La pandèmia ha generat a Europa un «moment Hamilton». Formulat amb més precisió: el conjunt de les decisions fiscals i monetàries preses per la Unió Europea (UE) com a reacció per a contrarestar la recessió provocada per la paralització d’activitat produïda pel coronavirus configuren un transcendental salt qualitatiu en la unificació continental.

De fet és un salt similar al que va imprimir el secretari del Tresor nord-americà, Alexander Hamilton, el 1790, quan va aconseguir mutualitzar el deute de les antigues colònies en un sol deute federal dels EUA; va confegir un veritable primer pressupost amb recursos propis; i va llençar el projecte del First Bank, el primer banc central dels EUA, que va fracassar (també el segon va haver de plegar, anys a venir).

Aquesta tesi no és pacífica. Euroescèptics, funeraris i pessimistes de tota mena nacionalista la discuteixen per optimista i fins i tot ingènua. De fet, en el moment d’escriure aquest text, primer de juliol, li falta la validació (i retoc) d’algun acord institucional indispensable, com ara el del Consell Europeu.

Pitjor per a ells. Perquè la base de la fita és sòlida, única en la història i d’enorme quantia. La configuren tres potes. Una, el paquet aprovat per l’Eurogrup (per 540.000 milions d’euros distribuïts entre les línies precautòries del Fons de rescat, el MEDE; el nou programa SURE de reassegurança de l’assegurança d’atur, i l’ampliació de la capacitat del Banc Europeu d’Inversions, BEI). Dos, el programa contra la pandèmia del Banc Central Europeu (per un total d’1,7 bilions d’euros). I tres, la proposta de Pla per a la recuperació europea de la Comissió (per 750.000 milions), a més dels programes pressupostaris expansius dels 27 Estats membres.

 

Estats confederats arruïnats

La similitud més notòria entre ambdós conjunts de mesures, el nord-americà i l’europeu, rau en l’endeutament. El 1789, poc abans d’entrar en vigor la nova Constitució federal, les tretze colònies es mantenien unides per uns lligams fluixos: «gairebé tots els Estats» confederats «estaven arruïnats» pels deutes incorreguts en els vuit anys de guerra d’independència, ha escrit Gore Vidal (La invención de una nación, Anagrama, 2003). La Confederació no podia pagar els seus deutes, no recaptava més impostos que els que li cedien els seus components, no regulava el comerç, només imperava sobre les relacions exteriors i la declaració de guerra.

Hamilton, el més federalista dels pares fundadors, havia reclamat des dels papers d’El Federalista «un pressupost nacional», una capacitat d’endeutament federal i una «facultat tributària il·limitada» en el graó superior de l’estructura politicoadministrativa («Sobre els impostos», El Federalista. Clàssics del Federalisme, IEA, Generalitat de Catalunya, 2009).

Com a secretari del Tresor va establir el deute mutualitzat –emès conjuntament i amb responsabilitat il·limitada conjunta– orquestrat sobre dues operacions combinades. Una, la «redempció» dels bons que havien creat els Estats per tal de finançar individualment la guerra contra l’anglès, de manera que la nova Federació pagava la totalitat del seu valor facial; i la seva «assumpció» per part del Tresor federal, de forma que adquiria el compromís sine die de pagar-los a un preu establert: com que havia creat un pressupost amb ingressos estables aportats per l’aranzel exterior i altres impostos, que arribava al 2 % del PIB, podia finançar el pagament del nou deute federal.

PUBLICITAT
CaixaForum + La plataforma gratuita de cultura y ciencia. Búscate una excusa.

La batalla política i parlamentària va ser dura. Uns volien el repudi dels deutes colonials. Uns altres, com James Madison, pretenien «discriminar» els beneficiaris: pagar tot sencer el valor facial als soldats que havien estat remunerats amb els bons o pagarés, i a canvi fer una quitança als considerats especuladors que els havien adquirit posteriorment. Hamilton volia que el deute entrés al mercat amb bon peu, és a dir, amb prestigi i credibilitat, i en conseqüència es va pagar a tothom per un igual.

