, d’una crònica diària especialment culta, profunda i humana, és la forma com el fill del poeta i dramaturg Josep Maria de Sagarra es va donar a conèixer a les planes del vespertí Tele/eXpres entre els anys 1968 i 1973 sota l’epígraf «El día de siempre».

Són unes columnes que es van editar després, en part, a Las rumbas de Joan de Sagarra (Kairós, 1971) i reeditar mig segle després a Libros de La Vanguardia. Sagarra s’amaga sota una capa d’acritud i de batussa constant contra tot i contra tots. Qui vulgui rastrejar la història política, social i cultural dels darrers anys del franquisme a Catalunya i, especialment, a Barcelona, haurà de capbussar-se en aquell diari que va dirigir Manuel Ibáñez Escofet entre l’agost de 1968, quan la família Godó va adquirir el mitjà, i el 1975, quan havien augmentat fins al paroxisme les tensions polítiques i les atzagaiades de la dictadura davant la més que previsible mort del general Francisco Franco.

Aleshores, ja s’havia produït el trencament personal (1973) entre les dues personalitats volcàniques, d’Ibáñez i de Sagarra, i aquest se n’havia anat a refugiar a les planes de l’altre vespertí barceloní, El Noticiero Universal, on l’articulista no va tenir el mateix ressò. I és que, en el periodisme, les grans capçaleres solen tenir un gran pes en la popularitat dels seus periodistes. Després, un Sagarra més madur, més moderat i accessible, i més personatge, reapareixerà a El País i, sobretot, a La Vanguardia quan l’aleshores director, Pepe Antich, el va incorporar el 2004 per escriure sota l’epígraf «La Terrassa».

Es fa difícil explicar la figura magistral de Joan de Sagarra sense parlar del Tele/eXpres. Va ser un vespertí fundat el 1964 per l’industrial d’embotits i del sector turístic Jaume Castell Lastortras, amic del gendre de Franco, el marquès de Villaverde, amb la idea de fer un mitjà popular a imatge del parisenc France-Soir. Dirigit per Andreu-Avel·lí Artís Sempronio (Barcelona 1908-2006), el diari va donar aixopluc a diversos periodistes catalans que havien marxat a l’exili el 1939, entre ells Josep Maria Lladó i Avel·lí Artís Gener Tísner, cosí de Sempronio, o col·laboradors tan significats com Jaume Miravitlles.

El diari ben aviat va xocar amb les estructures enquistades del règim franquista. Un article on es denunciava la «manca de caritat» del bisbe de Lleida, casualment confessor de l’esposa del dictador, va costar-li el càrrec al director, Sempronio, que va ser substituït pel novel·lista Ignasi Agustí, fundador junt amb altres falangistes de la revista Destino. Castell Lastortras, però, va compensar Sempronio nomenant-lo director de Tele-Estel, la primera revista en català que va sortir durant el franquisme (1966).

 

L’apertura de Fraga, un miratge

Agustí, per la seva banda, també va durar poc. Un article seu on es qualificava de bonzos incordiantes el centenar i mig de capellans que van organitzar una, aleshores insòlita, manifestació des de la catedral de Barcelona a la Comissaria central de la policia, a la Via Laietana, per denunciar les tortures a què havia estat sotmès un estudiant d’enginyeria. La protesta dels capellans i frares fou dissolta a cops de porra davant l’estupefacció de la majoria dels vianants i l’article del director del diari va aixecar una campanya en contra seu que va obligar la propietat a nomenar director Carles Sentís. Era evident que la tan publicitada «apertura de Fraga Iribarne», aleshores ministre d’Informació i Turisme, era un miratge.

Ibáñez, director a partir de 1968, era conscient que, si volia que Tele/eXpres tingués influència política i social, malgrat els obstacles polítics de tota mena, havia de fer una aposta pel jovent, sector social ascendent després del Maig del 68. Acabava de sortir la primera promoció de professionals de l’Escola de Periodisme de l’Església, a l’edifici del CICF, on ell era professor, circumstància que va afavorir que un munt de joves sortits de l’escola de la Via Augusta i els primers llicenciats de la facultat de l’Autònoma, creada el 1970, entressin al diari del carrer Tallers, darrere La Vanguardia.

