Premi Cervantes 2017 i ex-vicepresident de Nicaragua
Sergio Ramírez, nascut a Nicaragua (Masatepe, 1942) i nacionalitzat espanyol, té una trajectòria interessant com a polític i com a escriptor. Va formar part de la Junta de Govern de Reconstrucció Nacional que es va crear després del triomf de la Revolució Sandinista el 1979 i va ser vicepresident, amb Daniel Ortega, del 1984 fins al 1990. La relació de Ramírez amb la línia oficial del partit d’Ortega es va anar deteriorant fins al punt que va haver de marxar a Espanya. Viu exiliat a Madrid i ha perdut la nacionalitat del seu país. La seva consagració literària va arribar el 1998, en guanyar el Premi Alfaguara amb la novel·la Margarita, está linda la mar basada en fets reals de la història nicaragüenca. Ha publicat més d’una dotzena de novel·les i llibres de narracions curtes. El seu últim treball literari és El caballo dorado (2024), publicada també a Alfaguara. És columnista en nombrosos mitjans espanyols i llatinoamericans, entre els quals El País. La relació entre la història i la ficció és una constant principal en la seva obra literària. El 2017 es va convertir en el primer centreamericà que va guanyar el Premi Cervantes. El 2021 el Círculo de Bellas Artes de Madrid li va atorgar la Medalla d’Or. Aquesta entrevista, conduïda pel politòleg Andrés Pérez-Baltodano, explora la relació entre la literatura i les ciències socials amb l’objectiu d’identificar convergències productives entre ambdues.
En el seu discurs d’acceptació del Premi Cervantes, hi ha una idea que li agrairia que desenvolupés en aquesta entrevista. El cito: «Un novel·lista ha d’il·luminar en la seva prosa tot allò que jeu a les profundes cavernes del sentit, acostar la torxa als rostres dels personatges ocults en la foscor, revelar els amagatalls canviants de la condició humana». En aquest mateix discurs deia: «Allò que calla o escriu malament la història, ho dirà la imaginació, senyora i majora de la llibertat». La literatura llatinoamericana ofereix una ontologia, una representació de la realitat que precedeix el moment en què les ciències socials li imposen noms que, sovint, oculten més del que revelen?
Sempre m’ha semblat que la literatura de ficció és capaç d’explicar en millors termes la història que els llibres acadèmics o els textos dels historiadors. Potser és molt agosarat afirmar que la imaginació, que sembla que no s’até a regles, pot ser més eficaç a l’hora d’informar fets històrics que la historiografia mateixa, vista com una ciència social i, per tant, racional.
Un historiador i un novel·lista utilitzen les mateixes eines per investigar un fet del passat. Jo diria que durant el procés de recerca d’aquest fet, no es diferencien en res. Cal documentar-ho a fons, buscar com revelar tot el que roman ocult, lligar caps, connectar circumstàncies, acarar fonts diferents. Però una vegada completada aquesta etapa, la literatura i les ciències socials prenen rumbs diferents.
«Sandino va ser un heroi masclista, amb un concepte patriarcal de la dona, arbitrari, i un il·luminat amb dosis de bogeria, a vegades cursi.»
L’historiador s’ha d’atenir al que li sembla la veritat, sense cap llicència per trastocar-la, o distorsionar-la, o substituir amb la imaginació el que no li ha estat revelat del tot. El novel·lista fa tot el contrari; realçarà el que li sembla singular, extraordinari o insòlit, i serà lliure de fer servir l’eina de l’exageració, que a l’historiador li està vedada. Il·luminarà les zones fosques imaginant el que podia haver estat. I, sobretot, tindrà el poder de repartir-se ell mateix entre diferents personatges de la història, ficar-se dins del seu cap, pensar per ells, parlar per ells, tornar-los creïbles com a éssers humans capaços de febleses i grandeses, de les passions més baixes i l’heroisme més alt. En aquest sentit, l’historiador que imagina, es perd. El novel·lista que no imagina, es queda en historiador. És aquí on els camins se separen.
