Alumna de Sabater Pi

Montserrat Colell (1960) ha estat fent docència i recerca a la UB durant 34 anys, i hi continua vinculada. La maternitat li va modificar la trajectòria; i davant la dificultat per fer viatges llargs de recerca, es va encarar cap a l’estudi dels primats en captivitat, si bé ha seguit tornant a l’Àfrica per acompanyar doctorands i en viatges per al públic general. A més, amb el nom de ploma Muntsa Mimó, és autora de diversos llibres premiats per a infants i adults.

Què la va dur a l’estudi dels primats?

Des de petita, els animals m’encantaven. Era com una bogeria. Volia ser veterinària, perquè era el que hi associava. Vaig tenir la sort que a casa teníem un gosset i el veterinari em deixava anar a ajudar-lo els divendres a la tarda. Gràcies a això, vaig tenir contacte amb molts animals, però em vaig adonar que a mi me n’interessava la conducta. Indagant vaig descobrir que hi havia una ciència, que es deia «etologia», que en aquell moment no li sonava a ningú. Però jo vaig dir que el que volia ser era etòloga. I, mentrestant, em va arribar a les mans el llibre de Jane Goodall, que després s’ha traduït com A la sombra del Hombre.

Allà explicava els primers anys que havia passat a l’Àfrica, com hi havia arribat, l’interès pels ximpanzés. Jo recordo que vaig llegir aquest llibre, el vaig devorar, i quan el vaig acabar el vaig tancar i vaig dir, jo vull ser la Jane Goodall. No «com la Jane Goodall». I de fet l’hi vaig dir a la meva mare. Però quan vaig indagar, vaig veure que no hi havia enlloc res que es digués etologia i em vaig matricular a Biologia, el que més s’hi assemblava. L’únic que vaig trobar va ser un seminari d’introducció a l’etologia a l’escola del Zoo. Un dels ponents era Jordi Sabater Pi, els llibres del qual jo ja havia llegit. Jo sabia que era un primatòleg molt important, que havia estat a l’Àfrica estudiant goril·les i, clar, em vaig emocionar.

I arriba el dia en què hi havia la sessió de Sabater, extraordinària, amb fotos, dibuixos, explicacions… Quan va acabar, m’hi vaig acostar, el vaig felicitar, i ell em va dir «ah, molt bé, gràcies –diu–, i tu què fas, què vols fer?» I jo li vaig dir que allò mateix, com la Goodall. I l’home, entusiasmat. «Molt bé, em sembla fantàstic, això és el que fan falta, dones valentes per a la primatologia!». I jo em vaig sentir al cel. Llavors em diu, «i què, què, què estàs estudiant? –I jo, clar, tota cofoia–, doncs m’acabo d’apuntar a biologia.»

No he vist mai una cara de menyspreu com aquella. I jo, clar, vaig pensar, recula, recula, i vaig dir: «Bé, sí, és que clar, els animals, no sé, potser hauria d’haver fet veterinària. Jo vull estudiar la conducta dels animals.» I diu, «doncs has d’estudiar psicologia». Vaig pensar que no l’havia sentit bé i li vaig dir «però psicologia és l’estudi de la conducta humana». I em va dir, «i els humans què són? Aquí sí que et donaran les bases per estudiar el comportament. A més, jo, a psicologia faig una optativa a quart.» Vaig arribar a casa tard, la meva mare patia, i llavors li vaig dir que l’endemà me n’anava a la universitat, a canviar de carrera. La cara de la meva mare encara la veig ara, però ho vaig fer, i ha estat un camí molt bo.

PUBLICITAT

Ara hi ha fins i tot un màster, no, a la UB?

Ara ho tenim tot, vull dir, ara tenim una assignatura troncal a primer, obligatòria per a tots els alumnes, que és sobretot evolució; hi ha diverses optatives relacionades, un màster molt potent…

Parlem una mica de Jane Goodall…

Per a mi ha estat la causant de tot. És impressionant. Als anys seixanta, l’arqueòleg Louis Leakey, que va fer un boníssim estudi de l’evolució humana, es va adonar que els fòssils ens donen molta informació, si bé molt poca de la part conductual i, sobretot, de les dinàmiques socials. I se li va acudir que estaria molt bé estudiar models vius, que allò podria aportar més dades. I pensa en els grans simis: el ximpanzé, el bonobo, el goril·la i l’orangutan. Dels bonobos no se’n sabia quasi res, però se li acut la idea meravellosa d’enviar algú a estudiar la resta.