A periodistes com Pere Oriol Costa, Dario Vidal, Josep M. Casasús, Xavier Roig, Jaume Guillamet i el que firma aquest escrit, que ja eren al diari, s’hi van anar sumant altres professionals joves com Enrique Murillo, Joaquim Ibarz, Ramon Barnils, Miquel Villagrasa, Juanjo Caballero, Lluís Bassets, Eugeni Madueño, Carles Guàrdia, Manuel J. Campo, Montse Nebot, Alfons Quintà, Llúcia Oliva, Ernest Callís, Pepe Encinas, Josep Maria Huertas, Pilar Casanova, Enric Bañeres, Tònia Etxarri, Pere Monés, Carles Esteban o Xavier Barbé, molts del quals han deixat empremta a la professió.

Ibáñez, a més, va cridar a col·laborar gent que començava a despuntar en el món de la cultura, l’art o l’economia. I així, a més de Sagarra, aquell Tele/eXpres va comptar amb articles, dibuixos i opinions de professionals com Jaume Perich, Joan Fuster, Manolo Vázquez Montalbán, Josep Maria Carandell, Cinto Ros Hombravella, Ernest Lluch, José Antonio González Casanova, Josep Maria Carreras, Terenci i Anna Maria Moix, Montserrat Roig, José Luis Giménez Frontín o Juanjo Guillén…

És amb aquest estol de professionals que Ibáñez Escofet va construir un diari vespertí que va gaudir d’una notable influència en aquells anys del tardofranquisme, quan la ciutadania patia un final de la dictadura amb estats d’excepció, detencions massives i les execucions, el març de 1974, del militant del MIL, Salvador Puig Antich, i d’un polonès, Heinz Chez, que passava per allà, i les del «setembre negre» del 1975, quan es van executar les condemnes a mort de tres militants del FRAP i dos d’ETA, un d’ells, Txiki, davant del mur del cementiri de Collserola.

 

Condemna de Huertas Claveria

Va coincidir tot aquell clima amb la detenció, consell de guerra i condemna de Huertas Claveria, un dels deixebles periodístics d’Ibáñez, per un article al diari sobre els meublés de Barcelona que va irritar l’estament militar. La principal víctima d’aquell desgraciat afer va ser, a part del periodista empresonat durant nou mesos, el mateix director, que va sofrir un atac de cor i va ser substituït per l’aleshores subdirector, Pere Oriol Costa, que va dirigir el Tele/eXpres durant tot el període de la malaltia de Franco i la seva mort. Recordo una portada del diari, la vigília del final del dictador, exposada a la Rambla, que amb grans lletres deia «Franco hivernado», que recordava un vell acudit que circulava aleshores sobre el dictador. El director Costa, abans d’autoritzar aquest títol es va voler assegurar que, efectivament, el malalt havia estat hivernat per intentar controlar el ja aleshores incontrolable objectiu no assolit: la seva supervivència. El que va venir després ja és una altra història.

Recordo una portada del diari, la vigília del final del dictador, exposada a la Rambla, que amb grans lletres deia «Franco hivernado».

No he pogut precisar la data del trencament entre Joan de Sagarra i Ibáñez Escofet, el director del diari. Va ser a finals de l’any 1973 i el buit que va deixar en el diari el va omplir la columna de Ramon Barnils que, malgrat la seva coneguda brillantor periodística, no va arribar a les cotes d’influència de l’amic que va substituir. Per tant, el pas de Joan de Sagarra per Tele/eXpres va durar cinc anys, de 1968 a 1973. Josep Maria Carandell, amic seu i company a les planes del diari, va escriure un excel·lent pròleg al llibre Las rumbas de Joan de Sagarra. Comença així: «Hay en él, en Sagarra, una vuelta al dolor animal, al dolor sin historia y sin remedio, al malestar radicalmente experimentado y asumido, como prueba y ejemplo contundentes de un tiempo, o de un país, o de una vida, o de la humanidad, o del mundo; algo horrible que debe ser vivido y apurado si no se quiere entrar en el sistema higiénico que fabrica felicidades falsas y en cadena.»