És possible ajuntar aquests dos camins? Al capdavall, hi ha documentació històrica en la novel·la i imaginació en les millors produccions de les ciències socials, com es pot veure, per exemple, en la narrativa del materialisme històric i la seva visió de l’esdevenir de la societat i a La riquesa de les nacions i la «mà invisible» del mercat…
Raó i imaginació són dues categories que no estan enfrontades necessàriament. Recordem que els camins de la literatura i les ciències socials parteixen d’un mateix punt, sobretot a l’Amèrica Llatina, on la novel·la s’alimenta permanentment dels fets de la història pública, que tenen a veure amb el poder polític, exercit gairebé sempre arbitràriament. La novel·la busca penetrar en aquests fets no per denunciar-los simplement, perquè llavors es queda en un pamflet, sinó per interpretar-los de manera que es converteixin en una memòria paral·lela del que va succeir, o podria haver succeït, explorant el que podríem anomenar diferents nivells de la realitat, o capes superposades de la realitat.
Tanmateix, mentre que la història oficial fixa sempre una veritat única, una interpretació que busca imposar un relat, la novel·la rebutja la veritat única, contradiu el relat oficial sota la premissa que la realitat és sempre contradictòria quan depèn de punts de vista diversos, que són sempre subjectius, per naturalesa. Així, doncs, encara que un novel·lista no escriu amb la pretensió de substituir la història, pot acabar substituint-la mitjançant la creació d’una veritat alternativa.
Les veritats alternatives creades fora de la novel·la són antiètiques, mentre que la novel·la no és sinó una veritat alternativa, o una veritat imaginativa.
En una novel·la fins i tot es pot mentir amb impunitat, però la imaginació mateixa li atorga a la mentida una categoria ètica. Així, doncs, el novel·lista torna prou «confiable» la seva versió de la història com perquè s’acabi imposant. El doctor Francia «confiable» és el de Roa Bastos a Yo, el Supremo. El relat veritable de la guerra dels Canudos és el de La guerra del fin del mundo de Vargas Llosa. La massacre de les bananeres a Colòmbia és la que s’explica a Cien años de Soledad de García Márquez i l’Eva Perón veritable és la de Santa Evita de Tomás Eloy Martínez.
Les ciències socials també tracten de fer «confiables» les seves interpretacions. Però on la història pressuposa dades, la novel·la imagina escenaris i el pensament dels personatges, cosa que a l’historiador li està vedada. En aquest sentit, el novel·lista parteix de la incertesa. Per això la novel·la és molt més rica, perquè suposa i no ha de provar res. Si l’historiador suposa, ha de provar-ho perquè busca certeses. El novel·lista busca en la història per fer-ne una lectura imaginativa, sense prejudicis.

L’escriptor Sergio Ramírez a la seva residencia de Managua, l’any 2001. Fotografia d’Eduardo Montes-Bradley
La literatura pot ajudar les ciències socials a veure la realitat incerta que s’amaga darrere de les certeses de la raó sociològica o històrica que, amb freqüència, tenen sentit, però no són certes?
D’una novel·la es pot, és clar, i és aconsellable, en benefici de les ciències socials mateixes, fer una lectura «antropològica», o social, o política, però només a conseqüència de l’experiència d’haver passat per les seves pàgines buscant llegir entre línies. Una lectura ex post, que no li toca mai fer al mateix novel·lista, sinó al lector que llegeix com a investigador social i cerca en la novel·la el que la història no és capaç de donar-li. En aquest sentit, crec que la literatura i les ciències socials es poden abraçar fent un viatge a l’inrevés, buscant llegir els fets reals per damunt, per sota, dels fets imaginats.
«L’historiador s’ha d’atenir al que li sembla la veritat, sense cap llicència. El novel·lista és lliure de fer servir eines que a l’historiador li estan vedades.»