Amb Hamilton, el deute comú, juntament amb el pressupost, inaugurarà la caixa d’eines d’un govern federal.

Però el caràcter profundament polític de l’operació –el seu patrocinador solia dir que aquest fet de compartir riscos i futur constituiria un «ciment» de la Unió–, quedaria simbolitzat perquè, juntament amb els representants de Nova York, hauria de cedir a canvi la capitalitat política dels EUA a Georgetown, avui un barri de Washington.

De fet, la justificació explícita per a nacionalitzar el deute dels Estats fou que la major part s’havia generat per tal de «finançar» les seves contribucions «a la guerra d’independència nacional», com va remarcar Thomas Sargent en el seu discurs d’acceptació del Nobel el 2011 («Antes Estados Unidos, ahora, Europa», The Nobel Foundation, versió espanyola dins El reto de la unión fiscal europea, Papeles de Economía Española, número 141, 2014). Així, fou el pilar d’un «gran projecte polític» (Fiscal federalism, C. Randall i M. Kessler, Bruegel, 2012).

 

Batalles campals

L’endeutament mancomunat –emès conjuntament, però amb responsabilitat limitada a la quota de cada Estat– previst per la UE també exhibeix una enorme fondària política, un evident impuls unificador. Durant molts anys, i especialment arran de la Gran Recessió del 2008, amb la seva consegüent crisi del deute sobirà europeu i de l’euro, alguns dels socis més influents de l’Europa comunitària, principalment del grup dels més pròspers, es van negar sistemàticament, contundentment i frontal a l’emissió d’eurobons o altres formes de deute comú.

Una de les batalles campals tingué lloc en ocasió del Llibre Blanc de Jacques Delors sobre la competitivitat i l’ocupació (1993), que pretenia emetre obligacions europees per a finançar grans infraestructures viàries i de telecomunicacions. El projecte va ser derrotat, i encara avui els europeus en paguem les conseqüències. Les excepcions al rebuig de compartir risc han estat el deute, molt limitat, per a finançar el BEI; les escadusseres emissions per nodrir la facilitat d’ajut a la balança de pagaments d’Estats membres no incorporats a l’euro, i el MEDE, de fort caràcter intergovernamental.

Però el projecte del Pla de recuperació econòmica de 2020 va molt més enllà, perquè l’encarregat d’emetre, i en grans quantitats, seria la Comissió, i els recursos recaptats es destinarien a nodrir el pressupost de la Unió i es vehicularien als països segons els seus criteris, comprovats: es tracta d’una operació estrictament comunitària (és a dir, d’inspiració federal), dissenyada i destinada a operar segons els paràmetres comunitaris i no merament intergovernamentals.

Hi ha, entre les dues operacions, alguns paral·lelismes. Totes dues constitueixen una resposta a una situació d’excepció (guerra d’independència, brutal recessió); totes dues s’originen amb un shock econòmic exterior que afecta totes les parts, tot i que de manera asimètrica: totes dues han de fer front a fortes negatives i recels polítics d’ordre intern.

 

Distintes cotitzacions del dòlar

I algunes diferències notables, de ritme, de calendari i de prioritats. Als EUA de Hamilton no existeix encara un veritable mercat interior, ni pràcticament cap instrument de política econòmica: de fet, el deute comú, juntament amb el pressupost federal, inaugurarà la caixa d’eines. Però tota la resta del que suposa una unió econòmica i monetària està per fer. No hi ha banc central institucionalment estable. El First Bank, creat el 1791 s’esvanirà vint anys després. El Second Bank durarà des de 1816 a 1836. I només el 1913 s’aconseguirà crear la Federal Reserve, sempre com a banc de funcions públiques en mans privades. I el dòlar és només nominalment una moneda comuna, però que en cada Estat ofereix cotitzacions diferents, almenys fins a mitjan segle XIX.