 

Un expatriat

Millor, impossible. Carandell dispara al cor del seu amic i encerta. Sagarra és un expatriat. Sent francès com era, no podrà superar el patiment de saber que no podrà tornar a la França que coneix de la mà del seu pare –figura transcendental per a ell– i al París de la seva infància i adolescència, i això explica aquelles llargues estades a les andanes de l’estació de França «veient marxar el tren (a París) que mai no agafaria».

Sagarra està imbuït per l’ambient bohemi i existencialista de la capital francesa on ell va conèixer Lautréamont, Lowry, Baudelaire, Artaud, tots els maleïts, i on es va enamorar de Juliette Gréco veient-la cantar Les feuilles mortes. Fàcil d’imaginar, penso. Aquell passat que li causava dolor em porta a l’axioma de Soren Kierkegaard, el primer filòsof existencialista, que va escriure «Tinc una espina clavada al cor. Mentre està aquí, sofreixo. Si me l’arrenco, moro».

«¿Sagarra es una pose?», es pregunta Madueño a La Vanguardia i respon el que li deia el periodista Martí Gómez: «Gairebé tot és posat; en realitat, és entranyable.» Potser sí. Carandell rebla el clau escrivint que Joan de Sagarra «se siente tan asqueado de sí mismo, de todos y de todo, que no sabe qué hacer para librarse del dolor que le aqueja […] en una lucha en solitario, amarga, con golpes, brincos, gritos, escapadas y vueltas, que recuerdan, sólo recuerdan, los exhaustivos juegos del cachorro. Es el Sagarra más profundo.» Repeteixo: millor impossible.

Ens falta l’altre extrem de Joan de Sagarra, aquell que esmenta tothom qui l’ha conegut: la seva sensibilitat, una tendresa que s’amaga sota el capell d’home agre, però que de tant en tant li surt de l’entranya. Potser li ve de la seva mare, tot i que el seu pare també era un home molt sensible. Mercè Devesa, filla d’un escultor olotí, Celestí Devesa, un pare que la va educar en permanent contacte amb la natura. Josep Maria de Sagarra explicava que una de les raons per les quals es va enamorar de la Mercè, a part de la seva bellesa –unànimement celebrada–, és que «no era una noia de pis».

 

Fugir a París

Són escassos els documents sobre la mare de Joan de Sagarra. Hi ha una entrevista que Assumpció Maresma i Matas li va fer a la revista El Temps, l’octubre de 1986, pel 25 aniversari de la mort del poeta. Allà s’explica que Tarradellas va dir que «entre totes les amigues de Sagarra, va guanyar la Mercè, i ho vaig celebrar perquè li tenia molta simpatia. Era molt maca, era una noia que es feia mirar». Devesa va treballar amb en Cambó, feia de secretària del seu secretari, Ferran Agulló; després va anar a parar a la secretaria del conseller Ventura Gassol, fins que, ja durant la guerra, Sagarra va haver de fugir a París perquè l’havien anat a buscar els de la FAI, segons que sembla, pels seus títols nobiliaris.

Sagarra està imbuït per l’ambient bohemi i existencialista de la capital francesa on ell va conèixer Lautréamont, Lowry, Baudelaire, Artaud, tots els maleïts.