Van ser tres dones, Jane Goodall, que va estudiar els ximpanzés, Dian Fossey, els goril·les, i Biruté Galdikas, els orangutans. Les noies Leakey, que en deien. Leakey les va triar perquè cap d’elles no tenia una formació específica; volia que veiessin els animals amb ulls naïfs. No volia acadèmics que treballessin amb idees preconcebudes, heretades de l’antropologia. Penseu que al principi Goodall, que era molt jove, se’n va anar a estudiar els micos amb la seva mare!

Era una dona sola perduda a la selva, i comença a detectar que aquells ximpanzés fan coses extraordinàries, com ara emprar la tècnica. I això és molt interessant, perquè ella ho comença a escriure a les seves cartes, i allò comença a rebre atenció a tot al món… i, simultàniament, Sabater Pi ho està observant també a l’altra banda d’Àfrica, a Guinea, i les tècniques de tots dos grups d’animals són diferents.

Goodall, a més, arriba un punt en què no es conforma amb publicar dades, i comença a dir «hem de protegir els ximpanzés, la natura, i els animals que hi viuen». I comença la seva tasca divulgadora, que ha donat peu a tantes associacions, per a tota mena de públic, perquè ella s’adona que si no fem alguna cosa, les generacions futures ja no els podran conèixer. I, a més, també ha estat una persona molt humana i molt propera.

I parlem també de Sabater Pi.

Jo sempre dic que és el meu pare científic, i també, a nivell personal, vam establir una relació molt propera. Finalment, vaig fer la seva optativa, a quart, i vaig fer un estudi amb ximpanzés, suggerit per ell, sobre la lateralitat manual, que em va agradar molt. Però en aquell moment allà s’acabava el tema. Fins que al cap d’un temps em va trucar i em va oferir la possibilitat, increïble per a una estudiant de cinquè, de col·laborar amb uns investigadors del Centre Nacional de Recerca Científica de França, que venien al zoo a estudiar la lateralitat. I després, un any més tard d’acabar la carrera, em va tornar a cridar per fer el doctorat. Jo estava treballant de psicòloga escolar, però ell em va ajudar a demanar una beca, i allà vaig començar a la Universitat de Barcelona.

Ha esmentat diverses vegades el zoo… els zoos tenen molt mala premsa, què en pensa?

En un zoo ideal, el que es pot fer és increïble, però és cert que els zoos abans eren espantosos. No hem de perdre de vista el seu context social i històric: als anys 50 i 60 els animals es posaven en zoos perquè la gent, que no podia accedir-hi de cap altra manera, els pogués veure, mentre que avui dia tenim a l’abast documentals, internet, etc. Dit això, sempre han tingut una important funció educativa, i no és el mateix veure els documentals que veure els animals en viu.

Els zoos tenen una funció divulgadora molt important, i també, una de recerca, a través de convenis amb universitats o institucions, perquè permeten estudiar alguns animals en condicions molt controlades, que complementen les que et dona l’estudi en el seu entorn natural.

Què li sembla la llei dels grans simis que proposa el ministeri d’Afers Socials?

A priori, i sense llegir la lletra petita, em sembla bé, jo penso que els grans simis haurien d’estar protegits, però la veritat és que és un tema que fa molts anys que s’arrossega, i que vaig seguir amb molt d’interès al principi, però que sé que no està mai exempt de polèmica i darrerament no ho he seguit tant.

Parla d’animals sintents, amb autoconsciència.

Cal anar amb compte amb l’enfocament. Jo respecto molt els animalistes, i sento passió pels animals i en totes les meves investigacions prima el benestar. I si no fos així, seria la primera a aturar les investigacions. Però de vegades penso que en la perspectiva animalista prima la perspectiva emocional, i no la racional. No dubto que s’estimin els animals, però no els coneixem tant. I hem d’entendre que la realitat d’un animal és diferent de la nostra. D’entrada, la seva percepció i el seu món perceptiu són molt diferents dels nostres, i les seves necessitats també.

