Estaria bé que abans de donar voltes a la impressionant importància (perdoneu la redundància, però és així) que tenen la moto i el món de la moto a Catalunya i, molt especialment, a Barcelona, tinguem en consideració (ho dic perquè no tothom ho fa i val la pena) que Barcelona és, en aquests moments i des de fa molt de temps, l’única ciutat del món que organitza un Gran Premi de F-1, anomenat d’Espanya perquè no n’hi ha cap altre; un Gran Premi de motociclisme, anomenat de Catalunya perquè el d’Espanya es corre a Jerez, i fins i tot un ral·li puntuable per al Mundial de l’especialitat. Ningú — ningú— al món no té, en un mateix any, els tres grans esdeveniments del món del motor.
És evident que res d’això no li és estrany al boom de les dues rodes. Com tampoc no ho és que, a Catalunya, hi hagi hagut fins a 150 fàbriques de motocicletes, cert, més o menys grans, més o menys especialitzades. Com tampoc no és estrany que autèntics mags i bojos com els llegendaris i, sí, mítics Simeó Rabasa (Derbi), Paco Bultó (Montesa i Bultaco) o Eduard Giró (Ossa), a més de Sanglas, Rieju, Lube i tantes altres marques, inundessin amb les seves màquines carrers, carreteres i camins, ja que també es van especialitzar en motos de camp, cros i trial, i fins i tot van guanyar títols mundials.
De la mateixa manera que parlem de la passió per la mecànica, per les motos, per les carreres, per la llibertat que ofereix la moto, hem de tenir en compte (cosa que tampoc no fa la gent) que som en un país mediterrani i, per tant, el sol, el bon clima, els escassos dies de pluja que patim, permeten que molts de nosaltres preferim moure’ns amb moto que amb cotxe.
Hi ha dues ciutats rècord que són capdavanteres, a Europa, pel que fa a la població motorista, i quina casualitat!, són ciutats de dos països, en aquest sentit, gairebé idèntics: Roma, on diuen que hi ha prop de 400.000 motos, i Barcelona, que podria arribar perfectament a les 300.000.
PUBLICITAT
És evident que, a Barcelona, s’hi ajunta tot: superpoblació i, per tant, tendència a moure’s amb moto, clima ideal, disminució de la contaminació (gràcies als motoristes, sí), facilitat de desplaçament, la possibilitat d’arribar a temps a tot arreu (els moteros sempre som puntuals) i, sobretot, una enorme maniobrabilitat. Això sí, és tanta la utilització de la moto a Barcelona i a les grans ciutats catalanes que hi comença a haver un problema seriós per aparcar-les. I d’això, com de moltes de les crítiques que rebem els motoristes, no en tenim la culpa.
La ‘Derby paleta’
No deixa de ser curiós que la desaparició de les grans, perquè eren grans, sí, immenses, fàbriques de motos catalanes, amb models inoblidables com la llegendària Derbi Antorcha, coneguda popularment com a Derby paleta pel gran èxit que va tenir entre el gremi de la construcció (valia 10.900 pessetes), i que es va convertir en el que, en el món de l’automòbil, va representar l’aparició del Seat 600, no hagi comportat, com es pot comprovar en la vida quotidiana dels catalans, una disminució de l’afecte (i la pràctica) per la moto.
És més, malgrat les grans prohibicions molt criticades per incomprensibles —no utilitzem l’argument barat de la contaminació, ja que un sol creuer dels que atraquen a desenes, a Barcelona, supera qualsevol rècord i no els prohibeixen!— establertes per l’Ajuntament de Barcelona per a l’ús de motos històriques a la ciutat, són centenars, milers, els usuaris que tenen a casa o al garatge una antiga Derbi, per descomptat una impecable Montesa Impala (per cert, premi FAD de disseny), una Bultaco Metralla, una Cota, una Sherpa o, no cal dir-ho!, una Vespa Primavera, que només podran fer servir els caps de setmana. Aquest afecte és, també, una altra prova que Barcelona és una ciutat aficionada a les motos. Per la seva nostàlgia i perquè estima les coses maques del passat.
Són moltíssims els catalans que han decidit aparcar el cotxe i, sense importar-los l’edat, comprar-se una de les moltes motos que han estat pensades, precisament, per desplaçar-se, per moure’s per la ciutat. «El món de la moto és un món especial, integrat per gent molt especial i, sobretot, per gent molt, molt, entesa», explica Joan Porcar, un dels periodistes del món del motor més importants que ha tingut Espanya, reporter en els primers anys d’èxit d’Ángel Nieto i companyia al Mundial de motociclisme i, posteriorment, un dels responsables de Solo Moto, juntament amb el seu fundador Jaime Alguersuari.
«Els moteros són gent molt meticulosa i aquesta seriositat i, sobretot, precisió, per dir-ho d’alguna manera, comença per la moto que es compren», continua explicant Porcar. «Per què?, perquè el motero sí que és aquest tipus de persona que pensa molt bé en quina moto es vol gastar els diners, tenint en compte, cosa que no fa tothom i molt menys els que es compren un cotxe, per què vol la moto, quina utilitat li donarà, quan la farà servir.»