En canvi, la Unió Europea de la pandèmia compta de bell antuvi amb una munió d’instruments. El primer és l’euro, irrevocable i de valor universal. Acompanyat a les beceroles pel precari suport d’una política fiscal més aviat procíclica i de biaix recessiu, com la que encarnà el Pacte d’Estabilitat, s’hi han anat afegint eines més sofisticades, especialment al compàs de la Gran Recessió iniciada el 2008: el Fons de rescat, primer provisional i després permanent (MEDE); un Banc Central Europeu que en una primera fase només s’inquieta per la inflació, però que de seguida aprendrà, sota Mario Draghi, a fer «tot el que convingui» per donar estabilitat a l’eurozona; un Procediment de Desequilibris macroeconòmics destinat a evitar les crisis, sense l’esclavatge de l’enfocament reduccionista del rigor fiscal…

En la seva exhibició tècnica, també s’hi troben algunes comparacions, inversions i correlacions interessants. Així, el pressupost de Hamilton preveia una dimensió d’ingressos del 2 % del PIB, suficients per a finançar la factura del nou deute federal. El pressupost septennal de la UE es preveia que, un cop afegit l’import del Pla de recuperació per quantia de 750.000 milions d’euros, pràcticament es duplicaria, des de l’entorn de l’1 % del PIB comunitari, fins al 2 %, xifra finalment modesta comparada amb els grans pressupostos de les organitzacions federals, però impensable durant decennis.

PUBLICITAT
Neix DFactory Barcelona, la fàbrica del futur. Barcelona Zona Franca

 

Subsidis, no crèdits

La mutualització del deute americà serveix el nou pressupost federal. El deute mancomunat europeu se serveix de l’estructura del pressupost comunitari per a vehicular les polítiques que pretén finançar (especialment la modernització digital i ecològica). Ja que el propòsit dels seus inspiradors és que els recursos per a la reconstrucció siguin fonamentalment vehiculats com a subsidis i no com a crèdits (que poc o molt agreujaria la factura del deute dels països fiscalment ja més vulnerables de partida), el pressupost constitueix un instrument contrastat i indiscutible per als Estats membres que recelen d’emprendre una major despesa en comú.

El projecte de Hamilton fa cau i net del passat dels endeutaments dels Estats abans confederats i ara federats. I en fer-ho, inaugura una etapa nova de trinca, ve a constituir el segon fonament de la nació (l’economicofinancer) després del de la revolta insurreccional (per les armes): però no harmonitzarà els diferents projectes nacionals interns, que acabaran derivant cap al brutal enfrontament militar de la guerra civil (1861/1865).

La resposta federalitzant europea al coronavirus, en canvi, no resol ni cancel·la el passat (cada Estat continuarà essent responsable del seu propi deute), però constitueix un primer assaig harmonitzador cap al futur: també inaugura una nova etapa en comú (de fet iniciada molt abans, després d’una guerra cruel, ex ante i motivadora de la mateixa creació de les Comunitats). Cal remarcar, però que es tracta d’un assaig, ja que és limitat en la seva quantia; és temporal, perquè el deute emès no es perpetu. Però és també un assaig que ve a completar la caixa d’eines disponibles de la unió econòmica i monetària, els mancaments de la qual s’anaven percebent com a dramàtics, sobretot des de la Gran Recessió del 2008.

En tot cas, des d’una perspectiva federalista, el projecte de mutualització del deute de Hamilton va actuar com un esperó de llarg alè per als moviments europeistes («La larga marcha hacia los eurobonos», contribució de l’autor al llibre col·lectiu A los 70 años de la Declaración Schuman: La Conferencia sobre el Futuro de Europa, Marcial Pons, 2020). Perquè va pràcticament crear/completar el mercat interior, i va augmentar «l’ingrés agregat» de la Federació. Perquè la situació prèvia dels Estats membres era necessàriament «pitjor» que l’establerta a la Unió, molt més potent quant a la seva capacitat d’emissió i quant a la seva credibilitat internacional. I perquè la dimensió política del compromís de compartir risc financer és òbvia per als amics, i també per als enemics de la solidaritat.