«Jane Goodall va estudiar els ximpanzés, Dian Fossey, els goril·les, i Biruté Galdikas, els orangutans. Leakey les va triar perquè cap d’elles no tenia una formació específica; volia que veiessin els animals amb ulls naïfs.»»

De vegades, per exemple, podem veure’l en una gàbia i pensar que això el fa estar molt malament, perquè nosaltres hi estaríem. El que vol un animal en captivitat és estar en condicions semblants a la vida natural. Això vol dir que si és una espècie molt social, ha de tenir un grup. Sempre poso el mateix exemple als meus alumnes: en principi, pensem que com més gran la instal·lació, millor. Però de vegades amb l’espai no n’hi ha prou. Hi ha determinats moments en què els goril·les necessiten privacitat. Pot ser que es trobin millor en una instal·lació més petita i amb zones on amagar-se, que no en una de més gran que sigui diàfana. Et pots equivocar i oferir-los coses que no els fan bé, com vestir un gos. Per això voldria llegir la lletra petita. El nostre grup vam ser els primers a demostrar l’autoconsciència dels goril·les, a provar que es reconeixien al mirall; però la seva autoconsciència no és com la nostra.

PUBLICITAT

Allò que entenem dels primats, què ens fa entendre de nosaltres mateixos?

Ens ensenya molt. D’una banda, fins i tot conductes que tenim ara, entendre per què les tenim: per què no mirem els botons de l’ascensor quan som a dins, per què ens agraden les taules en un racó, per què a vegades escombrem una zona amb la mirada, per què badallem, si es contagia algun badall… Pots fer estudis de seguiment del desenvolupament d’un nen i comparar-los amb els d’un ximpanzé. Però no només ens ajuden a entendre les conductes actuals, sinó també l’origen d’altres conductes, com el bipedisme.

És certa la teoria del «mico borratxo», que diu que el bipedisme s’origina quan els primats baixen a collir la fruita sobrefermentada que ha caigut dels arbres??

No, no, això no s’aguanta, i de fet hi ha molts altres animals que s’emborratxen, els elefants ho fan de manera terrible, perquè la fruita els dona un esclat d’eufòria que nosaltres també busquem. Hi ha moltes hipòtesis sobre el perquè del bipedisme. Avui sabem que es va originar en zones de bosc, i abans es creia que era en zones de sabana. Quelcom molt interessant és observar quan els grans simis, a la seva vida quotidiana, es posen drets. I veus que ho fan quan han de transportar coses. Va molt bé tenir les dues mans per poder-les subjectar, per aguantar les cries a prop del cos, o per fer servir eines.

«Sabater Pi parlava de “protocultures” per por que l’antropologia no se li tirés a sobre. Avui ja està plenament acceptat parlar de cultures en aquest context.»»

Fins fa poc crèiem que els instruments apareixien amb el gènere homo, amb l’homo habilis. Però el que en realitat apareix amb ell són els instruments de pedra tallada, però pensem que els australopithecus també en tenien, de fusta i de fulles, com els dels ximpanzés, dels quals no han arribat mostres fòssils. És un privilegi veure quines són les conductes dels grans simis, si tenen tradicions. Aquesta idea la va formular Sabater Pi. Ell parlava en aquell moment de «protocultures», per por que l’antropologia no se li tirés a sobre. Avui ja està plenament acceptat parlar de cultures en aquest context.

S’hi pot fer amistat, amb els simis?

La mateixa Jane Goodall va ser pionera a posar-los nom. Els coneixia tots, i en aquell moment va ser un xoc que ho fes, perquè se’ls identificava com a números i prou. Se la va criticar molt, però va calar. Ella va tenir vincles d’afecte amb els ximpanzés, tot i que ara s’evita molt, perquè si estudies els animals a la natura, el que intentes és tenir-hi el mínim contacte per no interferir en la seva conducta. Al principi, els animals tenen interès per tu, tendeixen a mirar, però l’estudi no pot començar fins que no hi ha indiferència. Però, vulguis que no… jo mateixa he arribat a plorar quan es van morir els subjectes de la meva tesi. Ara bé, no mal interpretem: els primats són animals salvatges, no mascotes. No pots tenir-hi una relació com amb un gos o un gat, tenen una altra força o una altra manera de fer…

«Et pots equivocar i oferir als animals coses que no els fan bé, com, per exemple, vestir un gos.»

