Els rebels, els insurrectes, ja feia prop de quaranta anys que havien començat la guerra, i que l’havien acabat, que l’havien guanyat en tres anys curts, i a Barcelona bullia un fangar de sorres movedisses, un aiguamoll de sang que engolia els afusellats que li havien estat abocats. En això es va convertir la nostra ciutat. Aquelles víctimes de la dictadura tenen avui en aquest indret una llegenda metàl·lica erigida en memòria seva, on es diuen tots els noms. Però no és precisament al mateix lloc, perquè aquell tros del Camp de la Bota se’l va empassar l’aigua del Mediterrani, com s’ho acaba empassant tot el mar, avenc històric dels que no tenen història. El monument que recorda els afusellats pel franquisme en aquest racó de la ciutat, si fos exacte, s’hauria d’haver construït sobre les ones, perquè aquell solar atroç va passar a pertànyer per sempre més al món submarí quan es van fer les obres del Fòrum.

Jo mirava a la televisió El mundo submarino del capità Cousteau, i veia que la gent, la vida d’aleshores, s’assemblava a tot allò. Barcelona era la ciutat d’or del capità Nemo, una llegenda submergida, i els seus habitants anaven pel carrer sense fer soroll, muts i espantadissos com els peixos que s’acostaven curiosos, prudentment, al Calypso. I com que a la tele hi feien un altre documental d’animals (encara moria Franco, era el mes d’agost de 1975), que es deia Mundo indómito, vaig voler ser indòmit abans que rebel. La sintonia d’aquest programa la van gravar anys després Alaska y los Pegamoides.

Totes les melodies que sentíem cada dia a la televisió, i no cal dir la dels dibuixos de la Warner Bros., em van calar tan endins que al final van substituir allò que em faltava perquè m’ho havien pres. Bé, li ho havien pres a trets al meu avi republicà en un poble de Granada. Era molt més profund el que sentia en escoltar la música dels dibuixos de Bugs Bunny que aquella marxa militar que es presentava com l’himne d’Espanya. Així vaig anar veient que l’èxode seria ja per sempre, que estàvem condemnats a ser gent sense nació, i que els nostres himnes nacionals serien les sintonies de la tele i les cançons dels discos. Massa orgullós per ser orfe d’identitat, no vaig acceptar mai que m’adoptés cap altra identitat nacional. Ni tan sols vaig ser capaç de sentir-me rebel, perquè això semblava més per a nois capcots que tampoc no se’n sortien del tot malament, però a qui el món havia fet així, com a James Dean o com a Jeanette.

Massa orgullós per ser orfe d’identitat, no vaig acceptar mai que m’adoptés cap altra identitat nacional.

Els rebels eren també els revoltats d’Amèrica, terra de promissió del cinema, i de les novel·les de Kerouac, i dels tebeos de Spiderman, i així estava escrit a les lletres del rock-and-roll que jo començava a escoltar. I’m a rockabilly rebel from head to toe, de cap a peus (no sabia anglès però això ho entenia). L’extrema dreta americana, el populisme trumpista, continua presentant-se com a rebel al cap de més de cent anys, i això ha quedat en el nom dels seus canals informatius, com The Rebel Media. I’m a rockabilly rebel from head to toe era el que cantava Matchbox, un grup revivalista de rockabilly que havia aparegut a Aplauso. Els programes juvenils encara tenien nom de revista de toros. El falangisme havia perdut la seva revolució (o potser l’havia guanyada i no va voler admetre mai que pretenia precisament el que va passar); però va seguir sent el custodi de les proclames rebels, de l’exaltació del triomf.

Pel plató d’Aplauso (en el públic, els xavals de cabellera atapeïda amb els avis de jersei i americana que assistien a la gravació per l’entrepà i per veure gent jove i sortir a la tele) van desfilar els Ramones i altres bandes de punk rock que adoràvem, com s’estimava Dràcula o Jesse James, perquè aquests rockers eren els dolents des del punt de vista dels que nosaltres consideràvem dolents de debò.

