Són les onze del matí i estic assegut davant de Violeta Barrios (18 d’octubre de 1929-14 de juny de 2025), coneguda afectuosament pels nicaragüencs amb el nom de «Doña Violeta». El dia que la vaig entrevistar havien passat tres anys des que ella va acabar el seu mandat com a presidenta del meu país. Doña Violeta, li pregunto, «s’acostuma a dir que el poder és addictiu. Quina opinió li mereix aquesta asserció?». La meva expresidenta obre els ulls, com espantada, es posa seriosa, s’incorpora a la butaca i em diu: «Poder? Quina paraula més horrible! Jo mai no vaig sentir que ser presidenta signifiqués tenir poder. Jo només volia reconciliar el meu poble. Poder és una cosa que jo només tinc a casa meva.»

Un fill de la presidenta m’ho havia advertit quan li vaig comentar que anava a entrevistar la seva mare. «La meva mare et sorprendrà amb les seves respostes i contestarà les teves preguntes amb els seus termes.» Efectivament, aquesta va ser la meva experiència quan vaig tenir l’oportunitat de conversar amb Violeta Barrios durant aproximadament cinc hores repartides al llarg de tres dies, com a part d’un projecte de conservació de veus impulsat per l’Institut d’Història de Nicaragua i Centreamèrica (INHCA) de la Universitat Centreamericana (UCA), clausurada pel govern de Daniel Ortega i Rosario Murillo com a part de la seva guerra contra la intel·ligència, ja fa gairebé dos anys.

PUBLICITAT

«Jo només vaig voler donar-li al meu poble l’amor que necessitava després de la guerra», va continuar dient Doña Violeta. M’ho va dir diverses vegades al llarg de l’entrevista, amb diferents paraules, però sempre amb dolçor i convicció, mentre em convidava a menjar els entrepans que feia preparar per a les meves visites. A vegades jo menjava per sobre de la gana que tenia. Però, com podia dir-li que no a Doña Violeta? El mateix rei Joan Carles no ho va poder fer quan va visitar Nicaragua el 1991. En el seu recorregut per la ciutat de Granada, ella el va comminar a degustar el plat nacional conegut com a vigorón, compost de iuca, pell de porc fregida i un capolat de ceba, col de cabdell i tomàquet servit sobre una fulla de plàtan. Qualsevol persona que conegui el vigorón corroborarà que el seu consum, amb la mà, és un desafiament formidable a qualsevol norma protocol·lària.

«M’ha fet un petó, un petó, un petó!»

La familiaritat amb la qual Doña Violeta va tractar el rei Joan Carles, Borís Ieltsin i els nombrosos personatges amb què va interactuar durant el seu mandat, era capaç de desarmar i encantar qualsevol. «És el reflex d’una ment no colonitzada», em va dir una amiga que l’admirava, fent referència a aquesta faceta de la seva personalitat que a tots ens fa somriure amb afecte i nostàlgia. Somric, per exemple, quan penso en el petó que ella va estampar a la galta del papa Joan Pau II en rebre’l a l’aeroport de Managua. M’explicava un bisbe que va presenciar l’escena que el papa, sorprès pel gest de Doña Violeta, només va poder repetir en veu baixa al seu assistent, un membre estirat del servei protocol·lari vaticà que tampoc no es podia creure el que veia: «M’ha fet un petó, un petó, un petó!».

La manera de fer de Doña Violeta no era un xou. Ella va estar sempre per sobre de la teatralitat que, desgraciadament, forma part de la política de passarel·la que molts practiquen, especialment a l’Amèrica Llatina, on diàriament ressonen els discursos carregats de frases que no signifiquen res i on és sempre latent el desig dels nostres dirigents i aspirants a dirigents de convertir-se en «salvadors de la pàtria» indispensables –a les bones o a les males. En aquest sentit, el pas de Doña Violeta per la presidència del meu país va ser una experiència contracultural. Com em va dir repetidament, des del primer dia del seu mandat va enyorar tornar a la tranquil·litat de la llar del qual va sortir per llançar-se a una campanya electoral en un mitjà polític violent i groller, com és el de Nicaragua. I en acabar el seu mandat, es va apartar de les càmeres de televisió i els micròfons que fascinen i hipnotitzen els polítics del meu desventurat país.

«Jo hauria volgut poder enviar tots els nens a l’escola, però em va faltar temps!
Amb esforç i amor ho podríem aconseguir!»