Fa uns dies circulava un vídeo d’unes femelles de bonobo agredint un mascle…

Crida molt l’atenció la conducta sexual dels bonobos, i se solia dir que «fan l’amor i no la guerra», i sí, és cert, fan servir moltes estratègies per formar un vincle basades en el contacte social i en el sexe, però evidentment també tenen moments d’agressió. També se solia dir que els ximpanzés caçaven i els bonobos, no, se’ls donava aquesta imatge de hippies dels primats, i per això no m’estranya. La societat dels bonobos sol estar liderada per les femelles. Al món animal sol ser al revés perquè hi ha dimorfismes: els mascles són més grans i agressius i hi ha un control físic. Com s’evita això? Amb aliances. Per això les bonobes tenen aliances de cohesió molt fortes i lideren elles. Pel que en sé del vídeo, hi va haver una agressió d’un mascle a una cria. No tinguis un primat a casa. Dècades enrere els zoos rebien molts simis abandonats que havien estat comprats de cadells per un particular, i per sort ja no passa.

Quin és el seu simi preferit? Això és com fer-me triar entre les meves dues filles! Però he de dir que tinc una predilecció especial pels bonobos, però per una raó: els he vist a la natura, i hi ha molt poca gent que ho ha pogut fer. Vaig tenir la sort, el 1989, de formar part d’un programa per estudiar-los a les selves de l’interior de la República Democràtica del Congo, llavors encara el Zaire. No podré oblidar mai el dia en què vaig poder veure els bonobos en llibertat. És un d’aquells dies de felicitat absoluta que recordes tota la vida, i va ser un privilegi.

«Quan Dian Fossey comença a estudiar els goril·les de muntanya allò era terrible, quedaven uns 250 individus, i ara estem parlant de més de mil. S’han recuperat les poblacions.»»

Qui són ara mateix els grans enemics dels simis?

Nosaltres.

Quina és la política que li agradaria quecanviés a escala global?

Jo penso que hi ha exemples de conservació molt bons. Els grans simis tenen enemics naturals, com els lleopards, però això ja és esperable. I fins i tot aquests, en alguns llocs, han anat en declivi i hem vist coses molt interessants, com ara simis que arriben a ser molt vells, que normalment no podien ser estudiats. Quan Dian Fossey comença a estudiar els goril·les de muntanya allò era terrible, quedaven uns 200 o 250 individus, i ara estem parlant de més de mil. S’han recuperat les poblacions. El primer que s’ha fet és conscienciar la gent que viu on hi ha els goril·les. La gent abans se’ls menjava, o els considerava els seus enemics perquè se’ls menjaven les plantacions.

La funció educativa és molt important, així com donar recursos a les poblacions locals per tal que puguin sobreviure. Que si no poden caçar goril·les, puguin ser guies de natura. I cal ensenyar molt, perquè les poblacions, i les poblacions urbanes d’aquests països, no tenen per què saber-ne res dels animals, i no han vist ni un elefant ni un lleó en sa vida. A partir d’aquí pots endegar un programa de conservació com cal, però el govern hi ha d’estar implicat. A la República Democràtica del Congo és terrible.

La geopolítica ho dificulta…

No es pot fer res si la gent s’està matant. En països on sí que hi ha estabilitat política, i el govern entén una cosa molt clara, que és que els simis són diners, s’hi fan coses. L’exemple paradigmàtic és Costa Rica, on ho tenen claríssim, i s’ho creuen, i n’estan orgullosos. A Uganda i Ruanda també ha passat, i hi ha una política molt proteccionista, i fins i tot s’intenta curar els individus malalts o ferits, i s’està deixant d’intervenir perquè ja ha funcionat molt bé. En canvi, a Borneo i Sumatra el que ha primat són interessos econòmics, amb l’oli de palma, i les poblacions d’orangutans ho han sofert.