Una de les paraules més suades dels darrers anys és «icona». Icònic és un adjectiu que s’aplica tant al disseny d’un setrill com als personatges d’una sitcom, però la recentment guardonada amb el Premi Princesa d’Astúries en Comunicació i Humanitats 2021 ho és, malgrat ella mateixa. Gloria Steinem no és l’única artífex del feminisme modern –cap moviment no és obra d’una sola persona– però sí que n’ha estat una de les cares més recognoscibles arreu del món. Pot semblar que la concessió del premi té molt a veure amb la seva repesca per a la cultura pop a través de la televisió (amb la sèrie Mrs. America, vegeu política&prosa núm. 24) i el cinema, però el cert és que cap guardó que es doni al feminisme arriba prou d’hora, i, de fet, l’absurda polèmica entorn de la concessió del premi en la categoria de les Arts a Marina Abramovic així ho demostra.

Tothom és hereu de les seves circumstàncies, i la personalitat de Gloria Steinem s’explica, i no poc, per la seva infantesa i, sense posar-nos gaire psicoanalítics, per les seves complicades circumstàncies familiars. Nascuda l’any 34, quan la Gran Depressió començava a deixar pas al New Deal, els pares de Gloria Steinem tenien ja una altra filla, Suzanne, nascuda el 1925. Les coses no anaven gaire bé entre ells, perquè tenien tarannàs molt diferents: el pare, Leo, no tenia gens d’interès a prendre’s la vida gaire seriosament. Era un bon vivant, aficionat a menjar en excés i a no preocupar-se pels diners. Era fill d’immigrants judeoalemanys i la seva pròpia mare havia estat una militant sufragista que durant la Segona Guerra Mundial va pagar de la seva butxaca el rescat de molts refugiats jueus.

Però Leo era d’una altra pasta, i tot i que al principi les coses anaven bé amb la mare de la Gloria, Ruth Nuneviller, l’equilibri era fràgil. Nuneviller, d’ascendència escocesa i rígida educació presbiteriana, havia fet algunes incursions en el periodisme abans de casar-se, tot i que la seva mare l’havia obligada a formar-se com a mestra. Ho havia deixat tot per crear un negoci familiar amb en Leo, consistent a gestionar un resort de vacances al costat d’un llac, a l’estiu, i a recórrer el país comprant i venent antiguitats i quincalla, a l’hivern. Aquella vida una mica irregular, però, no era gaire adient per al ja fràgil estat mental de Ruth Steinem, que va empitjorar arran de dues crisis familiars (l’accident mortal d’un estiuejant al resort, i un avortament espontani) i, sobretot, de l’addicció als sedants que li van prescriure els metges.

Steinem empraria la tècnica ‘gonzo’, consistent a ser observador participant en el fenomen que es vol descriure.

Tot allò va fer que el matrimoni acabés separant-se. I com que Suzanne ja era pràcticament a la universitat, la nena Gloria es va quedar a càrrec d’una mare sense diners ni cap altra assistència, que ni amb la millor de les voluntats es podia qualificar d’adulta funcional, i a qui la medicina havia fallat. Tot i que Steinem sempre va romandre molt propera a son pare, fins que aquest va morir en un accident de cotxe l’any 1961 i del caràcter d’ell en va heretar una certa despreocupació pel futur que li proporcionaria una resiliència inusitada, aquella separació li va fer agafar una consciència primerenca sobre com el sistema deixava les dones a la seva sort.

Dues promeses

Després d’una trajectòria acadèmica bona, però una mica atípica, Steinem va recalar a l’Smith College. D’allà en sortirien dues vivències enllaçades que marcarien la seva trajectòria posterior. La primera, l’avortament il·legal al qual es va haver de sotmetre quan estava a punt d’encarar la segona: una beca d’estudis a l’Índia. El metge que li va fer l’operació la va obligar a prometre dues coses: que mantindria el seu nom en secret i que faria de la seva vida allò que volgués fer-ne. Anys després li dedicaria el llibre My life on the road.

A l’Índia, que no feia ni deu anys que s’havia independitzat, va entendre el poder de les organitzacions de base i de la solidaritat mútua, tot i que es va allunyar del comunisme pel qual s’havia interessat a la universitat. També va ser allà on Steinem va aprofundir en els ideals humanistes de la seva àvia paterna, i va prendre consciència dels encreuaments entre les múltiples opressions (de gènere, per casta) que la independència no havia corregit.

El viatge va continuar un parell de mesos per Àsia, amb certes penúries econòmiques que serien constants durant tota la seva vida i, en tornar, Steinem va decidir anar a viure a Nova York per guanyar-s’hi la vida escrivint. El país havia passat del McCarthysme a Elvis Presley, però Nova York era i segurament segueix sent un lloc difícil on prosperar si ets una dona jove en el món del periodisme. Així que Steinem va agafar una feina amb la National Student Association, un sindicat estudiantil, per ajudar a muntar dos festivals internacionals per a la joventut a Europa, que havien de posar en contacte estudiants dels dos blocs de la guerra freda. Quan, posteriorment, es va revelar que la part americana havia rebut finançament de la CIA li va reportar molts problemes a Steinem, que no en sabia res.

Els 60 van arribar amb l’enlairament de la seva carrera com a periodista. Steinem podia haver passat a la història per ser una de les mares del Nou Periodisme, aquell moviment que volia desencotillar el periodisme de rigideses formals i temàtiques, i que començava a gestar-se: la culminació en seria la revista New York, el 1968, que ella va ajudar a fundar, i on publicarien molts dels grans noms: Wolfe, Talese, Breslin, Ephron.