Aquell aplaudiment d’Espanya a la televisió esbravava els grups de jupa negra i amplificador de vàlvules, tot i que nosaltres encara no ho volíem veure així. Perquè era aplaudir un conformisme que encara havia d’arribar, el que en un tres i no res ens portaria del no a l’OTAN a cobrar en euros.

PUBLICITAT

La bandera rebel, la bandera sudista americana, la dels estats confederats del sud, la passejaven els rockers per tot Barcelona (a Cerdanyola n’hi havia un munt), cosida a la caçadora, a la levita (feta amb una jaqueta tunejada), a les xapes, exhibint-la d’una manera que avui es qualifica d’impúdica, després de tot el que ha tornat a passar als Estats Units (els linxaments, el racisme…, a Obama li estaven cobrant la victòria en la pell dels seus, perquè així, entre seus i nostres, divideixen el món els fanàtics). Barcelona era la ciutat dels rockers, i portaven la bandera rebel, amb les tretze estrelles dels tretze estats en guerra amb la Unió (alguns no se n’adonaven i se la cosien al revés, amb el pic de les estrelles cap avall), i el grup més famós de rockabilly de tot Espanya havia sortit d’entre nosaltres, i el seu nom era, és clar, Los Rebeldes.

Des del meu bloc veia alçar-se, a l’altre costat del riu, als pisos de la Mina, un dolor que es va tenir per delicte i no per rebel·lia.

Però davant d’aquella rebel·lia sense causa econòmica, potser més sociològica que social, des del meu bloc veia alçar-se, a l’altre costat del riu, allí als pisos de la Mina, un dolor que es va tenir per delicte i no per rebel·lia. Han hagut de morir a la presó, als llits dels hospitals, ajaguts a les vies, desnonats mèdicament en una habitació a casa dels seus pares, perquè ara tot el que van fer formi part d’un cromo que anomenem cultura popular. Però aquells dies estaven vius, i eren de veritat, i els que avui mengen crispetes a cabassos veient les seves pel·lícules de quinquis es morien de por en sentir els seus noms. Jo li prometia al meu cosí que sí, que ho faria, quan ell em demanava que de gran estudiés per a advocat per treure’l de la presó.

Al barri, demanar democràcia no era ser rebel, era demanar ordre. Democratitzar els ajuntaments, construir ambulatoris, enjardinar el fang era posar ordre i justícia on no n’hi havia. La Barcelona convulsa, la ciutat aproximativa (és a dir, la que sempre s’acostava però no arribava mai), la vaig trobar dibuixada, escrita a les pàgines d’un còmic per a adults que llegíem els petits i que es deia El Víbora. En cada un dels seus números hi ha explicades, retratades, unes gents, uns carrers, que mai no van fer ostentació de la seva rebel·lia, igual que una girafa no fa gala de coll esvelt, perquè el que s’aprèn en el món indòmit de la vida salvatge és que les coses són com són, i l’únic que cal és no perdre-les.

Quan va fer fallida l’editorial Bruguera, i va quedar clausurat per sempre el món dels tebeos, va aparèixer a Barcelona El Víbora, la revista underground, que convertiria de nou aquesta ciutat en el trencaones dels dibuixants indòmits de totes les Espanyes. Ells, que van compartir pisos a la Ribera, a l’Eixample, al Xino, que van instal·lar la redacció a les engonals de Via Laietana, van ser expulsats després de la ciutat a municipis més llunyans, més barats, i ara gairebé cap dels fundadors d’El Víbora viu a Barcelona, perquè no s’ho pot permetre. Barcelona és un Saturn equivocat que en comptes de devorar els seus fills els vomita. Barcelona és un nen o una nena carregada de capritxos que només menja el que li agrada.

PUBLICITAT

A l’altra punta de la ciutat, perquè jo seguia ancorat a la desembocadura del Besòs, a dalt a l’altra banda, a la Prospe, a la muntanya de Nou Barris, es va començar a concentrar una subversió, una rebel·lia feta de discos punk i de rock radical basc; la Polla Records era la ferida per on sagnaven el plom, l’atur i els amics morts de tot arreu.