(El seu amic, el periodista Josep Maria Planes, redactor de La Publicitat i El Be Negre no va tenir tanta sort. Amagat en un pis de la plaça Adrià, de Barcelona, que li havien deixat uns amics de la parella Sagarra-Devesa, a finals d’agost del 36, va sortir al balcó una tarda per prendre una mica el sol, i uns milicians de la FAI el van confondre amb un capellà per la blancor del seu rostre, el van detenir i passejar per l’Arrabassada, on el van afusellar. Tísner explicava que va ser cridat per anar a reconèixer el cadàver al Clínic i ho va comprovar per la camisa de seda que duia).

Sagarra i Devesa es van casar a París on va néixer el Joan. Mare i fill guardaven un gran record d’aquells anys a la capital de França, i la Mercè recorda que es «van dir i publicar moltes coses que no eren veritat», com per exemple que se li atribuïren al poeta uns versos canviats en la cançó L’Emigrant que li feien dir «Dolça Catalunya, pàtria del meu cor, quan un de tu s’allunya, recony quina sort!». Joan de Sagarra anava sovint a dinar a casa la seva mare, al passeig de la Bonanova. Quan això passava, tornava especialment tocat. I ens ho feia palès. Parlava poc de la seva mare, molt més del seu pare, però el sentiment que li provocava era més que evident.

La millor manera de conèixer aquest mestre del periodisme català és llegint-lo. Partint doncs d’aquesta evidència, endinsem-nos en les rumbes per conèixer-lo millor. Les cròniques de Joan de Sagarra són primordialment urbanes, i fins i tot podríem dir que bàsicament barcelonines. Una ciutat que estimava i que lamentava. Aquella Barcelona de finals dels 60 i començaments dels 70 era una ciutat grisa, esporuguida, corrompuda que començava a espavilar-se per treure’s de sobre el que de campamental li havia aportat el franquisme.

Per exemple, comentant el darrer llibre de Joan Fuster, quin títol no esmenta, escriu «El último libro de Fuster es ideal para el metro. Llegas a la estación de Gracia, doblas la página –la 14– y te apeas del gusano. Y entonces, sin saber exactamente ni por qué ni cómo, ves correr a Joan Fuster, disfrazado de canónigo, tras la “monstruosa” Germana de Foix hasta darle alcance y, en un gesto triunfal, propinarle una patada en el trasero. […] Fuster, señores míos, les ayudará a digerir toda la “dulzura” de Catalunya –Dolça Catalunya ¡Se ve que no la han probado!– Joan Fuster, el gran escritor valenciano cuyos libros deberían venderse en todas las farmacias de Catalunya».

Sota l’epígraf «Puix» Sagarra es fa ressò d’una campanya publicitària que deia: «El públic confia en els articles anunciats en català». «Bien. Muy bien. En la página 17 de Oriflama (revista editada en catalán) leo lo siguiente: “Potser s’ha acabat aquella idea romàntica de creure que n’hi havia prou de cantar en català perquè fos bona una cosa”. Una sugerencia que le hacen a Raimon mis amigos Fabre y Huertas Clavería (editores de la citada revista). Y Raimon responde: “I tant! Sobre això hi ha una frase de Joan Fuster que sempre m’ha agradat molt –¡y a mí! exclama Sagarra–, i que és una caricatura del ‘Puix que parla català, Déu li doni glòria’. És el ‘Puix que parla català… vegem què diu. I després ja direm’”».

Joan de Sagarra anava sovint a dinar a casa la seva mare, al passeig de la Bonanova. Quan això passava, tornava especialment tocat. I ens ho feia palès.

La prosa de Sagarra era directa, entre culta i loquaç segons Carandell, que de vegades es feia difícil d’entendre. Ell n’era conscient i en més d’una ocasió va referir-se al fet que la lectura de les seves cròniques podia fer-se plantejar al lector l’exercici de «veure què ens explica avui aquest noi». Xavier Mas de Xaxàs escrivia en el seu excel·lent obituari a La Vanguardia que Sagarra «escrivia com un intrús en una societat opaca, armat amb la cultura d’un somniador». Per aquesta raó, tan important era el que deia com la forma com ho deia. L’exercici d’interpretar Sagarra cada dia era com un repte que el lector acceptava enjogassat, creant una nòmina de seguidors que anava del més culte al més ignorant. Els seus arguments, mordacitats o jocs de paraules es comentaven en els cercles d’amics cada nit a les tertúlies o als sopars. Les columnes de Sagarra es van convertir «en una de las más leídas de Barcelona, con un público muy heterogéneo de gente vieja y gente joven, de catalanistas y simples catalanes, de serios y de frívolos», escriu Carandell.