Per a tots els gustos
I és que, en aquest sentit, hi ha motos per a tots els gustos i per a totes les utilitats, però és evident que no té sentit com a dir, una moto d’enorme cilindrada, si la teva intenció és moure’t per la ciutat i anar, habitualment, de casa a la feina. Per a això hi ha la moto ciutadana, l’escúter, i n’hi ha de petits i de grans. De la mateixa manera que té sentit comprar-se una moto de gran cilindrada (encara que tampoc no cal que superi els 600 cc) si el que fas, habitualment, és sortir d’excursió amb la teva parella o els amics els caps de setmana.
«El món de la moto és un món especial, integrat per gent molt especial i, sobretot, per gent molt, entesa», explica Joan Porcar.
Això sí, si aquesta és la teva decisió, hauries d’intentar que la moto (per gran que sigui, em refereixo a la cilindrada, no tant a la grandària) tingui un seient adequat per al passatger, és a dir, ampli, ample, còmode i, en aquest sentit, no cometis l’error, per més esportiva i fardona que sigui, de comprar-te una d’aquestes motos japoneses que semblen (que són) gairebé de MotoGP, de carreres, en les quals l’única cosa que li queda al passatger o a la passatgera és asseure’s a sobre de la cua, de la matrícula, sense a penes seient, patint un martiri a les rectes llargues i destrossant-se el coll, perquè, en efecte, tu hi vas molt còmode darrere de la cúpula de la teva preciosa moto japonesa, però no t’adones que el cap d’ell o d’ella sobrepassa el teu cos, no es pot ocultar darrere de la teva esquena i el teu cap, i no para de donar tombs amb el coll d’un costat a l’altre.
PUBLICITAT
No deixa de ser curiós que quan els grans fabricants japonesos s’han apoderat d’una manera aparatosa del mercat mundial, molts amants de les motos, especialment a Catalunya, especialment a Barcelona, hagin mirat enrere i, per una raó o altra, hagin intentat —curiosament en el mateix moment en què el consistori d’Ada Colau ha decidit tancar-los la porta als nassos— recordar vells temps, actualitzar la seva vella moto guardada al traster o, com jo mateix, aconseguir la moto dels meus somnis. Bé, dels somnis de quan tenia setze anys: la primera Bultaco Lobito. La moto que els nois macos de Barcelona lluïen davant de les escoles femenines de la Bonanova.
No la vaig poder tenir mai (per diners, és clar). No me la van poder comprar mai (érem un munt de germans). No la vaig poder gaudir mai. Així que em vaig prometre que, quan pogués, me la compraria. I gràcies a un dels millors restauradors del món —no solament de Catalunya, del món!—, don Antonio Hernández, pare de Santi Hernández, enginyer i cap de l’equip tècnic de Marc Márquez, vuit vegades campió del món, no solament li vaig poder comprar la Lobito a un pagès que la tenia guardada al graner, sinó que la puc gaudir, perquè don Antonio me la va restaurar peça a peça.
Una manera de viure
Aquesta és, també, una altra de les raons per les quals els barcelonins, els catalans, estimem tant la moto. Perquè la moto és una manera de viure, és una manera de recordar i, sobretot, com passa amb l’Antorcha, la Impala, la Metralla, la Cota, la Sherpa o la popular Vespa, és una manera de mantenir viu el record, la tradició, els bons costums, la vella manera de fabricar i viure, el disseny de tota la vida, la calidesa de les coses senzilles i nostres.
La Bultaco Lobito era la moto que els nois macos lluïen davant de les escoles femenines de la Bonanova.
No cal dir, és clar, que no és estrany que tant d’afecte, tanta passió i tanta pràctica per i amb la moto, hagi acabat convertint Catalunya —posseïdora, des que Sito Pons va aconseguir el doblet de títols mundials en 250 cc, d’un dels millors circuits del món— en un dels principals planters o bressols de campions del motociclisme mundial.
No fa tant que vam celebrar el 60 aniversari (1968) de la primera victòria d’un pilot espanyol, Salvador Cañellas, un llamp tant conduint motos com cotxes, al Mundial de motociclisme. Va ser al circuit urbà de Montjuïc, en efecte, el 1968, conduint, precisament, una Bultaco TSS125. Des de llavors i fins a l’arribada de l’immens, portentós, determinant i imparable Marc Márquez —vuit títols mundials el contemplen: 125 cc, Moto2 i sis de MotoGP—, el campionat mundial de les dues rodes està farcit de pilots catalans que triomfen, gràcies a l’escola catalana, a les magnífiques competicions de promoció i a patrocinis desinteressats i ajudes com la que proporciona el RACC, autèntic impulsor i sostenidor del món del motor.
Res de tot això no és aliè a l’efervescència que provoca la moto a la ciutat de Barcelona, a Catalunya. Contràriament al que potser passa a Roma, la seva simpàtica rival pel que fa a la febre motera, Barcelona sí que té en tot el que s’ha esmentat —és a dir, passió per les motos, clima, fabricants i dissenyadors pioners de les motos més sofisticades (aleshores) i carismàtiques (ara), atracció per les carreres i, sobretot, solució com a mètode per desplaçar-se per la ciutat— l’autèntic moll de l’os que explica per què estima tant aquests curiosos vehicles de dues rodes, que, ho cregui l’alcaldessa Ada Colau o no, li soluciona un munt de problemes (alguns irresolubles) que tindria si no fos per aquesta plaga de més de 300.000 motos que, cada dia, es posen en marxa a la nostra estimada ciutat.
