Sis anys després de la fundació de Podem, Pablo Iglesias Turrión (Madrid, 1978) s’ha convertit en l’únic dirigent que sobreviu del grup de fundadors. Ell ha fixat sempre la línia ideològica i estratègica del partit, que, nascut com a radical, ha evolucionat al llarg dels anys condicionat per la seva relació amb el PSOE. Iglesias ha arribat a dominar tant Podem que la seva biografia personal és inseparable de la trajectòria del partit i de les seves anades i vingudes fins a l’entrada al Govern com a vicepresident segon, aliat amb els socialistes, antics membres de la «casta».

Abans que polític, Iglesias, doctor en Ciències Polítiques i professor universitari, va ser destacat tertulià de diverses cadenes de televisió (Intereconomía, La Sexta, Cuatro, etcètera), des d’on va preparar la seva arribada a la política. «La nostra intervenció en els mitjans era una cosa molt reflexionada, no depenia de nosaltres, però feia anys que ens preparàvem per a això», confessava en el llibre Conversación con Pablo Iglesias, de Jacobo Rivero (Turpial, 2014), i afegia: «Són molt més importants les tertúlies a la televisió que els debats al Parlament», que «ja no els segueix ningú; a més, són debats que són mentida». També es pronunciava perquè «els mitjans de comunicació, almenys una part, han de tenir mecanismes de control públic».

Després de la irrupció de Podem a les eleccions europees de maig del 2014 (5 diputats, 2,5 milions de vots), la presència mediàtica d’Iglesias va ser aclaparadora. A Twitter va superar en seguidors el llavors president del Govern, Mariano Rajoy, i la seva entrevista a l’informatiu de Pedro Piqueras a Telecinco el 23 de febrer del 2015 va ser, amb 4.269.000 espectadors, la més vista d’un polític des del 2004. Tot un èxit per a un personatge «obsessionat amb els mitjans de comunicació», com va admetre ell mateix en una entrevista a JotDown (octubre del 2015).

Radical antisistema

Podem, un acrònim de poder i democràcia, era un partit radical, antisistema, que arribava a qüestionar l’euro: «El que tenim clar és que aquest euro no serveix», va dir a El País dos dies abans de les europees i va qualificar Mario Draghi de «representant de Goldman Sachs per a Europa». L’objectiu era «obrir un període constituent per tornar la veu al poble», segons Iglesias. També prometia «obrir el cadenat del 78», tal com va dir en el seu primer discurs com a secretari general el 15 de novembre del 2014. «Podem és una escombra per escombrar la societat», va llançar.

PUBLICITAT

Des de la seva creació, Podem no deixava de fuetejar els partits de la «casta», PP i PSOE, però fugint de l’enfrontament esquerra-dreta per transformar-lo en la confrontació entre els privilegiats i la «gent decent», entre els poderosos i el «poble», entre «els de dalt i els de baix». El 15-M del 2011 havia assenyalat «simbòlicament la crisi del nostre règim polític, les seves contradiccions, i va marcar l’inici d’una nova Transició que segueix en marxa […] D’aquelles institucions del règim del 78 sembla que avui només gaudeixen de relativa bona salut les Forces Armades […], la Monarquia, gràcies a la substitució de Joan Carles per Felip, i el PNB», va escriure en un article a El País (19-7-2015). «En el terreny simbòlic esquerra-dreta els que defensem una política de defensa dels drets humans, la sobirania, els drets socials i les polítiques redistributives, no tenim cap possibilitat de guanyar electoralment», havia afirmat en un altre article al mateix diari (28-6-2015).

En aquesta època, Iglesias i Podem proposaven per «assaltar els cels» a les eleccions de desembre del 2015 la despenalització del cànnabis, l’anul·lació del concordat amb el Vaticà, repetir les eleccions si un Govern no complia el seu programa, una reforma fiscal amb pujades a les rendes altes i a les empreses, nous impostos a la banca, el transport i l’energia no renovable, i dret a l’habitatge amb prohibició dels desnonaments sense alternativa. Podem i les seves confluències van aconseguir 5.189.333 vots i 69 diputats, 21 menys que el PSOE.

Iglesias es mirava en el mirall de Julio Anguita i Xosé Manuel Beiras, els polítics que més admira, i fustigava Felipe González, «un home de negocis a l’Amèrica Llatina» a qui «no li agraden els pobres, els odia», descrivia en el llibre de converses ja esmentat. Aquesta fixació amb González es va manifestar també a la frustrada investidura de Pedro Sánchez de març del 2016 quan Iglesias va acusar l’expresident de tenir «el passat tacat de calç viva». Podem va votar en contra de la investidura arrenglerant-se amb el PP enfront del pacte PSOE-Ciutadans.

Nova socialdemocràcia

Davant, però, de la repetició de les eleccions el juny del 2016, Podem es va vestir de moderat amb la intenció de donar el sorpasso al PSOE que començaven a pronosticar les enquestes. Un informe intern del partit va aconsellar a Iglesias suavitzar la seva imatge, per «no caure en la supèrbia», mentre denunciava la seva «arrogància» i suggeria deslligar-se del relat del partit «petit, radical, defensiu, amb maneres i conflictes de partit convencional, significat molt a l’esquerra» (El País, 9-3-2016).

Fustigava Felipe González, «un home de negocis a l’Amèrica Llatina» a qui «no li agraden els pobres, els odia».

