Trump està obrint diferents focus internacionals, el més inquietant de tots l’assalt a Caracas i el segrest de Nicolás Maduro, però també Groenlàndia, amb clares pretensions annexionistes, Nigèria, amb uns bombardejos difícils de justificar, per l’objectiu d’atacar cèl·lules terroristes absents. I Gaza, amb meridianes connivències amb el govern genocida israelià i amb perspectives de sucosos negocis immobiliaris; Ucraïna, amb un palès posicionament a favor de les tesis de Putin i el possible repartiment del territori ucraïnès, on les terres rares no són gens estranyes.
En tots aquests fronts hi ha dues característiques que els defineixen. En primer lloc, el desviament d’atenció dels problemes interns dels Estats Units, agreujats per la política trumpista. El creixement econòmic s’alenteix —malgrat la fortalesa de l’últim trimestre—, i comença a haver-hi tensions en la inflació —per sobre del 2 % perseguit per la Reserva Federal—, al mateix temps que la contractació d’ocupació s’ha afeblit. Cal afegir, a més, que la popularitat de Trump ha caigut en picat, fet destacat per mitjans com The New York Times i la CNN. I, al seu torn, en ciutats importants dels Estats Units ha anat avançant una sorollosa protesta contra l’administració republicana, amb resultats favorables per als demòcrates.
PUBLICITAT
Però el segon element té claus clarament econòmiques. No es persegueix el narcotràfic ni el terrorisme —aquestes són sengles excuses que solen funcionar en l’opinió pública—: es busca tenir millors accessos a fonts d’energia, matèries primeres i negocis particulars, familiars, del mateix president i del seu entorn. En aquest context, alguns analistes han lliscat la possibilitat de l’esclat d’un conflicte mundial, motivat per l’enorme grau d’incertesa i els moviments espasmòdics de Trump, sempre imprevisibles. El tema es divulga per a continuar generant temor a la població; però resulta difícil acceptar, des del pla econòmic, que una guerra de grans dimensions pugui esclatar, per un motiu central: els beneficis empresarials van ara mateix com un tir, fet que es reflecteix en els balanços de les empreses i en els moviments borsaris. Seria poc intel·ligent generar desordre i destrucció quan s’està guanyant tants diners en aquest escenari, si bé sempre pot haver-hi, com dèiem, actituds imprevistes i impetuoses d’algun dirigent embogit.
Economia volàtil en temps d’incertesa
Vegem, a aquest respecte, unes consideracions econòmiques. En primer lloc, Trump ho fia tot a la política aranzelària. En un primer moment, i atenent les desequilibrants propostes del republicà, les anàlisis assenyalaven previsibles caigudes en el creixement econòmic, un repunt de la inflació i l’increment de l’atur. No obstant això, els canvis que s’han generat en funció de les respostes donades pels països afectats, han fet que les taxes aranzelàries s’hagin moderat força. Això ajuda a explicar els resultats macroeconòmics dels darrers mesos: un avanç del PIB al voltant del 4 %, tot i que es palesen tensions en els preus i una caiguda en la contractació.
En segon lloc, l’atac constant i repressiu als centres d’ensenyament superior i de recerca: retallades que superen els 2.500 milions de dòlars i que inferiran la fuita de capital humà. Cal recordar que a partir del final de la Segona Guerra Mundial, els Estats Units van consolidar el seu poder sobre unes bases fonamentals: la funció de la inversió, la política tributària —amb elevats impostos als rics— i el paper decisiu de les universitats i centres d’investigació. L’embranzida d’institucions va permetre el treball de científics, intel·lectuals, economistes i pensadors humanistes, les aportacions dels quals van apuntalar l’avanç de la ciència, del coneixement, i es van traduir amb les seves ramificacions i derivades en un augment de la productivitat al caliu de projectes innovadors.
Un tercer factor és l’enfrontament radical amb la Reserva Federal, i amb la figura del seu principal governador, Jerome Powell. El dilema de Powell és clar, amb les dades d’atur i inflació a la mà: mesurar què valora més en les seves decisions conjuntes amb la resta del board de la Fed, mantenir, apujar o davallar els tipus d’interès. En any electoral, Trump torna a reclamar davallades rellevants de tipus: el maig de 2026 tindrà l’avinentesa de col·locar un alt dirigent del banc central més afí a les seves pretensions. Tot plegat atemoreix els inversors per la previsible pèrdua d’independència del principal regulador financer.
En quart lloc, l’absència d’un plantejament d’inversió pública, més enllà de la despesa militar; i retalls enormes en habitatge, sanitat i lluita contra el canvi climàtic (més d’un 20 %). Els anuncis propagandístics que ha fet el mandatari sobre inversions multimilionàries corresponen a projectes de caràcter privat, no a la despesa federal directa.
PUBLICITAT
Un cinquè element cal destacar, derivat dels quatre factors anteriors: la riquesa de Trump pràcticament s’ha triplicat des que assumí la presidència. Aquesta riquesa descansa sobre projectes en criptomonedes amb la connivència de governs estrangers. Al seu torn, la conxorxa amb règims que disposen de forta liquiditat de capitals —com Aràbia i Qatar, per exemple—, faciliten l’establiment de negocis immobiliaris entre el republicà i el seu entorn familiar directe i els projectes inversors que es puguin materialitzar als Estats Units.
Els cinc aspectes que hem delineat conflueixen i promouen la incertesa, la volatilitat, el temor dels mercats i l’increment de la desigualtat, segons les investigacions més recents de Branko Milanovic, Thomas Piketty i Gabriel Zucman. Aquesta inestabilitat es perllongarà el 2026, esperonada, endemés, per les tensions geopolítiques: una arma que Trump utilitzarà per camuflar la decadència econòmica dels Estats Units enfront de la Xina. Aquest és, sens dubte, el lideratge emergent.