La primera oportunitat

New York era la gran obra d’un bon amic de Steinem, Clay Felker, a qui retrobarem després, i de fet va ser ell qui, quan encara era a Esquire li havia donat la primera oportunitat encarregant-li un reportatge sobre anticonceptius… Però ella escrivia per a altres publicacions, com ara Show, i de fet alguns dels reportatges que faria Steinem en aquella època emprarien la tècnica gonzo, consistent a ser observador participant en el fenomen que es vol descriure. Seria el cas del que va escriure el 1963 sobre la realitat de les dones que treballaven al club Playboy, les famoses «conilletes».

PUBLICITAT

Es va implicar en la política del Partit Demòcrata, com a recaptadora de fons, una habilitat que va posar al servei de McGovern.

Aquell reportatge també li va causar més d’un disgust, perquè cinquanta anys més tard encara és citat com a exemple del seu glamur, una característica que sovint s’ha emprat per desacreditar subtilment la seva credibilitat. Tot i que, en cas de no haver-lo tingut, segurament Steinem hauria estat titllada de lletja i ressentida; no es pot guanyar mai, com descobriria també Betty Friedan, qui, el mateix any, va publicar el seu llibre sobre la insatisfacció de les mestresses de casa La mística femenina, i a qui la premsa es va obstinar a oposar interessadament a Steinem.

Però durant els 60, més enllà d’anar construint la seva carrera periodística, Steinem va anar fent créixer també la seva consciència feminista, mentre moviments sísmics sacsejaven la societat estatunidenca: l’assassinat de Kennedy, la lluita pels drets civils dels afroamericans, el Vietnam, i un nou impuls a l’Equal Rights Amendment, una esmena a la Constitució del país que s’havia intentat introduir ja l’any 1923 per garantir la igualtat de drets entre homes i dones. Però l’esmena no s’acabava d’aprovar i Betty Friedan, en resposta, va crear NOW (National Organization for Women).

Steinem, d’entrada, no s’hi va vincular, però va anar coneixent altres dirigents de NOW, com Bella Abzug, en marxes contra la guerra del Vietnam. També va continuar la seva implicació cívica, participant en vagues d’escriptors i editors, i com a activista en diverses causes, com ara la dels jornalers d’origen mexicà que començaven a organitzar-se sindicalment a través de la National Farm Workers Association. La cara visible d’aquest sindicat era César Chávez, però de la cofundadora, Dolores Huerta, se’n parlava molt menys, i allò va fer agafar a Steinem consciència de la importància de tenir visibilitat pública.

La reivindicació de les lesbianes

Simultàniament es va implicar en la política del Partit Demòcrata, on va demostrar els seus dots com a recaptadora de fons, una habilitat que va posar el 1968 al servei de George McGovern, però que no li serviria a ell per arribar a ser nominat durant la tumultuosa convenció demòcrata a Chicago, i que McGovern no sempre li agrairia.

Amb el final de la dècada, el feminisme creixia exponencialment, però també començava a bifurcar-se. L’actitud de Friedan respecte d’algunes qüestions –per exemple, la de les reivindicacions de les lesbianes, que considerava una distracció– havia fet que noves organitzacions feministes anessin apareixent al panorama. Mentre Steinem feia un reportatge sobre una reunió del grup de feministes radicals Redstockings amb diverses dones que havien avortat, les històries que aquestes explicaven li van fer comprendre en profunditat com la seva experiència era part d’una pressió sistèmica, i no una anècdota més en la seva biografia.

Steinem va començar una gira per parlar sobre feminisme juntament amb l’activista afroamericana Dorothy Pitman Hughes, i va participar com a tresorera en la campanya per la defensa legal d’Angela Davis. Pitman Hughes i Steinem van començar a valorar la creació d’un butlletí feminista, però aviat van veure que funcionaria millor en format revista. Amb un cop de mà econòmic de Katharine Graham i Clay Felken, el 1971 naixia Ms., el número zero com a separata del New York i poc després com a revista (en el número 1 tindria a Wonder Woman com a portada).

Dissensions i enfrontaments

També va ser el gran moment que Friedan, Abzug i Steinem estaven esperant, i que es va concretar amb l’organització del National Women Political Caucus, una plataforma d’acció política, amb una convenció inaugural que va reunir 2.000 dones a Washington. No es va tractar d’una època plàcida. Les visions enfrontades sobre el lideratge feminista i, en menor mesura, la direcció que havia de prendre Ms. van causar dissensions i enfrontaments al moviment. També va sorgir certa contestació, encarnada a la sèrie Mrs. America pel personatge de Phillys Schalfly (Cate Blanchett), però en la realitat va ser més sistèmica, per una conjunció de factors que desembocarien en el nou conservadurisme de Reagan.

L’esmena ERA no va arribar a aprovar-se, i a poc a poc Steinem s’aniria desvinculant de Ms. per anar dedicant-se als seus projectes personals. Moltes coses han passat des de llavors en la vida professional de Gloria Steinem, i també en la personal (un càncer de mama als anys 80 i el matrimoni i la viduïtat, ja a la seixantena). La revista ha anat canviat de mans, però Steinem ha continuat amb l’activisme, i el seu llegat i la seva lluita continuen encara, i són més urgents que mai.