Ni tan sols un any va sobreviure Robert Redford a la segona elecció de Donald Trump com a president dels Estats Units. La metàfora és perfecta: el paladí del progressisme hollywoodià, l’heroi irreprotxable de l’star system ianqui, l’ecologista convençut, el propulsor entusiasta del cinema indie, ja no podia viure en un país que s’ha convertit en tot el contrari del que va somiar.

Tanmateix, l’última pel·lícula digna d’aquest nom protagonitzada per Redford es remunta al 2020; es titula The Old Man & The Gun i va ser dirigida per David Lowery. Bastaven dues paraules –tres en anglès– per enunciar la situació: un vell (old man) i una pistola (gun), algú que venia del passat per mantenir la vella tradició del cinema de Hollywood, encara que fos per altres mitjans. I quin era aquest passat? Doncs un temps en el qual el seu antagonista va començar a posar els fonaments del que seria la Trump Organization, alhora que Redford consolidava la seva carrera participant en algunes de les seves pel·lícules que després han estat més recordades.

La primera meitat dels anys 70, a més, va viure l’ascensió irresistible i la caiguda no menys vertiginosa de Richard Nixon, el president fulminat pel cas Watergate, plasmat al seu torn en un film memorable que protagonitzaria el mateix Redford, però també el precedent polític més directe –en el seu conservadorisme feroç– de la caterva infame de mandataris posteriors, de Ronald Reagan als dos Bush.

PUBLICITAT

La col·laboració de Redford amb directors com Michael Ritchie, George Roy Hill, Pollack o Pakula, assoleix un alè líric fins llavors inèdit al cinema de Hollywood.

Si Nixon va ser l’avantpassat polític de Trump, cal convenir que Redford es va erigir en un dels cronistes més tenaços d’aquell moment històric, la dècada dels 70, que va significar tant per al cinema americà. A vegades, són els actors i les actrius els que encarnen el sentir d’una època, encara més que els directors. La seva presència travessa filmografies, es creua amb cineastes, es repeteix de pel·lícula en pel·lícula, aportant nous matisos a un personatge en general ben consolidat, i s’acaba convertint en emblema d’una manera de ser i d’estar al davant d’una realitat determinada.

L’anomenat «Nou Hollywood» dels anys 70, per descomptat, pot oferir múltiples exemples sobre aquest tema, de Robert De Niro a Al Pacino, de Dustin Hoffman a Gene Hackman, de Jack Nicholson a Clint Eastwood, deixant de banda les actrius. I cadascun d’ells es pot associar a una gestualitat, a una actitud, a una iconografia que li és pròpia.

Un fresc enlluernador

En el cas de Redford, la segona meitat dels 60 i tota la dècada dels 70 signifiquen per a ell no solament el seu període de més esplendor física, sinó també el moment en què la seva persona cinematogràfica adquireix més coherència. I no és que totes les seves pel·lícules d’aquesta època siguin necessàriament reivindicatives o combatives. La majoria parlen d’una cosa que la cultura estatunidenca ha transformat en obsessió des dels inicis i que, en aquell moment, començava a donar símptomes d’esgotament, perquè l’american dream, mort i enterrat a partir de Trump, va començar a emmalaltir coincidint més o menys amb l’agonia de la cultura hippy, per molt que la seva condició ja fos delicada des de feia dècades.

No és estrany, doncs, que Redford s’enfronti durant la primera meitat de la dècada dels 70 ni més ni menys que amb vuit pel·lícules en aparença molt diferents, en el fons complementàries. De Les aventures de Jeremiah Johnson (1972), de Sydney Pollack, a Tots els homes del president (1976), d’Alan J. Pakula, en només cinc anys, aquests films entrellacen el western i el thriller, la crònica política i la mitologia, el passat del cinema i de la literatura del país, per pintar un fresc enlluernador sobre l’estat de les coses als Estats Units del moment, però també de la cultura popular que els reflectia.