«Tan desagradable com el poder va ser per a mi el protocol presidencial», em va confessar Doña Violeta mentre repassàvem els àlbums on conservava les fotos que registraven el seu període com a presidenta. I és que, en algun moment de la nostra trobada, vam decidir que era millor que converséssim lliurement sobre Nicaragua i la seva experiència com a mandatària. En realitat, ella ho va decidir i jo li vaig dir que sí sentint un gust immens per complaure aquesta dona que parlava i actuava com una mare. «És que ets un gran preguntaire!», em va dir «renyant-me» amb la mateixa tendresa amb la qual més tard jo la veuria «renyar» dos nens enllustradors que feien la seva feina al parc situat enfront de casa seva i que havien corregut a saludar-la quan la van veure sortir de la seva residència per acomiadar-me, l’últim dia de la meva «entrevista». «Ja us porteu bé?», els va interrogar amb serietat amorosa, per després dir-me en veu baixa i amb tristesa: «Jo hauria volgut poder enviar tots els nens a l’escola, però em va faltar temps! Però amb esforç i amor ho podríem aconseguir!».

Testimoni de la seva noblesa

Abans de l’entrevista, durant l’últim any del mandat presidencial de Doña Violeta, jo ja havia tingut l’oportunitat de conèixer-la i de ser testimoni de la seva noblesa. En aquella ocasió, un dels seus gendres i amic meu, que aleshores no vivia a Nicaragua, em va convidar a casa de la presidenta, on s’allotjava per uns dies. Juntament amb altres amics i membres de la família de Doña Violeta, ens vam reunir en el mateix saló-santuari on més tard jo l’entrevistaria, un espai replet de fotos i records familiars. Ningú no va parlar de política i vam riure un munt, mentre Doña Violeta ens convidava a degustar els platets que havia fet preparar. «Niñó», em va dir en un moment, accentuant la «o» com s’acostuma a fer a Nicaragua per donar més força al que es vol dir, «prova aquesta pasta, que està molt bona», mentre assenyalava amb el dit la taula on havien col·locat uns entrepans.

Al final de la reunió, al meu amic i gendre de la presidenta, se li va ocórrer que anéssim a escoltar música a un centre recreatiu de Managua. Li va demanar a Doña Violeta que li deixés el cotxe i ella li va cedir amb gust. Em vaig acomiadar de la meva presidenta i, amb el seu gendre i altres amics, ens vam traslladar al lloc on aquella nit oferia un concert Carlos Mejía Godoy, el cantautor nicaragüenc.

Quan va acabar la vetllada, el meu amic i jo vam pujar al cotxe de Doña Violeta i vam descobrir que el modest auto de la presidenta no arrencava. Mentre jo començava a suar sota la calor sufocant de Managua, el meu amic girava agitat la clau d’encesa i premia el pedal de l’embragatge amb frustració creixent mentre m’explicava, apesarat, que no era la primera vegada que el cotxe de la presidenta el deixava encallat. Quan li deia a la seva sogra que l’havia de canviar, la resposta d’ella era sempre la mateixa: «Aquest és el carro que em va regalar el Pedro i no el canviaré». Doña Violeta es referia a Pedro Joaquín Chamorro Cardenal, el seu espòs i company permanent en esperit, assassinat durant la dictadura dels Somoza per la seva defensa fèrria dels drets dels nicaragüencs.

PUBLICITAT

Buscar un horitzó comú

Qui va tenir l’oportunitat d’observar Doña Violeta durant la seva presidència, o d’interactuar-hi, va poder constatar la devoció i la lleialtat que sentia pel seu espòs màrtir. Però també va poder descobrir que aquests sentiments brollaven de la mateixa font que la feien capaç d’identificar-se i solidaritzar-se humanament amb tothom, més enllà del seu cercle familiar i social, seguidors o adversaris. Per això va governar sense insultar mai ningú, oferint la mà a tothom de la mateixa manera i sembrant amor en un país desamorós i polaritzat. I no parlo d’un amor artificiós o tou, sinó d’un sentiment genuí de compenetració i solidaritat amb la gent del seu poble. Parlo, per ser més precís, de l’àgape que predica el cristianisme i que ella va practicar amb l’exemple; és a dir, parlo de l’amor que es dona sense esperar res a canvi.

Amb aquest amor i nedant contra la cultura política del meu turmentat país, Doña Violeta ens va empènyer a buscar un horitzó comú i a construir aspiracions compartides. Per aquesta raó, puc dir amb seguretat que ni abans ni després del seu govern, hi ha hagut algú com ella en la història de Nicaragua. Gràcies, Doña Violeta! Tard o d’hora el seu exemple ens guiarà per sortir de la foscúria!