 

La ‘cultureta’

Sagarra apareix molt sovint com un crític a una versió de la cultura catalana, la que va adjectivar com la cultureta, cosa que va trepitjar més d’un ull de poll a la societat dels «germans grans de la congregació», en paraules d’Espriu, els que tractaven de fixar el cànon de què era i què no era català, la «societat opaca» que esmenta Mas de Xaxàs. Ell es considerava hereu de la Catalunya culta, la que va emergir a començament de segle fins a la ruptura de la Guerra Civil, que enyorava i exalçava sovint, malgrat que va aparèixer entre els signants del Manifest de 2005 que duria a la formació del partit Ciutadans. Però va ser un vist i no vist. Ben aviat devia adonar-se que ell no tenia res a veure amb aquell experiment polític tan frívol i fals.

Sagarra i Devesa es van casar a París on va néixer el Joan; mare i fill guardaven un gran record d’aquells anys a la capital de França.

Un dels seus conceptes més coneguts va ser la denominació del «patufetisme-leninisme». «Ayer, en un periódico de la mañana, un patufetista-leninista soltaba su kikirikí. Era una noticia sobre la inauguración de los “ninots” de Perich en la Guarida del Dragón; era una notita que quería ser, cómo les diría yo, aguda, sí, aguda, y que en realidad no era más que una triste notita, una notita patufetista-leninista. En ella se lamentaba el joven camarada que los “ninots” de Perich que se exponían en la Cova del Drac sólo serían contemplados por los “cuatro de siempre”, y añadía: “Quizá se presente alguna ocasión para que esa misma exposición viaje a los barrios…”. ¿A los barrios! ¡Virgen Santísima! ¡Perich a los barrios!».

Sagarra fa referència a una columna seva publicada uns dies enrere sobre la citada exposició de Jaume Perich. «Recordarán que en ella les hablaba de un “Perich de mal gusto”, de un Perich lector del Hara-Kiri […] publicación en la que aparece una fotografía de una señora en cueros, metida dentro de una bañera en la que nadaban unos platos, unas sartenes, unos peroles […] al pie de la fotografia figuraba el slogan de un detergente “Mao lava más blanco” […] ¿Perich a los barrios? ¡No! ¡A la televisión! […] Y llegando a este punto, el patufetista-leninista, que ha dejado de serlo, se toma una copita y, ves por dónde, empieza a volverse un poquitín cínico. Ojalá».

La crònica titulada «Ibiza, mon amour», finalitza amb un exemple del més pur estil sagarrià. Diu: «Por la noche, en Lolas, Desdémona y yo discutimos con Porcel, Arnau de Vilanova y tres hippies del Ensanche el articulito que Susan Sontag ha publicado en una revista cubana en torno a la obra del amigo Burroughs, William Burroughs, “el Rimbaud con gabardina”, como le llamábamos en París. Luego ha venido Juan Manuel y nos ha cantado su versión en esperanto de aquella delicada égloga virgiliana que empieza así: Sparge, marite, nuces… y hemos terminado todos medio borrachos y cantando el No serem moguts. Afuera, tres diputados juegan a la petanca con tres viudas de la OAS. Según dice la Prensa, se prepara un intenso otoño político.»

Hi ha moltes maneres de llegir Joan de Sagarra. Cadascú té la seva; és un exercici personal i intransferible. De fet, Sagarra és un fenomen particular. El meu, és un tipus entranyable com deia Martí Gómez.