Robert Redford (1936-2025) al set de rodatge de ‘El cop‘, The Sting, dirigida per George Roy Hill, l’any 1973. Fotografia de Ken Dare.

La col·laboració de Redford amb directors de la talla de Michael Ritchie o George Roy Hill, a més de Pollack i Pakula, aconsegueix explorar aquesta simbiosi amb un alè líric fins llavors inèdit al cinema de Hollywood. I la seva presència magnètica, que transforma el seu aspecte angelical en una representació perfecta de la innocència primigènia del país, corrompuda per l’acció insidiosa d’un capitalisme depredador, atorga a aquests films una força, una energia, fins i tot una ambigüitat inquietant, que encara avui captiven, sorprenen i interpel·len.

La seva presència magnètica atorga a aquests films una força, una energia, fins i tot una ambigüitat inquietant, que encara avui captiven, sorprenen i interpel·len.

Aquest tram breu de la seva filmografia, a més, explica una altra història: com les terres verges, plenes de possibilitats, de Les aventures de Jeremiah Johnson es converteixen en les oficines sinistres i els aparcaments ombrívols en què es desenvolupa la tragèdia de Tots els homes del president, que narra la peripècia dels dos periodistes que van desemmascarar Nixon. Robert Redford va representar així, en aquell moment, l’inici i el final del «somni americà», l’optimisme dels pioners i l’aflicció dels que es van veure obligats a albirar la foscor al final del túnel.

Entremig, els films dirigits per Roy Hill, El cop (1973) i El carnaval de las águilas (1975), celebren Redford com a continuador d’una tradició que havia començat en el període d’entreguerres, precisament l’època en la qual transcorre l’acció d’ambdues pel·lícules, i que abastava la Gran Depressió dels anys 30. A El cop, Redford és el petit delinqüent típic d’aquest període, impulsiu i noble, que veu en el personatge interpretat per Paul Newman una mena de pare i mentor.

Un èxit absolut

A El carnaval de las águilas dona vida a un mite de l’aviació que es converteix igualment en un mite del cinema. El cop perdura en l’imaginari de la cinefília com el que va ser: un èxit absolut, beneït amb set Oscars. El carnaval de las águilas, en canvi, va constituir un petit fracàs, un film que va passar pràcticament desapercebut i que a penes es recorda en la filmografia de Roy Hill, malgrat que és un dels seus millors treballs. En efecte, totes dues pel·lícules formen un díptic indissociable, per la qual cosa El carnaval de las águilas hauria de ser reivindicada com es mereix: totes dues il·lustren l’altra cara de Redford, sense la qual és impossible entendre’l com a actor i com a estrella.

Mentre a El candidat (1972), de Michael Ritchie, incorpora un aprenent de polític enfrontat a un procés electoral cada vegada més tèrbol, és a dir, a la gran maquinària estatunidenca funcionant a ple rendiment, a El cop i El carnaval de las águilas abandona qualsevol indici de realisme per submergir-se en la naturalesa del «gran mite americà», o millor, del gran mite del cinema estatunidenc en el seu vessant més liberal: els herois quotidians que van contribuir a la construcció del país connectant amb una comunitat d’espectadors que també estaven embrancats en aquesta lluita. En aquesta ambivalència resideix la vàlua de Redford, la seva condició de símbol d’una època: retratant en els seus papers la decadència del país com a mite polític i, alhora, els últims espeternecs del seu cinema com a mite cultural, es va convertir en el mirall perfecte d’un moment clau.

Coneixen cap altre actor capaç d’interpretar un país sencer, una cultura tan complexa i inabastable, com va fer Redford amb els Estats Units en aquella època?

I això és una cosa que ni Hoffmann, ni Nicholson, ni Pacino, ni De Niro, ni tan sols el seu amic Newman van poder encarnar, potser perquè els va faltar aquesta bellesa tan particular que lluïa Redford, en aparença estereotipada, en realitat de gran ambivalència: la bellesa inassolible d’algú que, d’altra banda, persegueix també un ideal igualment llunyà.