Pensant en Nicaragua, per exemple, crec que és el cas del mateix Darío. L’hagiografia nacional presenta un Darío neutre, monocord, fins i tot abstemi, el poeta en abstracte que només va escriure poesies. Jo, com a novel·lista, busco entrar en la caverna del minotaure, on hi ha pudor d’alcohol, timidesa, por als altres i por a la mort. El mateix amb Sandino, a qui, com a figura oficial, al capdavant del santoral revolucionari, se’l va presentar sempre com un sant laic, aliè a les febleses, a la maldat i al pecat. Va ser un heroi. Pitjor encara, un heroi masclista, amb un concepte patriarcal de la dona, arbitrari, i un il·luminat amb dosis de bogeria, a vegades cursi. I Somoza vell? Un pillet graciós, ocurrent, intel·ligent per a la malícia, sense escrúpols…
Moltes de les subjectivitats que ha esmentat es perden, per exemple, en les interpretacions sociològiques de la «lluita de classe» i les interpretacions politològiques de «les transicions democràtiques» que suposadament van tenir lloc a l’Amèrica Llatina durant la segona meitat del segle passat. En aquestes interpretacions «racionals» de la història llatinoamericana no hi ha gaire lloc per als afectes i les emocions. Tampoc –i això és increïble!– hi ha cabuda per a les mentalitats religioses que mouen els nostres pobles. Les seves novel·les, d’altra banda, realcen el desbordament de la ràbia acumulada pels desgraciats «sense segons calçons» a Sombras y nada más i estan poblades de capellans, miracles, resos i resadores, com la Fanny o Doña Sofía a Tongolele no sabía bailar.
Jo crec que la paraula història és una abstracció si en traiem les persones que a la novel·la es converteixen en personatges, perquè la història viva no es mou per mitjà de lleis cegues, sinó per voluntats i passions humanes, febleses i fallades, covardies i traïcions, grandesa i heroisme i, fins i tot, erotisme. La mouen els éssers humans tal com són. La societat es torna una abstracció si es prescindeix dels individus. Balzac deia que la història privada és la història de les nacions. Jo diria que la història de les nacions conté la història privada.
Llegia fa poc La mente cautiva, de Czeslaw Milosz, on diu que la gran aberració leninista, i sublimada per Stalin, va ser aplicar el materialisme històric i el materialisme dialèctic, concebuts com a lleis científiques, com ara les de la física i les de la química, a la història, a la realitat, i a la mateixa creació literària i artística. Una cosa semblant va passar amb l’entramat teòric del liberalisme del segle dinou, que va voler imposar de manera màgica les concepcions idealistes de la Il·lustració, transformades en lleis, sobre una realitat múltiple i porosa, que va rebre el que era modern sense deixar anar l’entramat arcaic; una realitat que si la veus avui, dos segles després, continua sent essencialment rural quant a cultura, costums, creences, mites, i que és el que a mi més m’atreu com a novel·lista, aquesta diversitat que només es pot captar si entres a veure les persones per dins; no la xifra social, sinó l’individu, que igual que la societat està compost de múltiples capes, contradictori en ell mateix, capaç dels heroismes més grans i de les pitjors vileses.
«Pensant en Nicaragua, crec que personatges com Zelaya, Sandino o Somoza resulten més rics vistos des de la incertesa de la novel·la que des de la certitud de la història.»
I recorro a la seva anotació sobre la religió: l’estat laic que proclamen els règims liberals és fill de la Il·lustració en la pretensió de bandejar el fanatisme i la superstició, que són rèmora del progrés. Però les lleis no poden canviar el que està arrelat en la realitat: la religió com a part de la cultura i de la vida popular, el sincretisme religiós que marca la manera de ser de diferents capes de la població rural i provincial.
El cabdill conservador Carrera, a Guatemala, que destrona el cabdill liberal Morazán, arriba al poder i s’hi queda anys, perquè representa aquest fanatisme religiós tradicional, i el laïcisme clerical militant pertany a una minoria il·lustrada, diguem-ne un pressupòsit de la cultura woke de llavors. De Carrera a la persecució religiosa de Calles, a Mèxic, que provocà la guerra dels cristeros.
La teoria social falla a l’hora d’apreciar les múltiples capes de què es compon la realitat, i que no poden ser dominades per esquemes, perquè la realitat s’escapa per tots costats. La cultura, de la qual formen part tants elements subjectius com tradicions i creences, pot ser un vehicle millor per entendre la realitat, com creia Gramsci, i com va provar de fer-ho Mariátegui…






























































