L’amistat era envoltar el cotxe de la bòfia perquè no arranqués.

Els de la Prospe, els del bar El Canasto Volador, eren punkis de barri que tocaven les palmas de la rumba per riure una estona, per compartir uns petes amb els gitanos de les barraques. D’allí van sortir bandes com Últimos de Cuba. I de sobte aparcava davant del bar un zeta, i un bòfia llançava a terra una paperina de droga i l’endossava al primer que enxampava a la barra, i s’emportava tota la penya emmanillada a comissaria. L’amistat era envoltar el cotxe de la bòfia perquè no arranqués. No deixar que s’emportessin els col·legues. Qui els va ajudar aleshores, mentre se’ls emportaven pel morro, mentre s’enfonsaven en el seu fangar d’exclusió? En el súmmum del narcisisme dels que no tenen elecció, aquells punkis s’anomenaven ells mateixos la mugre. La Barcelona rebel és la que no compta. Quan es tria no tenir elecció és perquè no hi ha altre remei.

A les entranyes de Barcelona, sota la terra del cementiri de Montjuïc, descansen les restes de Buenaventura Durruti, emblema en carn i ossos de l’anarquisme revolucionari. Els carrers més humils i populars de la nostra ciutat es van omplir de gom a gom per acomiadar-lo del món dels vius amb desenes de milers de persones formant el seguici fúnebre d’un altre món que també moriria sota les bombes de Mussolini i davant els escamots d’afusellament franquistes. Per davant de tot això, Durruti era la llibertat i era la por. Ara gairebé ningú no sap ni recorda on és la seva tomba. No és igual la rebel·lia dels pobres que la rebel·lia dels rics. Barcelona és una ciutat rebel en la propaganda institucional, en els llibres de text, en les fotos, en una autoestima transvestida de llegenda. A Barcelona, la rebel·lia és una altra manifestació del seu folklore. Aquesta ciutat només és capaç de reconèixer la rebel·lia quan sent picar de peus al Liceu. La pobresa no és rebel, és injusta. La misèria no es rebel, el que vol és el seu dret a una vida normal i corrent.

La Polla Records era la ferida per on sagnaven el plom, l’atur i els amics morts de tot arreu.

A Barcelona, la rebel·lia és l’èpica del pijo. Això significa que no hi ha compartida una èpica de la ciutat. Però, com es podria aglutinar tanta gent tan diferent socialment, culturalment, econòmicament? Barcelona es va sentir més unida durant els Jocs Olímpics del 92 (tot i el negoci especulatiu i la presència policial abassegadora que els va acompanyar) que quan se l’ha volgut cohesionar amb un projecte identitari. Perquè la identitat és massa privada, és a dir, aliena, per compartir-la, i d’aquesta manera sempre s’acaba imposant la identitat del més fort. Ens uneixen els somnis, ens uneix el que no tenim, ens uneix el que no és nostre. Perquè el que tenim és el que ens separa, ja que cap propietat subsisteix sense barreres. Els Jocs Olímpics van ser un somni (un somni que vam viure i que per això al final es va esfumar). Potser el millor és viure de somni en somni per no fer mai un pas enrere.

Potser la Barcelona rebel és la ciutat que creu en els seus somnis. Que no li importa com és la seva gent perquè l’admet a mesura que va arribant i tal com es manifesta. Que no expulsa els més dèbils. Que té el cor obert davant el que passa en tots els seus carrers i racons. Barcelona és una ciutat que es debat històricament entre la rosa i el llibre i la rosa de foc, i que ho arregla cantant la rosa d’abril a Montserrat.

I així narra la seva rebel·lia com si fos una novel·la rosa. Com deia Paul Éluard dels altres mons, hi ha altres Barcelones rebels, i són en aquesta. A sota de cada llegenda hi ha una cicatriu. La de la Barcelona rebel és de les profundes.

PUBLICITAT

Traducció de Glòria Bohigas Arnau.