Una de les paraules més suades dels darrers anys és «icona». Icònic és un adjectiu que s’aplica tant al disseny d’un setrill com als personatges d’una sitcom, però la recentment guardonada amb el Premi Princesa d’Astúries en Comunicació i Humanitats 2021 ho és, malgrat ella mateixa. Gloria Steinem no és l’única artífex del feminisme modern –cap moviment no és obra d’una sola persona– però sí que n’ha estat una de les cares més recognoscibles arreu del món. Pot semblar que la concessió del premi té molt a veure amb la seva repesca per a la cultura pop a través de la televisió (amb la sèrie Mrs. America, vegeu política&prosa núm. 24) i el cinema, però el cert és que cap guardó que es doni al feminisme arriba prou d’hora, i, de fet, l’absurda polèmica entorn de la concessió del premi en la categoria de les Arts a Marina Abramovic així ho demostra.

Tothom és hereu de les seves circumstàncies, i la personalitat de Gloria Steinem s’explica, i no poc, per la seva infantesa i, sense posar-nos gaire psicoanalítics, per les seves complicades circumstàncies familiars. Nascuda l’any 34, quan la Gran Depressió començava a deixar pas al New Deal, els pares de Gloria Steinem tenien ja una altra filla, Suzanne, nascuda el 1925. Les coses no anaven gaire bé entre ells, perquè tenien tarannàs molt diferents: el pare, Leo, no tenia gens d’interès a prendre’s la vida gaire seriosament. Era un bon vivant, aficionat a menjar en excés i a no preocupar-se pels diners. Era fill d’immigrants judeoalemanys i la seva pròpia mare havia estat una militant sufragista que durant la Segona Guerra Mundial va pagar de la seva butxaca el rescat de molts refugiats jueus.

Però Leo era d’una altra pasta, i tot i que al principi les coses anaven bé amb la mare de la Gloria, Ruth Nuneviller, l’equilibri era fràgil. Nuneviller, d’ascendència escocesa i rígida educació presbiteriana, havia fet algunes incursions en el periodisme abans de casar-se, tot i que la seva mare l’havia obligada a formar-se com a mestra. Ho havia deixat tot per crear un negoci familiar amb en Leo, consistent a gestionar un resort de vacances al costat d’un llac, a l’estiu, i a recórrer el país comprant i venent antiguitats i quincalla, a l’hivern. Aquella vida una mica irregular, però, no era gaire adient per al ja fràgil estat mental de Ruth Steinem, que va empitjorar arran de dues crisis familiars (l’accident mortal d’un estiuejant al resort, i un avortament espontani) i, sobretot, de l’addicció als sedants que li van prescriure els metges.

Steinem empraria la tècnica ‘gonzo’, consistent a ser observador participant en el fenomen que es vol descriure.

Tot allò va fer que el matrimoni acabés separant-se. I com que Suzanne ja era pràcticament a la universitat, la nena Gloria es va quedar a càrrec d’una mare sense diners ni cap altra assistència, que ni amb la millor de les voluntats es podia qualificar d’adulta funcional, i a qui la medicina havia fallat. Tot i que Steinem sempre va romandre molt propera a son pare, fins que aquest va morir en un accident de cotxe l’any 1961 i del caràcter d’ell en va heretar una certa despreocupació pel futur que li proporcionaria una resiliència inusitada, aquella separació li va fer agafar una consciència primerenca sobre com el sistema deixava les dones a la seva sort.

PUBLICITAT
Renfe / Somos tu mejor Opción

 

Dues promeses

Després d’una trajectòria acadèmica bona, però una mica atípica, Steinem va recalar a l’Smith College. D’allà en sortirien dues vivències enllaçades que marcarien la seva trajectòria posterior. La primera, l’avortament il·legal al qual es va haver de sotmetre quan estava a punt d’encarar la segona: una beca d’estudis a l’Índia. El metge que li va fer l’operació la va obligar a prometre dues coses: que mantindria el seu nom en secret i que faria de la seva vida allò que volgués fer-ne. Anys després li dedicaria el llibre My life on the road.

A l’Índia, que no feia ni deu anys que s’havia independitzat, va entendre el poder de les organitzacions de base i de la solidaritat mútua, tot i que es va allunyar del comunisme pel qual s’havia interessat a la universitat. També va ser allà on Steinem va aprofundir en els ideals humanistes de la seva àvia paterna, i va prendre consciència dels encreuaments entre les múltiples opressions (de gènere, per casta) que la independència no havia corregit.

El viatge va continuar un parell de mesos per Àsia, amb certes penúries econòmiques que serien constants durant tota la seva vida i, en tornar, Steinem va decidir anar a viure a Nova York per guanyar-s’hi la vida escrivint. El país havia passat del McCarthysme a Elvis Presley, però Nova York era i segurament segueix sent un lloc difícil on prosperar si ets una dona jove en el món del periodisme. Així que Steinem va agafar una feina amb la National Student Association, un sindicat estudiantil, per ajudar a muntar dos festivals internacionals per a la joventut a Europa, que havien de posar en contacte estudiants dels dos blocs de la guerra freda. Quan, posteriorment, es va revelar que la part americana havia rebut finançament de la CIA li va reportar molts problemes a Steinem, que no en sabia res.

Els 60 van arribar amb l’enlairament de la seva carrera com a periodista. Steinem podia haver passat a la història per ser una de les mares del Nou Periodisme, aquell moviment que volia desencotillar el periodisme de rigideses formals i temàtiques, i que començava a gestar-se: la culminació en seria la revista New York, el 1968, que ella va ajudar a fundar, i on publicarien molts dels grans noms: Wolfe, Talese, Breslin, Ephron.

 

La primera oportunitat

New York era la gran obra d’un bon amic de Steinem, Clay Felker, a qui retrobarem després, i de fet va ser ell qui, quan encara era a Esquire li havia donat la primera oportunitat encarregant-li un reportatge sobre anticonceptius… Però ella escrivia per a altres publicacions, com ara Show, i de fet alguns dels reportatges que faria Steinem en aquella època emprarien la tècnica gonzo, consistent a ser observador participant en el fenomen que es vol descriure. Seria el cas del que va escriure el 1963 sobre la realitat de les dones que treballaven al club Playboy, les famoses «conilletes».

PUBLICITAT
Neix DFactory Barcelona, la fàbrica del futur. Barcelona Zona Franca

Es va implicar en la política del Partit Demòcrata, com a recaptadora de fons, una habilitat que va posar al servei de McGovern.

Aquell reportatge també li va causar més d’un disgust, perquè cinquanta anys més tard encara és citat com a exemple del seu glamu