Iglesias va començar a teoritzar llavors sobre la nova socialdemocràcia que assumia Podem. «No ens queixarem si a nosaltres ens diuen els nous socialdemòcrates per escollir allò que ens sembla correcte», va dir el 26 de maig del 2016 en una conferència al Cercle d’Economia de Barcelona. El 3 de juny reivindicava en un article a El País «l’espai per a una nova socialdemocràcia (…), que pugui reclamar una política al mateix temps sobiranista i europeista de caràcter social». Tres dies més tard, en una conferència al Fòrum Europa, es presentava com el líder de la nova socialdemocràcia i, per superar la contradicció de l’acord acabat de signar amb Esquerra Unida, proclamava que «Marx i Engels eren socialdemòcrates».

El sorpasso, però, no va arribar (Podem va perdre 150.000 vots tot i guanyar dos escons), i Iglesias va tornar a la senda radical. El novembre del 2016 defensava a Público (21-11) la combinació de l’acció parlamentària i l’oposició social i transversal al carrer amb protestes contra les elèctriques, la nacionalització de les quals no descartava perquè és «una possibilitat que permet la Constitució» (eldiario.es, 28-1-2017). El febrer del 2017, va prendre tot el poder a Podem en derrotar Íñigo Errejón i va girar a l’esquerra per fer un partit més radical, línia que es va accentuar el maig del 2019, amb la ruptura amb Manuela Carmena a Madrid, malgrat haver perdut més d’1,3 milions de vots a les eleccions del 28 d’abril.

PUBLICITAT

La caiguda es va agreujar amb la repetició de les eleccions el 10 de novembre, en què Podem va perdre 600.000 vots més després d’una campanya radical contra el PSOE amb qui, paradoxalment per les dues bandes, va pactar en 48 hores un Govern de coalició, que es va formar el gener següent. I això a pesar que al llibre Una nueva Transición (Akal, 2015), Iglesias escrivia: «Un Podem amb la força suficient per exigir-li al PSOE dos ministeris importants i entrar en el Govern podria ser quelcom que ens donés experiència de govern, però ens destruiria electoralment».

Monarquia

Iglesias i Podem sempre han sigut republicans i antimonàrquics. A les posicions sobre la monarquia, però, també hi ha matisos. El març del 2015, Iglesias va manifestar en una entrevista a Reuters que el rei Felip VI «tindria moltes possibilitats de guanyar unes eleccions com a cap d’Estat» per «l’enorme simpatia» que tenia entre els ciutadans. Això pensava dir-li quan li donés audiència, afegint que «seria bo per a la democràcia que sigui cap d’Estat no per raons hereditàries, sinó perquè els espanyols l’han votat». Dos anys després, qüestionava per primera vegada el paper de la monarquia pel discurs del Rei en el 40è aniversari de les eleccions del 1977 en què no va fer referència a la corrupció, els problemes socials i la plurinacionalitat.

L’oposició d’Iglesias a la monarquia es va endurir arran del discurs del 3 d’octubre del 2017 sobre Catalunya, que va considerar «nefast» per «apostar per la via de la repressió», i el 14 de novembre va acusar Felip VI de ser un rei «que exclou» mentre que el seu pare era «un franquista confés», però almenys va ser «un cap d’Estat útil». També li van semblar «decebedores» les paraules reals en el 40è aniversari de la Constitució. I quan Joan Carles I va marxar d’Espanya pels escàndols de corrupció, va reaccionar amb una piulada qualificant la «fugida» d’«actitud indigna».

Catalunya

En el conflicte català, Iglesias ha contemporitzat sovint amb els independentistes, tot defensant la continuïtat de Catalunya dins d’una Espanya «plurinacional». «Si nosaltres guanyem les eleccions, hi haurà un referèndum (…) vinculant políticament», va dir a JotDown (octubre del 2015). L’11 de juny del 2017, en una entrevista a Efe, va considerar «perfectament legítim» el referèndum unilateral convocat per Carles Puigdemont per l’1 d’octubre perquè «posar urnes no és il·legal» i va qualificar de «barbaritat» que es pugui «perseguir» o «criminalitzar» un polític per convocar la consulta. Podem va votar el 22 de juny a favor d’una moció presentada pel PDeCAT al Congrés perquè el Govern respectés el referèndum.

Rajoy tenia menys legitimitat per aplicar l’article 155 que Puigdemont per declarar unilateralment la independència, va dir.

A la Diada d’aquell any, la primera a la qual assistia, Iglesias va cridar: «Visca Catalunya lliure i sobirana. I visca la fraternitat». Quan Puigdemont va suspendre la DUI el 10 d’octubre, va elogiar la seva sensatesa després de defensar que Mariano Rajoy tenia «menys legitimitat» per aplicar l’article 155 de la Constitució que Puigdemont per declarar unilateralment la independència. I el 2 de novembre va condemnar la presó incondicional decretada contra Oriol Junqueras i set exconsellers, a qui va tractar de «presos polítics», tot i que un mes després va acusar els partits secessionistes d’«estafar» i «enganyar» els ciutadans per propugnar la via unilateral.

Significats per la denúncia permanent de corrupció, Iglesias i Podem s’han vist implicats aquest any en dos assumptes foscos: el cas Dina, en què se l’investiga per si va cometre danys informàtics relacionats amb el robatori del telèfon mòbil de la seva col·laboradora Dina Bousselham, i el presumpte finançament irregular del partit denunciat per un antic advocat de la formació. Dos casos aprofitats per la dreta, que en tenia moltes ganes, per demanar la seva dimissió del Govern.