Per això el paper en el qual Redford va dipositar més esperances per demostrar la seva versatilitat com a actor, sempre posada en dubte pels que hi veien només una «cara bonica» –un cas de discriminació molt freqüent a Hollywood, dit sigui de passada–, va ser també el que el va connectar definitivament tant amb la mitologia del seu país com amb el seu passat cultural. En efecte, es diu que va passar molt de temps preparant el personatge de Jay Gatsby a El gran Gatsby (1974) –la versió de la novel·la de Francis Scott Fitzgerald dirigida per Jack Clayton, també menyspreada en el seu moment i reivindicada ara— i que es va identificar amb ell fins al punt que, en els descansos del rodatge, preferia la solitud introspectiva al sarau propi d’una filmació. «Aquest és Gatsby –li va dir a Clayton quan li va preguntar per aquest comportament–. Ell organitza la festa però mai no hi és realment.»

Sentiment de desencís

A Tal com érem (1973), de Sydney Pollack, Redford interpreta un all american boy que, des de la Gran Depressió fins a la postguerra, manté una relació sentimental amb una activista d’esquerres, interpretada per Barbra Streisand, amb les trobades i els desacords consegüents. Partint del melodrama més convencional, el film va molt més lluny: Redford és la mateixa «Amèrica», seductora i turbulenta, banal i fascinant, com Gatsby. Coneixen cap altre actor capaç d’interpretar un país sencer, una cultura tan complexa i inabastable, com va fer Redford amb els Estats Units en aquella època?

PUBLICITAT

Per això Pollack, un cineasta encara injustament infravalorat, és qui millor va saber filmar Redford, extreure’n aquell sentiment de desencís subjacent en la seva figura en aparença immaculada i majestàtica. Si a Tal com érem l’observa derrotat i somnolent, amb el seu vestit blanc de marí, a través de la mirada alhora commoguda i irònica de Streisand, a Els tres dies del Còndor (1975) el converteix en l’objecte d’una persecució fantasmal, d’una trama conspiranoica que s’avança mig segle al nostre sentiment actual d’indefensió i por davant d’un poder opac i cada vegada més amenaçador. En l’escena final, memorable per tants conceptes, el personatge de Redford desapareix entre la multitud fins que només veiem el seu rostre mirant-nos des de les ombres.

Doncs bé, que un rostre tan perfecte sortís d’escena d’aquesta manera només podia significar que venien temps durs per a l’american dream. El 1980, l’exactor Ronald Reagan va guanyar les eleccions i es va convertir en el primer president dels Estats Units –de moment també l’únic– procedent de Hollywood. La política es convertia definitivament en espectacle, com ja havien advertit Guy Debord i Jean Baudrillard, gairebé al mateix temps que Redford guanyava per fi un Oscar, tot i que com a director, per Gent corrent (1980), una anàlisi implacable de la institució familiar estatunidenca. Un any abans, havia tornat a col·laborar amb Pollack a El jinete eléctrico (1979), on el mite es convertia en clown, un pallasso disfressat de cowboy i al servei del poder corporatiu.

El final de tot un món

Una vegada els fulgurants anys 70 van haver estat oblidats i arraconats per l’huracà de la història, la saga Redford-Pollack continuaria amb Memorias de África (1985) i Habana (1990), en les quals el concepte mateix d’american heroe es converteix en fantasmagoria, en un espectre fora del temps i fora de lloc. L’any següent, Sadam Husein envaïa Kuwait i George Bush pare iniciava la Guerra del Golf. Per part seva, Robert Redford, ja una caricatura d’ell mateix, es preparava per protagonitzar Una proposició indecent (1993). Era, sens dubte, no solament el final d’una època, sinó també el de tot un món.